Laura Borràs és la versió catalanista d’Inés Arrimadas. Neix del mateix caldo de cultiu de ressentiment i frustració i del mateix procés de degradació intel·lectual que va arrasar l’unionisme durant els anys anteriors al procés. Quan els Félix de Azúa i els Eugenio Trías van haver esgotat la seva munició supremacista, només va quedar un desert quinqui que ningú no volia representar ni liderar.
L’encimbellament d’Arrimadas no s’entén sense la ràbia que els articulistes i els catedràtics unionistes van escampar durant anys, amb els seus aquelarres babèlics. El desert que van crear va ser tan gran que Madrid va haver d’enviar una versió amb faldilles de Lerroux per representar la seva veu. Arrimadas va arribar com una solució d’emergència per salvar una malla d’interessos corrompuda per la mandra i l’hedonisme.
Encara recordo la cara de fàstic que feia Andrea Levy cada cop que sentia el nom d’Arrimadas. La cara de Levy em feia gràcia perquè era innocent i genuïna i em permetia veure amb claredat la humiliació que Arrimadas representava per als estetes espanyols que portaven anys pontificant sobre la llibertat des de trones captives. Quan Levy vivia a Barcelona tendia a anar amb socialistes catalans i convergents perquè els espanyolistes o bé eren d’una pedanteria infumable o bé estaven per civilitzar.
Arrimadas va posar la cirereta a un procés llarguíssim de brutalització del públic unionista. Quan la vaig conèixer, l’hivern del 2012, em va fer el mateix efecte que Borràs, que havia conegut un any abans en un programa de Catalunya Ràdio sobre François Rabelais. Totes dues portaven els apunts perfectament apresos i els recitaven sense cap escrúpol, com les estudiants més aplicades. Quan podien deixaven caure una mirada de pantera sense llum, pretesament seductora.
Borràs és una caricatura de les mancances culturals de la Catalunya independentista, igual que Arrimadas era una caricatura de les mancances culturals de la Catalunya unionista
Em fa gràcia que alguns articulistes intentin elevar Borràs parlant del seu suposat maquiavel·lisme i les seves ganes de guanyar. Em recorden els esforços que van fer algunes patums de la premsa, curades en els millors restaurants de Barcelona, per empatitzar amb la vulgaritat seca d’Arrimadas. Són coses que passen quan una llengua renuncia a la recerca de la veritat i la intel·ligència.
Borràs és una caricatura de les mancances culturals de la Catalunya independentista, igual que Arrimadas era una caricatura de les mancances culturals de la Catalunya unionista. La seva força beu de la historiografia conca del fill de Martí de Riquer i de J.B. Culla, dels llibres de Marc Álvaro sobre les victòries processistes i de les teories rocambolesques de Jordi Amat sobre el pujolisme; és fruit del sectarisme lucratiu de Maria Bohigas i Oriol Soler, i de les rendicions manieristes de Quim Monzó i Bernat Dedéu.
La candidata de JxCat té una missió clara i una data de caducitat, com Arrimadas, que va marxar a Madrid després de guanyar les darreres eleccions perquè el PSC pogués recuperar la seva part del pastís autonòmic. Igual que darrere d’Arrimadas només hi havia el PSC empetitit de Salvador Illa, darrere de Borràs només hi ha les restes de la CiU d’Artur Mas. Borràs treballa per Puigdemont i Puigdemont treballa pel seu partit de tota la vida, que inclou Àngels Chacón, Marta Pascal i Roger Montañola.
Borràs és la Feria de Abril catalana envernissada de cultureta. Està pensada per impressionar les tietes, igual que Arrimadas venia amb el títol d’ADE per enlluernar els quinquis. Amb Borràs, els que lamentaven que Jordi Pujol hagués folkloritzat el país cedint als socialistes la cultura i Barcelona tindran ara més motius per lamentar-se.
Igual que Arrimadas, la candidata de JxCat és al patriotisme el que Isona Passola és al feminisme, confusió i mosques entre la runa. Només una elit obscurantista pot celebrar que la primera presidenta de l’Ateneu hagi estat nomenada a dit per una colla d’homes. Borràs és la rèplica d’aquest fenomen a la política autonòmica, la formulació catalanesca del famós atado y bien atado. La versió nacionalista del fals antifranquisme progre. El nihilisme de la Gauche Divine amb barretina.
El resultat del que passa quan els que han de defensar la cultura es rendeixen a la violència política —o se n’aprofiten.