Per dur la contrària als crítics, aquest novembre m’he entretingut a mirar The Romanoffs, la darrera sèrie de Matthew Weiner, el creador de Mad Men. Els crítics tenen raó de dir que els guions no són tan rodons com els de Mad Men. Ni els diàlegs, ni les trames, ni tan sols les interpretacions dels actors, traspuen la màgia inapel·lable de les obres que fan història.
Tot i així, he repassat les revistes internacionals i em frapa que ningú no vegi que la nova creació de Weiner és un producte molt més arriscat i difícil de vendre. The Romanoffs no permet les llicències comercials i literàries que Weiner es va prendre amb Mad Men. Només l’escenografia podia mantenir-se en un nivell de sofisticació semblant, d’aquí que Weiner hagi produït la sèrie més cara de la història.
Mad Men era un serial d’època sobre el naixement de la societat de consum. Si Downton Abbey explicava el final de la vella Anglaterra, Mad Men retrocedia als anys cinquanta per explicar que l’hegemonia dels Estats Units s’havia construït sobre la covardia i el cinisme. La sèrie descrivia els peus de fang d’un imperi que ja havia entrat en decadència, però, curiosament, tothom se la va prendre com l’elegia d’un període que representava el millor dels mons possibles.
Quan Mad Men va aparèixer, el declivi dels Estats Units tot just s’intuïa. El 2007, la Xina començava a despertar-se, però el món encara era dels americans. Don Draper, el protagonista de la sèrie, era un desertor de la guerra de Corea que anava progressant en el món de la publicitat a força d’explotar les febleses dels altres. El seu caràcter torturat va fer les delícies d’un públic que només pensava a justificar les seves misèries i contradiccions.
A Mad Men tothom hi podia projectar les seves merdes. Les feministes podien criticar la submissió de la dona i els conservadors gaudir dels estètics quadres hedonistes que Weiner construïa amb els vicis de la indústria de la publicitat. L’ambientació i els diàlegs estaven tan ben estilitzats, les trames tan ben travades, que la crítica brutal que Weiner feia a la meritocràcia americana va quedar ofegada en el glamur de les escenes.
The Romanoffs investiga una frontera, més que no pas estilitza una època acabada i definida. L’escenari ja no són els Estats Units, és el món ―els capítols passen en set països diferents―. Les històries que acompanyen els abusos de poder ja no es desenvolupen en un clima alegre, marcat per l’eufòria i pels valors forts, sinó que creixen en un ambient exhaust, espiritualment desèrtic, de dissolució i d’incertesa.
Un crític ha definit The Romanoffs com un Black Mirror defectuós de les relacions humanes i del declivi de les elits. Però a diferència de la sèrie britànica, la nova creació de Weiner no dona solucions, no fa tremendisme; no es refugia en el sarcasme i la distopia. Weiner es limita a mirar d’assenyalar, amb una mica de lirisme, el paper irrisori que la cultura occidental jugarà en la construcció del futur.
Weiner treballa amb les runes d’una civilització que encara hi és, però que intueix que ja només existeix com a relíquia. The Romanoffs utilitza els hereus de la família més rica i poderosa de l’Europa de fa un segle per descriure els darrers batecs d’un món que naufraga. “Al final, del poder només en queda el verí”, diu un dels personatges de la sèrie que ha transmès l’hemofília al seu fill.
Els descendents de la família del tsar assassinada pels bolxevics serveixen per estirar el fil de la història d’Occident i apuntar cap a un futur que encara no ha arribat. El contrast entre la potència del missatge i la fragilitat del contingut de vegades deixa un pòsit d’insatisfacció. La distància entre la intuïció i el material disponible per explicar-la sense trampes fan que algunes històries semblin mal resoltes o inacabades.
La sèrie em recorda Here and Now, un show d’HBO que es va estrenar l’any passat i que va ser cancel·lat en la primera temporada. El problema que té The Romanoffs ―i que tenia Here and Now― és que no pots ser el pacient i el psiquiatre a l’hora. És difícil transmutar la història en substància lírica al mateix temps que la vius sense fer alguna cosa més que no sigui un primer esbós.
The Romanoffs passa massa a prop del cor podrit de l’imperi per descriure’l de forma definitiva. Però això no treu que tingui moments genials i que expliqui bé com, de vegades, l'home és arrossegat per un torrent de dinàmiques històriques que el superen. De fet, té gràcia veure com Weiner explica que totes les coses que el món de Mad Men negava i combatia, l’amor, el territori, les nissagues i el passat, al final són les úniques coses que importen quan la història desmunta totes les comèdies i els diners ja no et serveixen ni tan sols per protegir els teus fills