A poc a poc, a mesura que la política s’estanca, anem tornant al principi de la història. Els mateixos partits que van posar traves a la celebració de les consultes populars del 2009 malden ara per tornar a l’autonomisme, amb l’esperança de guanyar-se la clemència de Madrid.

Devorats per les seves pròpies mentides, els partits que es van posar al capdavant de l’independentisme necessiten parar màquines i formar govern. Com que han esgotat quasi totes les excuses, semblen el PSC de fa uns anys, quan el partit d'Iceta va començar a caure en contradiccions pressionat per les ordres de Madrid.

Els nois d’ERC i PDeCAT fan pensar en els joves socialistes de la generació de Toni Comín, que van passar de prometre molt a no comptar per res a causa del poc marge que tenien per interpretar un discurs creïble. El govern del PP recorda al darrer govern de Zapatero, quan Espanya començava a pagar, entre sorpresa i irritada, les factures de la política fatxenda de la Moncloa.

Utilitzar els presos polítics per justificar la fal·lera de formar govern ha sigut una jugada desesperada i només contribuirà a posar de manifest que el rei va despullat. A Madrid i a Barcelona encara no han entès que el país ja no respon a les velles pulsions del pujolisme. El referèndum i la declaració d'Independència han destruit la cultura dels virreis.

Els intents de construir màrtirs polítics per dominar el país, han fallat tots, darrerament. L’Oriol Junqueras no ha fet altra cosa que perdre prestigi des que és a la presó. A l’independentista mitjà li pot saber greu que les garjoles espanyoles s’omplin de polítics catalans, però no combregarà amb rodes de molí, com en els temps de Tarradellas i Pujol. Enric Millo ha envellit tant com Artur Mas, des que és el portaveu del 155.

Ara que ETA s’ha dissolt, l’Estat veurà com la democràcia se li acaba de girar en contra. No és el mateix anar de víctima de TV3 amb els terroristes en actiu, que amb els partits bascos demanant l’autodeterminació. Aviat es veurà que ETA ha perdut la guerra, però que té moltes possibilitats de guanyar el relat —si no és que, tot de sobte, Espanya regenera la justícia i comença a respectar les urnes.

La declaració d’independència només va ser simbòlica pels polítics que viuen de l'autonomia. Per l’Estat, i pels electors sense interessos en l’administració, va ser tan real que caldria un daltabaix per poder tornar enrera. Que tu necessitis una feina no vol dir que Catalunya necessiti un govern amb un president titella, que deslegitimi el Parlament i dissimuli les misèries espanyoles.

La comèdia autonòmica es va acabar el dia que les empreses de l’Ibex van marxar i l’economia del país va seguir funcionant. El problema és que els polítics són humans. Com la majoria de persones, prefereixen fer sacrificis per evitar el dolor que no pas per buscar el plaer i així, a còpia de temps, van perdent la lucidesa i la capacitat de reacció.