Tot i que no he tingut mai cotxe propi, em vaig treure el carnet de conduir acabat d’entrar a la universitat. De l’examen teòric no en guardo record, me’l devia treure sense gaire feina. El pràctic, en canvi, ja va ser una altra cosa. Per consolar-me, l’àvia Mercè em deia: “Tu pensa que els taxistes i els camioners que dormen en motels aproven a la primera”. No sé fins a quin punt el comentari sonaria avui massa classista. Dit en una aula on hi hagi nens potser et pot portar a declarar davant d’un jutge, tal com estan les coses.

En aquella època estudiava Història a la tarda i Educació musical de bon matí. També anava a classe de guitarra i tocava en un grup de rock, amb prou feines em quedaven hores lliures per perseguir alguna noia. Feia les pràctiques amb un Opel Corsa blanc, de set a vuit, abans d’entrar a classe. El professor era un home amb bigoti que sempre feia cara d’emprenyat. La mata de pèl ranci que portava sota el nas, semblava accentuar el seu mal humor i la pudor que feia de cafè i de nicotina m’obligava a conduir amb l’anorac posat i la finestra oberta.

El dia que vaig aprovar, el professor estava més content que jo. Em sembla que va ser l’única vegada que el vaig veure somriure. A mí, després de tres intents fallits, ja només em feia il·lusió una cosa i no tenia res a veure amb el cotxe de segona mà vermell que m’havia proposat comprar-me. Mentre anava cap a la universitat, somreia tot pensant: "T’imagines que, quan t’ha donat la mà, li haguessis dit: “Moltes gràcies per la paciència, em sap greu perquè jo no tornaré mai més i, en canvi, tu t'hauràs de quedar aquí fins al dia que et jubilis."

Van passar els anys i el Fèlix Riera em va encarregar d’escriure unes memòries polítiques de Macià Alavedra. El llibre era agraït de fer perquè el Macià parla amb una claredat de senador romà i ni tan sols em calia utilitzar la gravadora per recordar les seves peripècies. De totes les anècdotes que em va explicar, aquesta que transcric és una de les que em va divertir més. Quan l'acabin de llegir entendran per què em va sorprendre i per què fa dies que penso en l’autoescola. També veuran que ha agafat una fosca actualitat i que ja no sona exactament tan pintoresca com el dia que la vaig sentir per primer cop.

Francesc Pujols —m'explicava Macià Alavedra— era un esperit d'aquests que dóna casa nostra, com ara Dalí o Rusiñol, no sabies mai per on et sortiria. Al principi de ser a Prada de Conflent, la Gendarmeria ens va citar a la comissaria per fer un cens d'exiliats. Els nazis guanyaven la guerra i tothom estava acollonit. Hi havia una cua llarguíssima i els amics li deien: «Ara Pujols no foteu broma, que és un mal moment. Quan us preguntin si treballeu, sobretot feu el favor de dir que no. Recordeu que ens ho tenen prohibit! Només faltaria que us tornessin a Catalunya». I ell: «No patiu! Ja sabeu que, quan cal, em sé comportar com una persona seriosa. Sóc un home d’ordre, per qui em preneu!».

Amb això va tocar-li el torn i el gendarme, que era un rossellonès d'aquests una mica inflats de cara, torrats pel sol dels Pirineus, va preguntar-li:

—Monsieur. Comme vous appelez vous?

—Pujols. 

—Bon.

—Però compte —el va interrompre: hauríeu d’escriure Poujolse, perquè si, ara, en aquest papier, hi escriviu Pujols, pronunciareu Pujol, i jo no vull que em digueu Pujol, vull que em digueu Pu-jols. O sigui que heu d’escriure pou-jol-se.

El gendarme va aixecar la vista de la taula i va continuar, amb la mosca al nas:

—Bon. Vous travaillez?

—Oui! —va dir Pujols amb entusiasme.

Des de la cua cridaven: «Pujols, vinga, no foteu l’animal!».

—Et vous travaillez, où? —li va preguntar el gendarme, que al capdavall era català i començava a mira-se'l amb els ulls fotetes.

—Al cementiri de Prada. 

—Comment? —va deixar anar el gendarme fent veure que s'havia emprenyat, amb un cop de puny sobre a la taula que va fer tremolar mitja cua

—Sí, sí —va respondre Pujols sense alterar-se. Treballo exactament sota un xiprer del cementiri de Prada, que és el meu lloc predilecte. Pensi que sóc filòsof i que treballo dia i nit!

—Nuit et jour, eh?

—Oui. Els filòsofs sempre pensem, no hi podem fer res. I el cementiri de Prada té uns xiprers meravellosos, els millors de la Mediterrània. No sap com m’inspiren!

Pujols era un home creatiu i no afluixava mai la corda —em va seguir explicant el Macià. En tornar a Catalunya els franquistes el van tancar a la presó i quan, després de moltes gestions, el van aconseguir treure, li va dir al seu advocat: «I ara per què em traieu tan d’hora? No calia que féssiu tan bé la feina, home! Molt bé, marxem, però abans vull anar a veure el director de la presó, li he de dir una cosa important». L’advocat tremolava: «Va, Pujols, no emboliqueu la troca, que hem hagut de remoure cel i terra».

Com que no baixava del burro, al final el van portar al despatx del director del centre: «Miri, li vinc a agrair els dies que he passat aquí». El director se'l mirava sense entendre res, cargolant-se el bigotet de falangista. «Han estat uns dies magnífics, magnífics! De debò. Moltes gràcies. He pogut reflexionar millor que mai. La veritat és que, ara mateix, vostè em fa bastanta d’enveja. I sap per què? —li va dir donant-li la mà, cordialment— Perquè jo ara me n'he d'anar i, en canvi, vostè es queda». 

(La intel·ligència sempre sap trobar camins insospitats; en canvi la brutalitat és avorrida i repetitiva com una mala cosa.)