"Hi ha dues regles que destaquen per ser fonamentals en una democràcia que funciona: la tolerància mútua i la contenció institucional"

Levitsky i Ziblatt. Cómo mueren las democracias

Una observa amb perplexitat i cert temor com la judicatura ha decidit corporativament sortir en massa a aconseguir, com sigui, una reivindicació pròpia, per a la qual no hi ha consens polític, i que ara pretenen presentar com la panacea per resoldre la disputa i el segrest institucional propiciat i sostingut pel Partit Popular. Diguem que mentre les formacions amb capacitat d'obtenir els 3/5 necessaris per a la renovació estiregassen a un costat i altre de la porta, la carrera judicial ha decidit que era el moment de fer palanca i forçar que s'acceptin les seves reivindicacions com a única solució possible.

Ha quedat clar després dels comunicats emesos per les associacions conservadores i majoritàries —amb la titubejant excepció de JpD— i no em sembla tan malament que des de l'àmbit de reivindicació professional que tenen aquestes instàncies s'aprofiti per aconseguir obtenir una parcel·la de poder que engrandiria el de la corporació. El que ja surt totalment dels carrils institucionals és el fet que utilitzin per fer oposició un projecte de dos partits polítics, presentat en forma en el Congrés, òrgans governatius que no tenen competències per a això. Els jutges s'excedeixen i desborden la llei amb aquestes declaracions expressades per les sales de govern dels tribunals superiors de Madrid, Extremadura i Castella i Lleó, fins al moment, perquè el moviment és tan "espontani" i tan poc orquestrat que a tots els territoris es plantegen si dur a terme o no un pronunciament semblant.

Les sales de govern són —juntament amb els deganats— els únics òrgans governatius que trien directament els jutges entre els jutges. Això suma importància a l'anàlisi de l'extralimitació d'ús que els estan donant, perquè ens pot donar una lleu idea del que ens espera si finalment aconseguissin el control corporatiu del CGPJ. Els jutges estan obligats exclusivament per l'imperi de la llei, aquesta que també els diu quines coses poden fer les sales de govern dels TSJ i, per tant, deixa clar que no poden fer tota la resta. Crec que d'això se'n sap força a Catalunya.

Aquest és el joc de les competències taxades de l'article 152 de la LOPJ (llei orgànica del Poder Judicial). En aquest article no es preveu, sens dubte, que els TSJ es pronunciïn sobre projectes de llei presentats al Congrés dels Diputats. Així doncs, els representants governatius dels jutges s'estan reunint i votant textos en els quals consideren que la proposta de PSOE i Podemos és "anticonstitucional" —que per a què volem un TC amb competència si ja hi són ells—, demanen que es retiri el projecte i que "imperi la raó jurídica", afirmen que "la independència només s'aconseguirà tornant-los la designació directa dels dotze magistrats", diuen que aquesta iniciativa legislativa "suposa una reducció de les garanties de la independència judicial" i fan, en resum, tota mena de pronunciaments polítics que, a més, els estan vedats per l'article 395 de la LOPJ que prohibeix als membres de la carrera judicial "dirigir als poders (...) felicitacions o censures dels seus actes". Què estan fent aquí sinó censurar el legislatiu?

Ells poden jutjar i executar el que jutgen i controlar la resta dels poders i els ciutadans i a més poden fer política i excedir-se de les seves competències per aconseguir més poder... I tot això ho faran pel bé del poble i el sosteniment de la democràcia

Es pot veure que els jutges són la boca de la llei, però són sords a l'hora d'aplicar-se-la. La sentència del Tribunal Suprem 937/2019, d'altra banda, ja va deixar clar que les declaracions públiques alienes a l'àmbit de les competències dels òrgans són nul·les de ple dret. Els sona què va passar amb una declaració de les universitats catalanes? Doncs, ja veuen, resulta que els universitaris o els ajuntaments no poden fer aquestes coses, però, pel que sembla, els jutges quan van a la batalla corporativista sí. Sabeu què passa? Que ni tan sols ningú pot recórrer aquesta declaració perquè no hi estaria habilitat i així ens ho dirien els cridats a resoldre el recurs, o sigui, els seus companys de carrera.

No m'allargaré gaire amb la convocatòria d'un ple del CGPJ, a petició de set vocals conservadors, dels quals quatre cobren 6.000 euros nets al mes mentre aquest embolic no se solucioni i cessin en els seus càrrecs, que no sé jo si deuen tenir algun interès a més del polític. En el ple "examinaran la reforma plantejada per Unidas Podemos i el Grup Socialista", encara que no acabem de saber a quina legalitat s'acolliran, perquè la llei diu que informaran els avantprojectes de llei i aquest no ho és, perquè és una proposició de llei. De nou s'excediran, superant els límits competencials per fer una declaració política en la qual manifestaran, segons l'esborrany enviat ja als vocals, que "utilitzaran tots els mitjans al seu abast per defensar la separació de poders i garantir així la independència judicial". I es quedaran tan amples perquè aquí els únics que poden fer el que vulguin encara que no sigui de la seva competència són ells. Ja sabeu per què, perquè ells són els encarregats de controlar l'excés d'aquests actes, i saltar-se la LOPJ per criticar una reforma de la LOPJ és el que els demanen els seus designis toreros. A més passa que, en paraules del magistrat Diego Íñiguez, "és una ideologia típicament conservadora la que confon una pretensió d'autonomia de la funció judicial amb les idees de separació de poders i la independència dels jutges. Aquesta posició és també purament política".

Però no es preocupin, perquè ells ho valen. Ells poden jutjar i executar el que jutgen i controlar la resta dels poders i els ciutadans i a més poden fer política i excedir-se de les seves competències per aconseguir més poder i fer vaga i mantenir la més àmplia llibertat d'expressió —en articles, a Twitter, a la televisió, amb pseudònim— sense que això afecti la seva funció, no els recusin mai, i alhora poden queixar-se al CGPJ —com García-Castellón— que els periodistes critiquen les seves resolucions i poden també pretendre convertir-se en un poder sense cap contrapès i tot això ho faran pel bé del poble i el sosteniment de la democràcia. I no es queixin.

No es queixin perquè ho fan per defensar una independència judicial que haurien de defensar amb els seus propis actes. Encara no he aconseguit saber per què si el jutge Pepe Pótamo el voten per al CGPJ els seus companys serà independent i apolític i benèfic, però si Pepe Pótamo el voten en el Parlament, sortirà tacat d'un fang que només pot emanar del poble. Pepe Pótamo és decent, honest i està disposat a defensar la independència en un cas i, en canvi, en l'altre és un vassall submís del polític? Els han sentit alguna vegada reunir-se a criticar Pepe Pótamo que ha aconseguit fer carrera molt més ràpid que ells, utilitzant les lianes que ha necessitat per escalar, no totes procedents de l'arbre de la independència i la neutralitat? Pepe Pótamo poden ser ells.

Ja veurem fins on estan disposats a arribar els membres de la carrera judicial, o els seus representants, per aconseguir la independència. De moment, van forçant els articles i les competències a bona marxa. És una llàstima que oblidin que la separació de poders es va dissenyar perquè no jutgés ni l'executiu ni el legislatiu, però també perquè el judicial no pretengués suplantar-los.

Tot això sigui dit amb la coda que a mi no m'agrada aquesta reforma, a més de per altres motius, perquè proporciona l'oportunitat de crear a ells i al PP aquesta tempesta perfecta.