Avui és probablement l’últim diumenge de “cardenal” per a un dels 133 (el nombre pot ballar d’un o dos a darrera hora) homes porprats. Desconeixem si som davant d’un Conclave llarg —es vaticina breu—, però en tot cas ja hi ha un camí de no retorn per a un d’ells. En principi el 2025 serà un any de “només” dos papes. L’any 1978 va ser excepcionalment el dels tres papes. Mor Pau VI, a qui s’havia triat en un Conclave de 3 dies, i s’escull el papa Albino Luciani (Joan Pau I), que va morir després de 33 dies. A Joan Pau I el van escollir ràpidament, en dos dies. I ve la sorpresa del cardenal polonès Karol Wojtyla, escollit a la vuitena votació (3 dies).

El Conclave exprés va tenir lloc el 1503: 10 hores només per escollir-lo. El 2005, Benet XVI va ser elegit en només 26 hores, amb 4 escrutinis. Recordo ser a la Sala Stampa de la Santa Seu, i sentir un crit de “oh, no” d’uns periodistes que estaven convençuts que Ratzinger no se’n sortiria. El 2013, els cardenals van trigar 36 hores, i Jorge Mario Bergoglio va sortir amb 5 escrutinis. El meu record és que ningú sabia qui era Bergoglio, i tothom remenava, a la sala de premsa, el llibret amb les biografies fins a trobar-lo.

El Conclave més llarg de la història va durar gairebé 3 anys. En total 2 anys i nou mesos, 1.006 dies. Va iniciar el 29 de novembre de 1268, i fins el dia 1 de setembre de 1271 no va sortir el Papa Gregori X. La votació no era a la Capella Sixtina sinó a la localitat italiana de Viterbo. La desesperació de la gent que esperava papa va ser tal, que per obligar l’Esperit Sant a il·luminar amb més celeritat els candidats, van reduir-los les racions de menjar i van obrir el sostre de la sala on estaven reunits per accelerar la tria.

Avui és probablement l’últim diumenge de “cardenal” per a un dels 133 homes porprats. Desconeixem si som davant d’un Conclave llarg, però en tot cas ja hi ha un camí de no retorn per a un d’ells

Ara els cardenals no mengen a la Capella Sixtina, reservada només per pregària i vots. Tot està mil·limetrat. A la Constitució Apostòlica que regula el moment actual de Seu Vacant (fins i tot els segells vaticans d’aquests dies posen “Sede Vacante” i naturalment no hi ha foto de cap pontífex), s’estableix que el camarlenc controla la correcció de totes les operacions del vot, i vetlla per la reserva amb què s’ha de dur a terme. La fórmula que ha de pronunciar cada cardenal, cada vegada, oralment, en l’acte de vot, és la següent: «Chiamo a testimone Cristo Signore, il quale mi giudicherà, che il mio voto è dato a colui che, secondo Dio, ritengo debba essere eletto». És a dir, que pronuncien que donen el seu vot al candidat que segons Déu, creuen que ha de ser l’escollit. És el que toca.

Quan hi hagi un candidat (89 vots si es manté dimecres 7 quan entrin al Conclave el nombre de 133 electors), se li demanarà si accepta la seva elecció canònica a Súmmum Pontífex (nom que el papa Francesc no ha volgut a la seva tomba). Si la resposta és, com s’esperava, afirmativa, se li demana quin nom ha triat. Fins que no hi hagi el nom del nou papa no es cremen les paperetes que condueixen a la fumata bianca. Per tant, quan la gent a la plaça Sant Pere vegi el fum blanc significarà no només que ja hi ha un papa escollit, sinó que ha acceptat, té un nom i ja s’està emprovant el tradicional color blanc amb què coneixem els papes. Mentre la gent cridi, aquest home, que avui encara és un cardenal que no ha ni entrat al Conclave, s’agenollarà a la Sala de les Llàgrimes, un espai on podrà pensar què li ve a sobre, una de les responsabilitats més exclusives del món. El cardenal protodiaca anirà a la lògia central de la basílica, des d’on sortirà i anunciarà al món l’esperat “Habemus Papam”. En aquell moment emocionant, jo donaré gràcies, entre d’altres, a la professora Dolors Condom per haver-me ensenyat llatí, perquè trigaré menys a endevinar el nom del candidat, que serà pronunciat en aquesta llengua.