Els metges saben bé que quan les emocions fortes són reprimides el cos les acaba pagant en forma de malaltia. La política també ho sap i els grups dominants han après a debilitar els grups dominats asfixiant-los en els seus propis silencis. Castrar l’accés de l’home subjugat als seus sentiments primaris perquè no pugui alliberar-se del dolor és una de les estratègies més velles del poder.
A Història d’un alemany, Sebastian Haffner explica que el seu pare es va passar la nit vomitant després de jurar lleialtat a l’estat nazi en uns papers burocràtics per poder seguir cobrant la seva pensió. Després d’haver explicat la mentalitat dels jutges prussians, no cal que Haffner afegeixi gaire res sobre el sentit de la justícia del seu pare, quan escriu que al cap d’un parell d’anys era mort d’un càncer d’estómac.
L’home està fet per lluitar o per oblidar. Per això quan se sent impotent tendeix a creure’s les seves pròpies mentides, i quan les seves comèdies no s’acaben convertint en realitat llavors acaba prenent mal. Un dia potser m’entretindré a explicar la profunditat de la ferida que el procés ha inflingit als catalans que es van creure els polítics, després d’haver resistit el franquisme i les mentides de la Transició.
Avui em limitaré a comentar els tuits que Gabriel Rufián i David Fernàndez van publicar per respondre a una piulada de Clara Ponsatí que es burlava de la política del PSOE davant del coronavirus. “De Madrid al cielo”, va escriure l’exconsellera, fent mofa de la proverbial fatxenderia mesetària, després de penjar una notícia d’El Confidencial que comparava la reacció de les autoritats espanyoles davant del coronavirus amb les mesures preses per Itàlia o la Xina.
Evidentment, el tuit tenia mala bava. De fet, tenia aquesta mala llet còsmica típica del país, fermentada en una barreja d’impotència i esperit rebel irreductible, que ha permès els catalans de mantenir la identitat i fer calaix malgrat totes les derrotes. No és estrany que els espanyols es llancessin sobre Ponsatí perquè si alguna cosa els treu de polleguera és aquesta resistència assilvestrada que els recorda que Catalunya no és el seu país.
Una cosa més nova, si bé ens hi anem acostumant, és que Rufián i Fernàndez aprofitessin el tuit de Ponsatí per escampar la seva moralina castradora, després del paperot d’herois que van fer en la pantomima del procés. Els seus tuits em van fer pensar en aquells franquistes sociològics dels anys setanta que deien que mai no s’ha de celebrar la mort de cap persona quan algú comentava, tot cofoi, que havia celebrat el traspàs del dictador brindant amb cava.
Fernàndez i Rufián, que es van fer un nom atacant la corrupció, ara viuen de corrompre l’independentisme a base d’estigmatitzar els sentiments de revolta dels catalans. La llibertat d’expressió no és només una eina de combat polític, sinó que també és una qüestió de salut pública. Per això en les èpoques d’obscurantisme la cultura popular agafa formes descarnades, i per això la CUP defensava la ràbia, quan Fernàndez estava de moda i fins i tot els convergents l’estimaven.
Jo no sé ni si estic a favor de confinar Madrid. Ja veurem d’aquí a uns anys quins governs han tingut una reacció més realista davant la crisi. Si l’economia s’enfonsa, els morts que no faci el coronavirus els farà una altra malaltia; si les amenaces víriques esdevenen una nova eina de control social, potser acabarem desitjant de viure menys anys, però de manera més intensa i genuïna.
El que sí que sé és que Rufián i Fernàndez no serveixen per ampliar la base, sinó per fer sentir malament les senyores i els senyors Ponsatí del país. És de cultura general que no pots ser estimat si alhora no ets temut, i que l’amor i l’odi són dues cares de la mateixa moneda. És una llàstima que Ponsatí retirés el tuit perquè el paper de Fernàndez i Rufián és ajudar els espanyols a convertir els catalans en bens inofensius i pidolaires, és a dir, en persones febles i fàcils de menysprear.
Ponsatí hauria d’haver donat exemple i respondre amb una botifarra no sols als retrets de la monja Arrimadas, sinó sobretot als tuits pedants i analfabets de la nova guàrdia jueva del gueto de Varsòvia. Per desgràcia, ha preferit insultar la intel·ligència de la poca gent normal que queda en el país recordant que té germanes vivint a la capital d’Espanya.