Hi ha futur després del coronavirus? O tenien raó els Sex Pistols? Bé. Un any després de la infame sentència del procés hi ha... eleccions, les cinquenes al Parlament de Catalunya des del 2010. El president de la Cambra, Roger Torrent, ja ha confirmat la data del 14 de febrer. Ningú no ha gosat donar continuïtat amb una nova investidura a una legislatura avortada fa mesos per la disputa permanent entre els socis del “govern efectiu”, JxCat i ERC, i liquidada finalment pels jutges del Tribunal Suprem amb la inhabilitació del president Quim Torra enmig de la densa boira de la pandèmia.

N'hi ha que ara se n'estan adonant: per obra i gràcia del Tribunal Suprem, Catalunya no té president enmig de l'amenaça de la segona onada de la covid-19. És una situació inaudita que requereix la màxima coordinació i els mínims cops de colze preelectorals entre JxCat i ERC i els màxims responsables en funcions del Govern, el vicepresident Pere Aragonès i la consellera de Presidència, Meritxell Budó. Estava dit i escrit que navegàvem -i naveguem- per aigües tenebroses. La duresa de la realitat -la persistent crisi política, sanitària, econòmica i social- va de bracet amb la renovada sensació d'irrealitat -retorn al dia de la marmota d'un nou confinament-: per tant, compte perquè pot passar de tot, també a les (anunciades) eleccions.

N'hi ha que ara se n'estan adonant: per obra i gràcia del Tribunal Suprem, Catalunya no té president enmig de l'amenaça de la segona onada de la covid-19

On som? El 2010, ara fa una dècada, en plena crisi econòmica i financera global, els electors van passar pàgina dels tripartits d’esquerres: Artur Mas, al tercer intent, va assolir la presidència de la Generalitat. El 2012, el llavors líder de CiU va voler capitalitzar a les urnes l’inici del procés sobiranista -primera gran manifestació per la independencia-: l’electorat va castigar CiU per voler ser la primera de classe en retallades i va redimir ERC, que, amb Oriol Junqueras, va esdevenir primer partit de l’oposició i segon del bloc de govern. El 2015, dissolta CiU després de la consulta del 9-N, el procés posava el turbo: CDC, ERC i independents es van aplegar sota les sigles JxSí en unes eleccions “plebiscitàries” per encarar la legislatura de la independència. El gener del 2016, la CUP va enviar Mas a la "paperera de la història" i Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van arrencar la legislatura del referèndum de l’1 d’octubre del 2017. 

Declarada la independència i tot seguit congelada, la tardor catalana del 2017, la revolta democràtica i la sotragada política més important que hi ha hagut a Europa des de la caiguda del Mur de Berlín, va desembocar en la dissolució de l’autonomia govern i parlament inclòs per part de l'Executiu espanyol i la coalició del 155 (PP, PSOE, C's), la decapitació del moviment independentista -empresonaments, exilis- i les quartes eleccions, convocades per la Moncloa. Inés Arrimadas (C’s) les va guanyar però la gran operació d’Estat per (re)conquerir Catalunya amb el Rei al capdavant va fracassar (parcialment): l’independentisme va mantenir els despatxos del poder autonòmic, sota estreta vigilància i malgrat que els jutges espanyols van vetar les investidures de Puigdemont, Sànchez i Turull. El darrer acte de la tragèdia ha estat el desallotjament de la Generalitat del president en exercici, Quim Torra.

Les eleccions del 14 de febrer estan plantejades com la continuació de la pugna estúpida entre JxCat, ERC i la CUP

Les properes eleccions, les del 14 de febrer, estan plantejades com la continuació de la pugna estúpida entre els tres principals actors de l’independentisme, JxCat, ERC i la CUP, especialment els dos primers però no només. Així és com ho viu, en clau de pugna estúpida, estèril i desmobilitzadora, repeteixo i ho subratllo, una part de la gent que des de fa una dècada ha omplert a vessar els carrers i places i ha votat per la independència, el 9-N, l’1-O i en les eleccions; i gràcies a la qual els partits de l’independentisme han continuat ostentant una majoria indiscutible al Parlament, com la que, de nou preveuen les enquestes si res no es torça pel camí. És la gent que encara és capaç de desplaçar-se a Lledoners per homenatjar els Jordis i tots els presos i preses polítiques; i els que s'identifiquen amb el gest. Els gestos, a la política i a la vida són importants. Molt importants.

El 2010, sobre un total de 135, hi havia 14 diputats explícitament independentistes al Parlament (10 d’ERC i 4 de Solidaritat); el 2017 eren 70 (34 de JxCat, 32 d’ERC i 4 de la CUP). El problema dels partits de l’independentisme no és tant d’ampliació de la base o de superar el 50% (ERC) o d’establir el nivell de “confrontació intel·ligent” amb l’Estat (JxCat), al capdavall, dues versions del gradualisme nacionalista/catalanista de tota la vida. El problema dels partits de l'independentisme és que no saben què fer-ne, d’aquesta majoria reforçada que, segons les enquestes, tornaran a sumar al Parlament. I és amb aquesta roca enmig del riu que topen els que consideren, també des de l’independentisme, que el procés ha estat un error i un fracàs immens i, per tant, ara toca til·la i governació sense pancartes al balcó en espera que el govern del PSOE-Podemos alliberi els presos polítics; els que no descarten que la monarquia togada espanyola faci el pet definitiu i Espanya s'ensorri i els que enyoren aquells focs d’Urquinaona contra la sentència del Suprem apagats per la covid-19 un any després.

La gran paradoxa és que les properes eleccions poden configurar el Parlament amb més independentistes i menys sobirania real des del 1980

La gran paradoxa és que les properes eleccions catalanes poden configurar el Parlament amb més independentistes i menys sobirania real des del 1980. I doncs, com s’haurà de llegir el resultat aquesta vegada, que sí que haurem guanyat -potser el 50% dels vots, majoria absolutíssima...-? Caldrà interpretar-ho simplement com una manera de mantenir la posició encara que sigui amb les mans lligades? O bé que cal articular un nou embat contra l'Estat -o ens enfonsem tots amb el Titanic de Sánchez i Iglesias-? Retorn a la preautonomia del 77 o a la preindependència del 17? 

Les eleccions, si és que se celebren, aniran d'això. Enmig de la boira, i, per descomptat, del malestar que creixerà proporcionalment al temps que passi fins que els diaris titulem que ja hi ha vacuna. Matar el virus també depèn d’això, de que els governs puguin generar confiança, i un govern independentista encara més, i de que la gent, tota, puguem tornar a imaginar futurs.