Dissabte vam sopar al Barcelona-Milano, un restaurant del carrer Villarroel. Teníem previst de tastar un coreà que vaig veure al carrer València un dimecres a les vuit del vespre. Era ple d’asiàtics afamats, que assaltaven el menjar com si estiguessin en un pícnic de cap de setmana. Em va recordar els gallecs barats, que també atrauen una clientela homogènia i tribal, que aplaudeix les platerades.

Com que era tard i havia sigut un dia intens vam comentar que valia més deixar que l’estómac descansés. Després de navegar entre tants discursos demagògics, volíem una cosa genuïna però lleugera, que no afegís més confusió al món. Prop de casa han obert un restaurant danès que regenten dues noies argentines. El cuiner suec és destre preparant amanides de salmó.

El Barcelona-Milano també dona més pa que formatge. És un restaurant d’aquests que ho aprofiten tot per fer negoci. Té una idea quica de la modernor que em recorda Manuel Valls, però té un parell de plats que mai no em fallen. “Menjarem uns espaguetis a la carbonara i un parell de croquetes de sípia i de rostit”, vaig dir, sense admetre oposició.

Mentre demanàvem els plats, vaig recordar que Andrea Levy ha deixat el Parlament per fer carrera a Madrid. Quan el cambrer va haver marxat, li vaig dir a la meva acompanyant: “Avui tastaràs el mateix menú que una líder del PP”. En una circumstància menys amable hauria estat un comentari poc sexy de fer, però el paladar et fa receptiu a imaginaris que mai no et pararies a considerar en fred. 

La gastronomia unifica, connecta realitats que la política té tendència a separar per satisfer els seus interessos gallinacis. La bona cuina desperta la imaginació i et posa en relació amb la humanitat sense que hagis de trair cap aspecte de la teva vida.

Em va fer gràcia de tornar a menjar els plats que demanàvem quan veníem amb l’Andrea i hi havia l’esperança que no passés tot el que ha passat. Dues netes d’exiliats, lligades per un plat d’espaguetis carbonara. Una, independentista de tota la vida; l’altra, enamorada d’una Espanya que no és més real que la República Catalana que defensen els bombers de la Generalitat.

Els espaguetis van arribar tal com els recordava. Estaven banyats en una salsa d’ou tan elegant que feia pensar en la textura de la crema anglesa, encara que no hi tingués res a veure. En comptes de recórrer al bacon habitual, el restaurant serveix la carbonara amb guanciale, una carn que només es cura a Itàlia i que et fa veure el país de Donald Trump com una tribu de salvatges.

No sé fins a quin punt la ingesta de pizzes i de pastes de baixa qualitat ha contribuït a allunyar els catalans d’Itàlia. De vegades fa l’efecte que quan no passem per Madrid hem de passar per Nova York, fins i tot per anar a la cantonada. Quan els nostres cuiners interpretin els productes provençals millor que els de París, Barcelona tindrà més números per convertir-se en el port del sud de França. 

La cuina, quan està ben feta, ordena les jerarquies i et recorda que la democràcia funcionaria millor si la política fos més artesana. La cuina et recorda que totes les combinacions són possibles si els ingredients són bons i es tracten amb respecte. L’estómac detecta la vulgaritat abans que el cervell, perquè el cos té una memòria més complexa que no pas la nostra intel·ligència conscient. 

Amb els espaguetis de dissabte podria defensar l’autodeterminació i l’imperi hispànic, i explicar per què m’agrada que l’Andrea se’n vagi a provar sort a l’Ajuntament de Madrid. Amb la carbonara de bacon i crema de llet, em costaria viatjar amb els sentiments. Suposo que em faria pensar en la pasterada que ha deixat l’Espanya de la Transició i els discursos hologràfics que ens serveix Oriol Junqueras.

De vegades quan els homes se senten en fals recorren a la cuina per mirar de consolar-se i de reconciliar-se amb ells mateixos. Però potser és millor mirar de fer les coses que t’importen com si cuinessis un bon plat. No som només el que mengem. També som allò que posem a taula. A la nostra taula i a la dels altres.