Les setmanes estivals es fan evidents no només per les altes temperatures —tot i que serien un motiu més que suficient— sinó també per alguns dels temes que s’escolen al debat públic i ocupen franges importants als mitjans. Aquest agost, un mes en què tot sembla que transcorri amb una lentitud més exacerbada, ha reaparegut un d’aquells temes clàssics de l’estiu: la gestió de les escombraries. Ho fa, a més, a nou mesos escassos d’unes eleccions municipals, la qual cosa afegeix més grandiloqüència i tacticisme al debat. Al capdavall, a ningú se li escapa que la neteja —o la manca d’aquesta— és una de les principals qüestions que posa i treu alcaldes.
En aquest context, han tornat a emergir els partidaris i detractors del sistema de recollida porta a porta. Aquestes setmanes, hem sentit novament veïns radicalment en contra de la implantació d’aquest nou sistema al seu municipi o alcaldes —com el de Roda de Berà— angoixats perquè veïns de la població limítrofa del Vendrell opten per agafar el cotxe, omplir-lo de brossa i abocar-ho al municipi del costat. Caldria, segurament, un article sencer per radiografiar psicològicament aquells que prefereixen dedicar les vacances a fer quilòmetres de cotxe amb la porqueria literalment al darrere.
Els partits polítics, entretant, es posicionen en aquest ecosistema complex i contradictori. Tant és així que el partit X pot ser perfectament l’abanderat del porta a porta en un municipi i bescantar-lo amb ferocitat al municipi del costat. Fa pocs dies, justament, directius de l’Agència Catalana de Residus reclamaven deixar l’assumpte fora dels tripijocs electorals. Sigui com sigui, els principals partits del país farien bé de firmar un pacte de no-agressió i no fer electoralisme amb la merda, perquè no hi ha alternativa possible i les dades així ho demostren.
Els principals partits del país farien bé de firmar un pacte de no-agressió i no fer electoralisme amb la merda, perquè no hi ha alternativa possible i les dades així ho demostren
Actualment, al voltant de 320 municipis tenen el sistema porta a porta i, d’aquests, només 5 han fet marxa enrere. Alguna cosa bona deu tenir. És evident que implantar-lo implica un canvi d’hàbits; ja no tenim els contenidors a disposició les vint-i-quatre hores del dia sinó que la recollida es fa uns dies concrets. Aquest model d’implantació, a més, ha de ser progressiu i ha de comptar amb la mà esquerra i el bon fer de les administracions. Si no, succeeixen episodis nefastos com el del barri de Sant Andreu de Barcelona, una prova pilot fallida pels errors del govern municipal d’aleshores. Aquell experiment va deixar imatges funestes com ara les cues d’avis amb bosses plenes de bolquers.
Els avantatges del sistema porta a porta, però, són múltiples. D’una banda, comporta l’embelliment dels nostres entorns urbans, on els contenidors passen a ser un mal record del passat. Les taxes de reciclatge, d’altra banda, escalen amb facilitat fins a xifres superiors al 70 o 80 % als municipis que el tenen implantat. Els campions absoluts a Catalunya en reciclatge, per exemple, són Verges (94%), Sant Pere de Riudebitlles (93,3 %) o Albons (93,1 %). Si ho mirem per comarques, la Conca de Barberà (75,6 %), el Lluçanès (74,7 %) o Osona (73,1 %) també excel·leixen.
A aquells que els interessa sobretot la butxaca, sàpiguen que cada tona de deixalles no tractades que acaba a l’abocador costa 75 € als contribuents, una taxa que augmentarà fins als 100 € l’any 2031. Si tenim en compte que cada habitant genera gairebé 500 quilos de brossa anualment, és evident que no podem seguir amb taxes de reciclatge del 40%. El porta a porta és una obligació per al nostre entorn i també per a les nostres butxaques.