Catalunya em recorda cada dia més una dita vuitcentista, molt explotada en temps de Franco, que fa: Barcelona és bona si la bossa sona. Ara no sabria dir si era una secció fixa de Destino o una frase que la revista repetia amb l'optimisme borni de la premsa. Només recordo que cada vegada que hi ensopegava buscant algun article per la tesi, em venia al cap el desencís de l'avi.

Molt sovint, sense que vingués a tomb, enmig d'una passejada pel bosc o d'alguna conversa sobre futbol –quan preparàvem la travessa del cap de setmana,–, l'avi em deia: "jo només em crec allò que veig, Enric". Parlo de fa anys. Franco ja esmorzava amb els cucs del Valle de los Caídos, però jo encara era una criatura.

En aquella època no destacava per la meva intel·ligència, ni donava senyals de gran precocitat. Tot i així, cada cop que l'avi insistia a refermar el seu pragmatisme, veia com dins meu naixia un filòsof implacable, que no coneixia. Pensava que justament era tot al contrari, que és molt més intel·ligent creure en coses que no es veuen, encara que siguin poques

Els ulls i la boca se m'obrien d'estupefacció i em preguntava com era possible que un home que m'estimava tant estigués tan equivocat. Jo, que normalment soc un bocamoll, no deia res per evitar fer més grossa la ferida. En el fons, ja veia que l'avi ho deia per orgull, tot i que llavors no tingués una idea clara de què era l'orgull ni conegués la història que l'havia convertit en un bunyol de sentiments indesxifrable.

A l'avi el van salvar les pel·lícules de l'oest i les novel·les d'Alexandre Dumas que m'explicava en les sobretaules de Caldetes i Masnou. Tenia la mania de recordar-me que d'Artagnan havia mort d'una explosió mentre llegia la carta que finalment el nomenava mariscal. Però per sort jo era prou ingenu per prendre'm la història al peu de la lletra i per pensar que un dia dolent el pot tenir tothom.

Els diners s'han convertit en un consol de pobres, com l'alcohol o les pastilles antidepressives.

Ara miro al voltant meu i penso en l'avi i aquella frase que agradava tant als periodistes de Destino: Barcelona és bona si la bossa sona. Sempre em va semblar una forma de furgar en el cor dels catalans per recordar-los la derrota personal que es deriva de les derrotes col·lectives. Al capdavall, el que va castrar el meu avi no va ser la guerra, que va navegar com va poder, sinó el materialisme sòrdid que va venir després.

Com a la Barcelona de Destino, ara sembla que els diners s'han convertit en la mesura de totes les coses. Tothom va boig darrere dels quartos per mirar de mantenir la façana, però sobretot per no pensar i per no amargar-se. Tothom arramba el que pot com quan un vaixell s'enfonsa, però sense gosar pensar que el vaixell s'enfonsa, ni preparar-se pel naufragi. Els diners s'han convertit en un consol de pobres, com l'alcohol o les pastilles antidepressives.

Ho veig a Twitter, que diuen que és una claveguera, però també ho veig al votant meu, entre les persones que tracto o que m'estimo. A les institucions hi ha pressa perquè la gent es mengi la sopeta de la derrota, i al carrer hi ha pressa per trobar consols que disfressin el desencís o que el facin més passable, encara que siguin d'estraperlo. El passat s'ha convertit en una càrrega i gastar-se'l al FNAC és una manera fàcil de trencar-hi.

El meu avi no va voler entrar en el banquet de corbs de la postguerra però no va poder evitar de sortir-ne malparat. De moment, jo em miro el mercat de rampoines a distància, atrinxerat darrere d'un casalot que no era seu però que va cuidar i va protegir com si ho fos, quan tot s'ensorrava amb més mala llet que ara. Des d'aquí és fàcil veure que, en una societat trencada, sotmesa a un present continu, els diners poden servir per a tot i no servir per a res.

El cap de setmana l'avi comprava un assortiment ben ric de revistes per tenir l'àvia entretinguda i, si podia, treia el cotxe. Després, es concentrava en el negoci, cada cop més assetjat pel món de cartró pedra que va bastir el franquisme.