Una de les coses que et deixen més estabornit quan rellegeixes l'obra de Vicens Vives és la sensació que en aquest país la cultura no serveix de res. En teoria, la cultura et dona una posició en el món i un sentit del límit i de la bellesa. En els països normals, la cultura t’ajuda a aixecar-te per damunt de tu mateix i t’atura quan la por o l’interès particular t’empenyerien a vendre al mercat negre les joies de l'àvia.
Justament perquè Vives ha tingut una posició central en els discursos del país, els seus llibres et recorden que els partits han jugat impunement amb tot. Els esforços que Vives va fer per explicar les fonts de les nostres victòries i derrotes han servit per decorar diplomes i mitges tremperes en restaurants i habitacions d'hotel. Però a l'hora de la veritat han deixat un rastre ben superficial de civilització.
Potser perquè Vives ha servit per estirar com un xiclet el mite del pactisme, rellegir-lo et fa conscient que tots els actors interessats a mantenir l’autonomia han trencat els compromisos que els lligaven al país. La situació és evident, per més que es miri de regar amb aigua beneïda de Vichy. Si la situació no es veu més clara és perquè el clima de barbàrie ha embrutat les idees de fidelitat i traïció de pulsions mafioses.
Quan la cultura falla, les accions no tenen conseqüències i els barruts poden enverinar la vida col·lectiva i encara donar la culpa al seu país
Quan la cultura falla, tot es torna relatiu, i pots faltar a la paraula amb qualsevol excusa o condemnar els teus fills a la indigència fent veure que et preocupes pel futur. Quan la cultura falla, les accions no tenen conseqüències i els barruts poden enverinar la vida col·lectiva i encara donar la culpa al seu país. La fallada és general i no serveix de res insultar els feixistes o escarnir els comunistes per tapar-se les vergonyes amb els parracs de les banderes.
No es pot pactar amb Espanya ni amb ningú, ni tan sols amb els amics, si no saps primer què estàs disposat a defensar de debò, a tot o res. Amb el temps, es veurà que Jordi Pujol va ser l'únic polític autonòmic consistent, i que la seva confessió va ser una manera instintiva d'evitar triar entre les demandes del país i els pactes que l’havien encimbellat en el poder.
Pujol havia llegit Vives bé. És una llàstima que fes servir la seva obra en castellà per donar peixet als socialistes i els seus llibres en català per guanyar-se els jovenets en els casals d’estiu. Quan la cultura falla, la intel·ligència es fa malbé i les històries es repeteixen d’una manera miserable.