Laura Borràs no és exactament la Kamala Harris de Catalunya però les similituds entre ambdues són més de les que es detecten a primera vista. D'entrada, les dues són dones. No entenc el viatge des de la diversitat -que és un fet constitutiu del gènere humà- fins a l'equitat -estadi encara no assolit- sense l'afirmació del que s'és. Per exemple, dona. Cal ser alguna cosa: dona, home, o ni una cosa ni l'altra. Però cal ser, per reconèixer-se, reconèixer i ser reconegut. És dialèctica pura. Laura Borràs, i Kamala Harris, que ja és vicepresidenta, són dones d'un mateix temps, un temps d'apoderament per a les dones i amb un mateix objectiu: presidir els seus respectius països, liderar les seves "tribus", que diria Bernat Dedeu. Ambdues han estat/són candidates a fer història. Ambdues poden ser les primeres en aconseguir aquesta cadira reservada a homes en l'eternament jove república nord-americana dels fins ara 47 comandants en cap i en la vella Catalunya que vol i no vol i no la deixen ni per a una cosa ni per a l'altra, amb els seus fins ara 131 presidents. I ambdues, Kamala i Laura, han competit / competeixen en eleccions primer internes en els seus respectius partits i, després, nacionals, les de veritat, celebrades o a punt de celebrar-se en condicions estranyes, molt estranyes. Envoltades de virus. I no només el de la covid, també el del trumpisme en les seves diverses mutacions i variants globals i locals: el virus de la postveritat o la mentida viralitzada en xarxes (in)socials, i els de l'odi i la intolerància, sigui per ser dona i negra o per ser dona i catalana indepe.

Fa dues setmanes, quan tots els focus estaven posats en la decisió del TSJC sobre la data electoral, la qüestió era si Salvador Illa podria aconseguir el trofeu. Guanyi o no, no li falten suports. A més dels del PSC, el ja ex-ministre-candidat compta, només començar, amb el sí dels comuns de Jéssica Albiach i la seva mentora, Ada Colau, aquesta altra Kamala en versió tafur del Mississipí; dels ciutadans de Carrizosa i Arrimadas, una altra que es va quedar en projecte de Kamala de l'espanyolisme d'aquí encara que va estar a prop, a cavall del 155; i, fins i tot, del candidat de la ultradreta de Vox, Ignacio Garriga. L'afrocatalà, com dirien als EUA, li regalarà la investidura gratis total al vallesà Illa, per impedir que, o bé, Laura, o bé Pere Aragonès, d'Esquerra Republicana, candidat favorit encara que declinant en els sondejos preelectorals, presideixin la Generalitat. Exactament igual com Abascal li ha regalat l'abstenció a Pedro Sánchez per gestionar els fons europeus anti-covid, Garriga li pot regalar la investidura a Illa. I la mateixa lògica Spain first podria aplicar davant d'una eventual investidura del successor de Miquel Iceta, tot i que encara no gosa confessar-ho, l'eloqüent Alejandro Fernández, del PP, el primer emoji candidat a president de la Generalitat.

La veritable qüestió de fons és si per a l'independentisme, Laura, un victòria de Junts, de nou, contra pronòstic, és el nou plebiscit en unes urnes perfectament legals, encara que tutelades pels jutges i entelades per la pandèmia, i a Madrid ho saben

Estaria bé que mentre una part del gremi periodístic local es fustiga al FAQS sobre si es deu o no donar cobertura electoral a Vox mentre ignora la invisibilització -en algun cas, com el de TVE, total- a què se sotmet a Laura i els candidats de Junts, Illa respongués si renunciaria a la presidència de la Generalitat en cas d'arribar-hi amb els vots del partit verd guàrdia civil. Illa o qui sigui: Per què no s'atreveixen els candidats i candidates a la Generalitat dels partits demòcrates a aplicar un cordó sanitari a Vox a la investidura? En aquestes eleccions tutelades pels jutges on YouTube i la pandèmia ens han ficat els mítings al menjador o la sala d'estar, el cas és que, sense deixar d'estar al top ten de les incògnites electorals l'anomenat efecte Illa, la qüestió que comença a emergir ara és si guanyarà Laura.

Pel camí pot haver caigut ja el tripartit d'esquerres que Aragonès sap que ERC no pot permetre's tret que li correspongui la presidència i el PSC es limiti a votar-li la investidura

El tema no és tant que la candidata de Junts ha promès reactivar la congelada declaració d'independència si l'independentisme supera el 50% dels vots el 14-F. La veritable qüestió de fons és si per a l'independentisme, Laura, un victòria de Junts, de nou, contra pronòstic, és el nou plebiscit en unes urnes perfectament legals, encara que tutelades pels jutges i entelades per la pandèmia, i a Madrid ho saben. Tot va molt ràpid i pel camí pot haver caigut ja el tripartit d'esquerres que Aragonès sap que ERC no pot permetre's tret que li correspongui la presidència i el PSC es limiti a votar-li la investidura. En tot cas, Aragonès, aspira -com el també antic vicepresident Biden- a una reconstrucció tranquil·la del país, postrat per les conseqüències de la pandèmia i que, sense renunciar-hi, deixa la independència -i el mite de la unilateralitat- en segon terme. L'estratègia posprocés d'ERC potser li pot permetre navegar i fins i tot pescar a les aigües del PDeCAT però l'allunyarà dels grans caladors de vots de Junts.

A Illa se li entén tot, encara que parla el mínim. I si a l'independentisme hi ha una gran massa d'electors indecisos i emprenyats, no li van al darrere els que no ho tenen clar en l'espanyolisme. Ara, el tema és Laura, i les catalanes i els catalans decidiran si, com Kamala, es converteix en vicepresidenta de Joe Aragonès o bé ocupa ja directament el Despatx Oval, és a dir, la Casa dels Canonges. Encara que l'efecte Illa no s'ha dissipat del tot i amb el permís de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, aquestes eleccions comencen a ser les de Laura Harris i Joe Aragonès.