El darrer número de The Atlantic porta un reportatge ple de dades dedicat a demostrar que les relacions sexuals han disminuït de forma seriosa en les democràcies d’Occident. Amb les dades a la mà no costa lligar aquesta davallada amb la desmoralització que ha produït la crisi. Tot i això, després dels insults que em va costar l’article del plug anal, potser puc estirar una mica la notícia. 

Convertir el sexe en un pilar de la identitat o l’autoestima és una manera ideal de degradar-lo. Si comences a follar creient que tenir un orgasme t’alliberarà dels teus problemes o que et donarà un poder que no treballes per tenir, és lògic que t’ho acabis fent tot sol a casa. No és casualitat que la proliferació de joguines eròtiques coincideixi amb uns nivells d’abstinència voluntària sense precedents.

Amb els homes intoxicats per la pornografia i les dones hipersensibilitzades pels discursos feministes queda poc espai neutral per al joc dels cossos. La sofisticació de les tècniques eròtiques i les aplicacions de cites, enterboleixen més l’instint, que no pas l'esmolen o l’eduquen. Tanta mandanga mata l’espontaneïtat i la pulsió sexual de tota la vida tendeix a esllanguir-se en formes d’onanisme artificial i narcisista. 

Els ideals romàntics de l’amor, combinats amb l’hedonisme pràctic que promou el consumisme, han posat una llosa de culpa perversa i insondable sobre el sexe. Si el benefici o la manca de patiment són la finalitat suprema, intentar cardar com s’ha fet sempre és tenir ganes de complicar-se la vida. Els asiàtics i els africans tendiran a follar cada cop més que nosaltres perquè no estan sotmesos a tantes sofisticacions i hipocresies. 

Fins fa uns anys, quan la vagina mantenia una hegemonia indiscutible, la gent que no cardava solia ser una minoria intel·ligent i culta. L’abstinència voluntària era una forma de superació que permetia concentrar-se en activitats d’una exigència extraordinària, a l’abast de poca gent. Ara, defugir les relacions sexuals ja no serveix per intentar canviar el món, és una forma més de perversió, masoquista o depressiva. Fins i tot la castedat ha perdut el seu marge d'innocència.

L’altre dia una senyora m’explicava que el marit d’una amiga seva havia rebut un cop als ous jugant a futbol. Es veu que la pilota li havia colpejat l’entrecuix amb tan mala fortuna que els metges li havien hagut de receptar repòs absolut. Per protegir-se els genitals, el bon home es va comprar un invent de cuir que li immobilitzava les parts baixes. La dona de fer feines el va trobar sota el coixí i va córrer a preguntar esverada: 

Señora Carmen, ¿qué hago con esto?

Tot i que els estudis diuen que, a mesura que ens tornem més liberals, follem cada cop menys, la Carmen va tenir una feinada a explicar que el seu marit s'havia comprat la collonera en una botiga d’ortopèdia. Em sembla que amb el sexe cada cop passarà més com amb la democràcia, que tot Déu en parla, però després hom va a votar i li treuen els nazis i els morts d’Eslovènia.

Enric Vila
Opinió La falsa compassió Enric Vila
Enric Vila
Opinió El cor podrit de l’imperi Enric Vila