Aquest novembre, després de la desfeta del govern de Junts pel Sí, vaig començar a escriure un dietari. Ara que som als dies forts de l’estiu, potser els lectors trobaran temps i espai mental per meditar sobre el carnaval que tenim en marxa. He tallat cada entrada en dues o tres parts i aquí va la primera entrega de la sèrie.


I

El Roger Mallola agafa un tovalló i, després de palpar-se les butxaques, s’aixeca a demanar un bolígraf a la barra. Em vol fer un dels seus dibuixets d’enginyer. Fa dies que els cambrers ens miren amb una barreja de solidaritat i compassió. 

Quan la independència semblava imminent, entràvem al Velódromo com uns herois, només faltava que els clients ens aplaudissin. Ara que l’eufòria s’ha esvaït, els cambrers ens dispensen un tracte entendridor, com si se’ns hagués mort algun familiar que coneguessin. 

L’altre dia, un cambrer baixet i rodonet, que parla un castellà esquerp i mesetari, em va preguntar mentre pagava l’entrepà: 

―¿Qué coño pasó?

―Doncs que la bestiola va prémer tots els botons. Va prémer el botó de la independència, el botó de les eleccions autonòmiques i també, per si de cas, el botó de l’autodestrucció. 

O sea, que se han cagao ―em va dir amb aquesta cruesa que els castellans gasten quan parlen del poder―. En PDeCAT solo hay hijos de papá. No han tenido que luchar nunca por nada.

El Roger enllesteix el dibuix i em diu: “Mira”. Li explicava que vull deixar d’escriure articles fins després de les eleccions. No veig que pugui aportar res al debat polític. “També he deixat de veure a J., estic saturat d’equilibris i teatres” ―he afegit bufant d’angoixa―.

Quan vaig publicar Un estiu a les trinxeres algú va dir a la Marisol, que llavors ja era a Madrid, que no entenia per què barrejo la política amb les coses personals. No sé com podria explicar els problemes del país ―que són tan enverinats i tan de base― sense fer servir la meva vida.

L’estructura nacional és feble, la vida catalana ni tan sols aguanta una novel·la seriosa. Si no fes servir els meus problemes per humanitzar el discurs, hauria d’escriure ficcions rurals o succedanis feministes. Les novel·les només funcionen en cultures on les obvietats es poden donar per descomptades ―excepte si ets James Joyce o Mercè Rodoreda, o vius una guerra com Joan Sales―.

En els països consolidats l’anècdota té una relació més sensual i fàcil amb la categoria. Les decisions dels consells de ministres es forgen en els dormitoris i en els cercles íntims de la gent que mana. A Catalunya la política està molt lluny del poder, depèn de les angoixes i les dèries del forner, del farmacèutic, del mecànic i dels escriptors que pateixen pels diners. Així es va escriure El carrer estret i així es va arribar a fer el referèndum. 

En el tovalló, el Roger hi ha dibuixat un rectangle vist en escorç i una línia vertical que el travessa pel bell mig. El rectangle representa el pla de la Raó, que és l’espai on reposen els conceptes abstractes que fem servir per explicar el món desproveïts de prejudicis i d’experiències traumàtiques. Aquest pla ―em diu― és el que totes les formes de poder pugnen per conquerir, perquè representa la neutralitat més pura.

La línia vertical representa l’eix emocional. Encara que costi de reconèixer, les emocions orienten la lògica dels conceptes que fem servir per explicar-nos. Aquests conceptes, igual que el mar de fons emocional que els orienta, venen determinats per l’experiència individual i col·lectiva. Tota acció parteix d’una emoció, que es racionalitza per poder donar-li un sentit i capturar la seva força.

Encara que sembli obvi, l’emoció pot ser negativa o pot ser positiva, em diu el Roger ben concentrat, mentre afegeix un signe de sumar a la part de dalt i un signe de restar a la part de sota. És important saber quines emocions mouen la lògica del teu pensament. És important saber si són emocions negatives o positives. 

Això no depèn de si la retòrica que fas servir es presenta amb un vernís positiu o negatiu, científic o subjectiu, això depèn de si agafes els problemes des de dalt o des de baix. 

tovallo enric vila

―Vols dir que quan la Inés Arrimadas diu que és catalana no ho diu pas moguda per l’amor, oi?

―Exacte. I que la revolució dels somriures ha fracassat perquè intentava amagar un discurs plagat de pors. Ja ho hem parlat moltes vegades.

L’eficiència demana un entusiasme genuí. L’home negatiu porta en cadascuna de les seves accions el germen de la destrucció, encara que somrigui o que es faci passar per escèptic. Per això Catalunya i Espanya es col·lapsen de forma periòdica. Fingir una mica és necessari, però fingir massa destrueix el pensament i, a la llarga, destrueix la vida.

―O sigui, com més profunda és la llibertat que has de defensar, més resistència has de ser capaç d’oposar a la desmoralització i a les emocions negatives.

―Sí senyor. Mantenir-te en la zona alta de l’eix emocional d’una manera genuïna, és a dir no quixotesca o banalitzadora, demana força i creativitat. No t’has adonat que quan plores el pensament s’eleva?

―Jo no ploro. 

―Ja m’entens. Quan plores el pensament s’eleva perquè el plor neix del dolor que et produeix trencar les relacions emocionals negatives que, per les raons que sigui, has establert amb alguns conceptes.

―M’estàs dient que plori?

―T’estic dient que ets humà, i que estàs cansat. No tenies ganes d’escriure sobre guitarristes i vagines? Per què no marxes uns dies?

Té raó. Val més apartar-se de les situacions que no et permeten donar el millor de tu mateix. Aquesta idea val tant per a la vida personal com per a la vida col·lectiva. Té gràcia perquè ho vaig escriure en El nostre heroi i ara veig que Josep Pla ho explica igual en un llibre inèdit que va deixar en un calaix per por de la censura. 

Curiosament, es publica ara, coincidint amb la fugida ridícula de Puigdemont, quasi quaranta anys després de la mort de l’escriptor. Porta un títol folklòric, que sembla pensat per Valentí Puig: Fer-se totes les il·lusions possibles.

“No he parlat mai de política ―escriu Pla―. És a dir: no parlant de política he fet oposició constantment. En els temps que he viscut no es podia fer res més. No he estat mai un heroi ―que quedi ben entès―. Però quina pena.” 

Enretirar-se quan no hi ha possibilitat d’arreglar res, és la millor política possible. Cal mantenir una base d’optimisme a resguard dels contratemps. La política es pot fer des de tot arreu, perquè tot és política. 

Això mateix he dit a una lectora que m’escriu sorpresa perquè ha vist que en els vídeos d’Instagram els ulls sempre em somriuen. “Per això els penjo ―li he respost―, per fer-te dubtar de la propaganda autonomista”. No sé si m’ha entès, però en un país frustrat, l’obsessió per estar content a qualsevol preu, per no aparèixer com un derrotat, va de conya per obligar tothom a fingir una falsa satisfacció, reduir l’experiència de les coses i al final convertir la gent en xais.

És impossible guanyar si no saps perdre, i no pots estar realment content si tens massa por que et facin mal. M’esperaré a parlar de vagines i de guitarristes. Encara tinc marge per obrir llibretes i divertir-me reescrivint frases com aquesta: “Fins que els hereus de Convergència no entenguin que res del que tenien no era seu, sinó que era dels espanyols, el país no anirà bé”. (Gener del 2016)

O com aquesta del març del 2015: “Aquí tothom assegura que estem en guerra, però de seguida que aflora un element bèl·lic tothom despista o es posa la bena abans de la ferida”.

O aquesta altra (setembre del 2015): “Els articulistes joves de Madrid escriuen com si fossin vells, mentre que els articulistes vells de Barcelona escriuen com si fossin joves. Uns cobren per destruir el futur i els altres cobren per destruir el passat. Així Espanya pot anar vivint en l’etern present continu de les monarquies absolutes”.

El mapa del Roger sobre les emocions m’ha fet pensar en el paper que he intentat jugar com a escriptor. Em sembla que he escrit per no haver d’assumir com a meves interpretacions del món i del país que em semblaven destructives...

(Demà continua)

Enric Vila
Opinió Fètid Enric Vila