Ufffff! Una sensació d'alleugeriment ha envaït la península. La respiració continguda que durant tots aquests dies havien mantingut dones i homes de tots els territoris de l'Estat davant de l'amenaça que la ultradreta arribés al poder amb un trifachito que ens fes retrocedir en el temps i en drets i llibertats, ha cedit per deixar pas a un sospir i un somriure. Crec que aquesta ha estat la sensació majoritària de més de deu milions de persones en aquesta nit electoral. No és, sens dubte, un alleugeriment total. L'evidència que hi ha més de dos milions de persones a Espanya que han donat el seu suport a un partit xenòfob, racista, homòfob i antifeminista no deixa d'acompanyar-nos. Van posar el sostre tan alt, es van confiar tant, van inflar tant el pit descamisat que ara fins i tot ens sembla un triomf que s'hagin quedat en els 24 escons, però entre el 0 i el 24 hi ha tot un món d'inquietud i de risc democràtic que s'han instal·lat en el Congrés.

Aquest alleugeriment de què parlava, la impossibilitat que es formi un govern de dretes, ha anat acompanyada durant tot el recompte als despatxos, a les redaccions, als domicilis del càlcul a dalt i a baix que assegurés o no un govern progressista que no necessités els nacionalistes catalans. A Madrid aquesta nit era una prioritat defugir aquesta dependència perquè la màgica xifra del 176 fos conjurada. Càlculs i més càlculs sumant les xifres dels socialistes i Podemos amb les confluències, amb Compromís, amb el PNB, fins i tot amb l'escó que balla de Coalició per Melilla, amb Revilla, tot abans d'haver de comptar amb els vots d'ERC o de JxCat. Aquesta era la sensació regnant encara que, finalment, és possible que siguin necessàries les abstencions. No necessitar ni tan sols l'abstenció dels catalans és la idea que manté en suspens els pactòmetres.

No és un alleugeriment total: l'evidència que hi ha més de dos milions de persones a Espanya que han donat el seu suport a un partit xenòfob, racista, homòfob i antifeminista no deixa d'acompanyar-nos

La suma que sí que dona majoria absoluta és la del PSOE i Ciutadans i això, això és una cosa que aquells a qui els agrada parlar en nom de les forces vives, dels diners, del poder fàctic, no han deixat de ressenyar durant tot el recompte. Les circumstàncies no apunten que sigui possible, però alguns pensen que no faltaran algunes pressions temptejant Sánchez perquè ho intenti. Tret de perquè, a més de condicionants polítics i d'altres eleccions a la cantonada, Rivera i Sánchez continuen sense ni tan sols parlar-se. Mal viatge per als poders fàctics. L'actitud davant del problema català dels taronges és tan inassumible per als socialistes que aquesta eventualitat sembla completament descartada. Rivera va aprofitar ahir a la nit per sortir al balcó alhora que Sánchez ho feia a Ferraz, trencant totes les normes no escrites, per deixar ben clar que ell també és un guanyador en aquests comicis després de la patacada del PP. Esclar que Casado també va trencar aquest protocol. I ell, ell no podia fer-ho per reivindicar res, potser només per amagar-se després dels crits de Ferraz en les paraules més difícils que fins ara ha hagut de pronunciar.

Perquè no per deixar-lo per al final el mastegot és més suau, la desfeta del que ha estat el principal partit de la dreta durant dècades. Un partit es deixa els percentatges de vot, els feus, els escons amb una sagnia només comparable al volum dels despropòsits que han acompanyat la campanya dels nois del nou PP. Un partit que desapareix del País Basc, que ha perdut el seu feu gallec en mans del PSOE i que a Catalunya ha deixat tots els pèls a la gatera en sortir, quedant com a únic testimoni de la seva ruïna la marquesa de CAT. El Partit Popular té al davant una difícil reconstrucció que, en vista de les sortides i fugues de quadres fins i tot abans de les eleccions, bé podria acabar en una ucedització diferida quan es perdi el poder territorial. Qui els va enviar els mariachis a cantar-los “Llorar y llorar”?

És obvi que sortim a un nou temps. La fallida dels populars i l'evidència de l'existència d'una àmplia majoria percentual de votants progressistes en el nou Congrés farà que es pugui sens dubte avançar per rutes diferents de la confrontació, la revenja i la repressió. Molt m'alegra pensar que els 24 diputats de Vox s'empassaran gripaus de llibertat, de diàleg, de feminisme, de progressisme i de pluralitat en un Parlament que comparteix un biaix majoritari de futur.