I

Quatre veïns que fan tertúlia a la porteria de casa dels meus pares em tallen el pas en sortir de l’ascensor. “Que hem de fer ara?”, em pregunten desinflats, mentre m’envolten lentament. En el seu desconcert hi ha una ombra d’orfenesa entendridora, de criatura indefensa del Tercer Món que demana almoina amb la mirada.  Quan intento esquivar-los, un dels veïns em diu, amb una espurna d’ironia que il·lumina el clima luctuós per un instant: 

—No t’escapis, no. Vine aquí! 

Fa quasi un mes i mig que el president Puigdemont va fugir a Bèlgica i tot el meu entorn està igual. Sobretot la gent més gran de 60 anys, que té memòria del franquisme. Veure persones adultes moralment tan indefenses resulta un pèl pertorbador. El senyor que m’ha aturat mateix és un home alt i elegant, amb aire d’haver manat en alguna gran empresa.

Durant anys, quan ens trobàvem al carrer o a la porteria, em mirava amb aquella condescendència del càrrec convergent que es pensa que ho sap tot perquè cobra un bon sou. Hi ha gent que viu tant ficada dins de la gàbia d’or que no dubta de res fins que no li surt de franc o és massa tard. Després, hi ha la gent que es deixa enganyar perquè si no hauria d’assumir que s’ha passat 40 anys tolerant preses de pèl.

L’altre dia el Mateu em va trucar i em va dir: “Osti noi, vaig ser un càndid. Tenies més raó que un Sant”. Parlo d’un senyor que exporta vins de collita pròpia a Suïssa i als Estats Units i que va dirigir la internacionalització del port de Barcelona a primers dels anys 90. És un home que et recita pàgines de Kazanzakis en Grec i coses de Cireró en llatí a l’hora d’esmorzar. Quan era jove, va emigrar a Austràlia fugint de l’obscurantisme espanyol i parla anglès amb un accent de cangur català molt pintoresc. 

Va participar en la fundació del PSC, i va veure Alfonso Guerra enredant Raimon Obiols una vegada i una altra mentre l’exdirigent socialista s’arrossegava com un cuc. També recorda que, en privat, la majoria de dirigents de la branca catalanista del partit eren tant independentistes com el que més. El vaig conèixer en un taller mecànic un dia d’aquells que busques a Déu i que demanaria una entrada a part. 

—Noi, t’escolto a les tertúlies —em va dir— i no és que no t’entenguin. És que no et volen entendre.

Curiosament, no em trucava des del dia que el Parlament va votar la proclamació de la República. Aquest darrer any parlàvem gairebé cada setmana. De tant en tant dinàvem o esmorzàvem. Quan arribàvem als cafès, després de comentar llibres i escriptors, parlar de dones i explicar-nos històries del passat, em deia satisfet, referint-se a la independència: “Bé, això ja està al sac, eh?”. M’ho deia buscant una complicitat que ja indicava que algun rum rum de fons, ni que fos inconscient, li deia que necessitava una dutxa d’aigua freda. Hi havia dies que el veia tan cofoi que no podia evitar d’aixafar-li la guitarra amb un punt d’irritació. Després, sempre em sabia greu.

—Com pot ser que una persona tan intel.ligent, i que sap moltes més coses que jo, no vegi una cosa tan òbvia: és gairebé impossible fer la independència amb els polítics anant a remolc del poble —li vaig dir un dia després d’esbroncar-lo per tractar-me de pessimista.

—No ho sé. Potser és que no em vull ni imaginar que no surti bé —em va dir, abaixant el cap, com una criatura que s’ha deixat arrossegar per un sentiment que no entén o que no sap perquè dimoni ha fet una malifeta.

Ara, la majoria de la gent s’adona que li han pres el pèl, el problema és que no sap on agafar-se. Vaig insistir al Jordi Graupera i a l’Antoni Castellà que es presentessin a les eleccions, encara que fos sense un duro i per perdre. No havíem tingut mai un públic tan receptiu a la veritat i tant necessitat de suport psicològic i polític.

Quan la gent se sent perduda s’obre a corregir comportaments. Però també és llavors quan es torna més vulnerable a la mentida o la resignació.  La derrota, l’autèntica desfeta, es produeix quan la gent assumeix que no pot viure amb la seva pròpia veritat, i que tan se val una cosa com l’altre. Això és el que va passar durant el franquisme, i el que busquen els discursos cada vegada més crispats de l’unionisme. Potser la candidatura no hauria aconseguit cap diputat, però hauríem donat un exemple inoblidable, com ho serà durant molt temps el dia 1 d’octubre.

El referèndum no va entrar mai en els plans dels líders independentistes. Encara que ara el reivindiquin, si ERC i PDeCAT poguessin tirar enrera tornarien a finals de setembre, quan la majoria de periodistes i polítics estaven convençuts que l’1 d’octubre esdevindria una performance més. En realitat es tractava de veure qui capitalitzava el referèndum en unes eleccions autonòmiques. Els que no podien menjar-se la mentida crua es deien a si mateixos que l’objectiu era asseure els espanyols a negociar.

Tinc una amiga que no oblidarà mai la cara d’espant que feia el conseller Romeva quan va anar a visitar el CCCB, el vespre de l’1 d’octubre. “Tothom cridava independència i ell semblava que hagués vist un fantasma”. No sap que Junqueras i el seu equip es van trobar l’endemà i van arribar a la conclusió que havien donat massa corda a la gent. Malgrat els pals de la policia, l’entorn de Puigdemont estava eufòric perquè Junqueras havia incomplert el pacte amb l’Estat de contenir la situació amb un referèndum de baixa intensitat, i això els donava marge per explotar el victimisme.

El Referèndum va sobrepassar els partits igual que els va sobrepassar la manifestació de 2010 contra la sentència de l’Estatut. De la mateixa manera, el Referèndum va canviar la percepció que el país tenia d’ell mateix i va deixar fora de joc els partits sobiranistes. Els dos episodis van ser una expressió tan contundent de la Catalunya ofegada per l’autonomisme que no permetien cap manipulació.

Si després de la manifestació de 2010, el federalisme va quedar mort i enterrat, després de l’1 d’octubre el sobiranisme de tall pujolista, reconvertit en independentista, es va col.lapsar. Fins aquesta tardor, els polïtics partidaris de l’independència havien viscut de l’energia desencadenada per les derivades de la consulta d’Arenys de Munt de 2009. CiU i ERC, que van treballar tant per intentar neutralitzar els partits que van sortir d’aquelles consultes, han viscut des de llavors d’una energia que no generaven. 

Si el 2009 hi havia gent que deia que calia passar la festa nacional al dia 13 de setembre, ara n’hi ha que vol passar la Diada a l’1 d’octubre. Els polítics i els periodistes no semblen voler veure-ho, però el Referèndum ha portat la política autonòmica a la seva darrera fase de putrefacció. L’autonomia només serà possible sota l’amenaça d’una intervenció o sota la intervenció directa de l’Estat, és a dir, no serà gens ni mica autònoma.

El rei va despullat i la majoria de la gent no sap on mirar sense sentir-se avergonyida. Els sectors que van impulsar l’Estatut de 1978, i fins i tot els que van creure en el de 2006, comencen a adonar-se que la Generalitat és una institució espanyola vernissada de folklore. Amb el dret a l’autodeterminació prohibit i reprimit, l’autonomia esdevindrà una institució hostil per al gruix de la mateixa població que fins ara l’havia justificat i li havia donat l’ànima.