La degradació de Barcelona és un mirall de la degradació dels polítics catalans i del discurs pragmàtic de les suposades elits empresarials i mediàtiques del país. Ada Colau és alcaldessa perquè els senyors que tallen el bacallà a la ciutat no van trobar, a darrera hora, ningú que s’adaptés millor als seus interessos. Colau va ser un recurs d’urgència i Manuel Valls només va fer el que gairebé tothom li demanava, per activa o per passiva. Començant per TV3.
Trigarem molt temps a recuperar la ciutat. La complexitat de les ciutats ve de la complexitat dels processos històrics, i el que has espatllat amb una colla d’anys no ho pots arreglar en dos dies. La Barcelona de Pasqual Maragall, la famosa Barcelona olímpica que sempre serveix d’excusa a la propaganda espanyola, no s’explica sense la Catalunya de Jordi Pujol. Encara que sigui tràgic per alguns, no hi ha cap capital al món que no faci pensar en el seu país.
Sempre que Barcelona va massa bé, la unitat d’Espanya trontolla i sempre que la unitat espanyola trontolla, Barcelona acaba sacrificada, per la seva mateixa classe dirigent, a l’altar d’algun element retòric i grotesc. Es poden buscar tants exemples com es vulguin. Ada Colau serveix com a reencarnació de Pich i Pon o com reencarnació de Durruti, tot ve de la mateixa obsessió banal per evitar el xoc amb Espanya en el moment que toca.
Barcelona va sovint davant d’Europa, i em temo que les elits del continent tendiran a erosionar les seves ciutats per mirar de fer-se-les a la mida, és a dir, a la mida de la seva pèrdua de pes al món
L’altre dia en una taula de casament em vaig adonar que les deu persones que sèiem juntes havíem marxat de Barcelona en els darrers dos anys i mig. Quan vaig llançar l’enquesta, tothom es va posar a parlar de Colau i de la pandèmia, però em sembla que hi ha un altre fenomen més profund. Barcelona és el centre de l’espoli espanyol, i és normal que en una època tan dura els catalans que s’ho poden permetre es plantegin de marxar-ne.
A mesura que la globalització posi pressió a la Unió Europea, veurem com la classe mitjana de tot el continent tendirà a replegar-se fora dels grans centres urbans. Les ciutats europees han esdevingut xucladores de diners, més que no pas fàbriques d’idees noves. El teletreball es pot mantenir tan sols perquè vivim una època reaccionària i la creativitat no és ni l’objectiu dels pares hipotecats, ni el dels funcionaris. Sense un bon exèrcit o una bona democràcia, els ideals cosmopolites es tornen cars de mantenir.
Barcelona va sovint davant d’Europa, i em temo que les elits del continent tendiran a erosionar les seves ciutats per mirar de fer-se-les a la mida, és a dir, a la mida de la seva pèrdua de pes al món. Els aldarulls i la brutícia, com la corrupció moral dels joves, formen part de l’escenografia centralitzadora, que exigeix comprar barat per després poder vendre molt més car. La gent busca seguretat i l’arbitrarietat d’Espanya i del règim de Vichy erosiona el prestigi de la vida urbana.
Barcelona cau, però tornarà a pujar com sempre amb alguna onada de la història. De moment, l’única cosa que podem fer és resistir; mirar que la caiguda ens arrossegui menys que als altres per poder tornar més forts.