La trempera que la resistència d’Ucraïna provoca en les faccions diverses dels partits convergència em recorda l’alegria que hi havia a Palau quan la policia va començar a repartir bolets entre els votants de l’1 d’octubre. Ja vaig explicar el contrast d’emocions que l’èxit del referèndum va provocar entre els nois de presidència i els nois de Junqueras. L’equip de Puigdemont va veure, en els mastegots, una oportunitat de mantenir l’hegemonia que creia perduda. Els dirigents d’ERC es van adonar de seguida que havien portat la farsa massa lluny. Hi ha una continuïtat entre el pacifisme histriònic de Junqueras, i les crides que Eduard Voltas va fer a l’inici del conflicte perquè els Estats Units entreguessin Ucraïna a Rússia.
Els republicans han abraçat la figura atàvica del cuc català que es vendria la mare per poder comptar un altre euro i no tenir problemes. Els partits de convergència han quedat en una situació més irreal i complicada. El món de CiU sempre ha viscut dels diners i de l’amor dels altres: d’aquí va sortir el procés i d’aquí surten paracaigudistes com Jaume Giró, precisament. Però la CiU de Jordi Pujol tenia un sentit del límit. El pensament de Pujol estava més connectat amb les virtuts del país i amb els desastres de la història que no pas amb bombolla del pressupost públic. Em costa de veure els pujolistes dels bons temps aprofitant els civils ucraïnesos morts per fer-se els valents a Twitter o Instagram. Com diu l’Abel Cutillas, si Ucraïna fos un país fictici sortit d’un conte de Borges, Mas i Puigdemont encara estarien més contents.
Aquests joves i no tan joves que trempen amb la resistència d’Ucraïna, després d’haver cedit tot el terreny a casa, recorden més aviat l’esquerra teatral i populista d’abans de la guerra
La resistència inesperada de Kíiv ha fet trontollar les bases del pensament geopolític dels Estats Units i dona oportunitats noves a l’electoralisme. Francis Fukuyama ha publicat un article al Foreign Affairs, per exemple, que és tota una revindicació del nacionalisme cívic de Pujol. Ara que Escòcia i Catalunya semblen inofensives, el pare dels cosmopolites postmoderns reconeix que, dins d’Europa, l’autodeterminació de països com el nostre no suposaria una amenaça per a l’ordre liberal, sinó més aviat tot el contrari, un enriquiment del debat sobre els límits i la naturalesa dels estats nació. El nacionalisme de Pujol, liderat per figures competents, tindria molta cosa a dir en un context com el que ha generat i generarà la guerra d’Ucraïna. Per desgràcia, del pragmatisme de Pujol, només en queda el derrotisme murri de Junqueras.
L’atlantisme murri dels convergents ja és tota una altra cosa. Aquests joves i no tan joves que trempen amb la resistència d’Ucraïna, després d’haver cedit tot el terreny a casa, recorden més aviat l’esquerra teatral i populista d’abans de la guerra. Si mai tornessin a tenir a les seves mans la llibertat de Catalunya el remei seria pitjor que la malaltia. La seva frivolitat té un aire tan pornogràfic que fins i tot fa bona la taula de diàleg de Junqueras, que no passa de ser una manera de l'esquerra del país de cobrar i de guanyar temps, mentre no surt una oposició nacionalista com Déu mana.