“Cleavage” (en anglès), o clivella, és un concepte emprat sovint en la ciència política en l’àmbit de comportament electoral i les tendències de vot per a definir la divisió dels votants en dos blocs profundament diferenciats.

Els sociòlegs Seymour Lipset i Stein Rokkan varen definir quatre clivelles del comportament del vot en la cultura occidental, entenent que si pertanyies a un dels blocs es determinava en gran mesura la direcció del vot. La clivella religiosa, per exemple, va ser molt útil per a predir el vot a Holanda en la dècada dels anys setanta, on cinc dels principals partits del Parlament es dividien entre cristians i seculars. Per altra banda, la clivella de classe s’ha emprat durant dècades per a preveure com l’estratificació en classes socials determina el vot tot seguint la dicotomia obrer vs empresari.

Lipset i Rokkan haurien d’haver estat presents durant la campanya del 21-D per a presenciar la més pura de les clivelles: una clivella per a governar-nos a tots i lligar-nos, o no, en la República o en les Tenebres. Per un costat, el bloc independentista (ERC, Junts per Catalunya, CUP). Per l’altre, el bloc no-independentista (PSC, Ciutadans, PP). República vs Monarquia, Cop d’Estat vs Estat de Dret, Bé vs Mal, Autoritarisme vs Democràcia… Aquestes eleccions es poden analitzar, gairebé en la seva totalitat, amb la clivella Independència.

Comprès entre dos murs, com l’agonitzant escletxa que deixa el serjant entre les peces, s’hi troba una veu dissonant: el no-espai que s’articula entre blocs, un espai fred, estrany, curiós

Gairebé. Comprès entre dos murs, com l’agonitzant escletxa que deixa el serjant entre les peces, s’hi troba una veu dissonant. El no-espai que s’articula entre blocs és un espai fred, estrany, curiós. És l’espai on, segons la darrera enquesta del CIS se situen fins a un 25,3% d’electors que no sap què votarà –la suma dels que no saben què votar (15.7%) i els que no contesten (9.6%). També és el no-espai polític de Catalunya en Comú-Podem, un producte de patchwork electoral que aglomera, atenció: Catalunya en Comú, Podemos, Iniciativa per Catalunya Verds, Barcelona en Comú i Esquerra Unida i Alternativa.

La posició dels Comuns, estigmatitzada en la fórmula “Ni DUI ni 155”, fa nosa a un costat, que els acusa de “col·laboracionistes” amb aquells que gosen vulnerar la llei, i d’”equidistants” pels que consideren que davant l’opressió d’un règim que empresona polítics, l’única opció possible és marxar. Diverses enquestes recents, incloent-hi la del CIS i la d’El Nacional, coincideixen que els Comuns podrien trobar-se en la situació de condicionar el futur del país. Perquè, òbviament, entre blocs no hi ha res a parlar. Què passaria, doncs, si la clau de la Generalitat no la tenen ni uns ni altres i cau per l’atzar capriciós de l’aritmètica parlamentària a qui es nega a ser identificat per la clivella Independència?

En propers articles explorarem aquesta hipòtesi, provant de respondre dues preguntes. D’una banda, quines possibles coalicions de Govern es podrien donar. De l’altra, com alteraria la coalició amb els Comuns l’agenda independentista?

No, les eleccions del 21-D no són unes eleccions normals. Són unes eleccions històriques, on es preveu una participació rècord d’acord amb els temps que vivim. La clivella independència n’és un clar símptoma d'excepcionalitat.

Guillem Pujol és Politòleg i doctorand en Filosofia a la UAB. Editor de Finestra d'Oportunitat i i col•laborador de BCNMÉS