"Tintin, c'est moi"

Léon Degrelle

En aquesta era de la vacuïtat, els unicorns envaeixen els gots de cafè de màrqueting i les tasses dels desitjos d'una generació perduda entre els colors de l'arc de Sant Martí i la ignorància sobre la faula d'un animal mitològic i inexistent. Tan inexistent com la separació de poders en la ment de Carmen Calvo, la doctora en Dret Constitucional. Ahir, esperonada per les preguntes d'un periodista conservador, es va desfogar amenaçant el govern belga si no és capaç de controlar els seus jutges perquè facin el que el govern socialista espanyol "no entendria" que no fessin. L'unicorn de Calvo va travessar en forma de tuit ahir el Palau de Justícia de Brussel·les, ja que, ¿qui es resistiria a al·legar, davant d'ells mateixos, que el govern espanyol creu que els jutges belgues són titelles? Calvo és una piconadora de les declaracions. Així com es treu de la màniga un relator que emprenya els conservadors patris, es despatxa amb una amenaça diplomàtica per a un govern si no aconsegueix que els seus jutges facin el que toca.

Així és Carmen Calvo, encara que sembla que ignora que mentre ella estudiava Dret i es doctorava en Dret Constitucional, la qual cosa amaga en la majoria de les seves intervencions, escrivia les seves memòries al carrer Santa Engracia el reclamat més important de la justícia belga, el condemnat en absència per la seva col·laboració amb els nazis Léon Degrelle. Degrelle va fugir de Bèlgica a Noruega, d'on va sortir en un avió que va acabar estavellant-se a la platja de Sant Sebastià. Protegit per Franco durant anys, malgrat que havia estat jutjat i condemnat en absència pels belgues, tampoc no va ser extradit per l'Espanya de Felipe González quan als anys vuitanta Bèlgica ho va tornar a intentar. Degrelle tenia ja la nacionalitat espanyola, Franco se la va concedir, i l'Audiència Nacional va determinar que Espanya no extradia els seus nacionals i no em sona que González s'escandalitzés. Qui va ser l'inspirador del personatge de Tintín no podia sortir d'Espanya, però mai no va ser molestat ni lliurat a Bèlgica. Tot això es va saber, més enllà de la seva existència plàcida en un carrer madrileny en el qual jo també vaig viure durant anys, perquè Spilberg ho va descobrir en rodar El secret de l'Unicorn, basada en el cèlebre àlbum del belga Hergé. El director es va assabentar llavors que l'inspirador de la figura de Tintín era aquest home, Degrelle, a qui Hitler li va xiuxiuejar a l'orella que li hagués agradat tenir un fill com ell. Al final, Degrelle va morir amb identitat espanyola, de vell, a Torremolinos sota un govern del qual era ministre Josep Borrell i encara està activa amb Sánchez una associació d'amics de la seva memòria.

Calvo, en plena campanya, pot acabar no caçant l'unicorn però sí clavant-se ella mateixa la banya

Els unicorns creixen. I l'unicorn que es vol atrapar ara es diu Puigdemont. I així ho reclama novament Llarena en una euroordre basada, segons hi consta textualment, no en una sentència ferma contra altres persones, esclar, sinó en una ordre de processament contra ell per rebel·lió i en una interlocutòria de crida i cerca en la qual se'l reclama... per rebel·lió, malgrat que la nova euroordre el reclama per sedició. Un fet que, sens dubte, resultarà sorprenent als tribunals belgues una vegada més, perquè una euroordre que va i ve i que, a més, canvia de delictes no deixa de ser matèria per a l'estupefacció. La mateixa que han generat les declaracions de la vice espanyola. Només hi hauria una sortida digna per a Calvo i és que es volgués referir que Espanya estigui pensant, en cas de denegació del lliurament, a portar la causa davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per incompliment dels deures derivats de la decisió marc de l'euroordre, però, la veritat, en cap moment semblava que ens expliqués això.

Més factible resulta que al TJUE apel·lin els advocats defensors de l'expresident i que vagin plantejant la necessitat que s'elevin qüestions prejudicials sobre la immunitat de Puigdemont com a europarlamentari, el que s'aniria convertint, més endavant, en un procés successiu d'interposició de preguntes que afecten qüestions per a les quals les justícies de dos estats de la Unió Europea semblen tenir solucions diferents.

El principi de prudència preponderarà a l'hora que els tribunals belgues no es pronunciïn abans de tenir la solució a alguna de les qüestions jurídiques i de protecció de drets que han de dilucidar-se. No sembla factible, doncs, que es precipitin a l'hora de prendre una decisió i, si no es preveiés presentar a Luxemburg les qüestions al·legades pels advocats en primera instància, en la cort suprema sí que seria necessari que les remetessin al TJUE. En resum, que l'unicorn es mostra esquiu fins i tot per qüestions processals i que pot transcórrer un any llarg abans que existeixi cap conclusió final belga sobre el lliurament de Carles Puigdemont. Una cosa que no es sopesa per la pressa que hi ha a Madrid per tancar aquest episodi tant des del Tribunal Suprem com des del govern espanyol.

Esperem que la vicepresidenta ens expliqui a què es refereix quan parla de prendre mesures. Els tèrbols episodis en els quals a Espanya des del poder s'ha intentat pressionar en matèria d'extradicions l'Audiència Nacional, amb governs socialistes i populars, no semblen un paradigma a exhibir per justificar-se. Calvo s'ha tornat a embolicar amb les seves paraules com quan va confondre una llei d'amnistia amb una decisió de l'executiu o va assenyalar erròniament que estaven prohibides, quan el que està vetat són els indults generals.

Calvo, en plena campanya, pot acabar no caçant l'unicorn però sí clavant-se ella mateixa la banya. Coses més rares ha fet.