En aquests moments el món independentista albira i prepara les mobilitzacions de les simbòliques dates de la tardor: l’11 de setembre i l’1 d’octubre. Tanmateix, si poguéssim mirar per un forat el dia més important de la Catalunya del futur, el dels focs artificials més lluïts, segurament veuríem que enguany aquesta data és encara un dia feiner. El dia de la independència de Catalunya no ha arribat encara. La data està per fixar. La independència està per fer.

Les dues diades històriques que ens fan sortir al carrer tenen en comú que van ser ocasions on la ciutadania de Catalunya va defensar i intentar la independència efectiva de l’estat espanyol. Acció real. No només pensament. Són també punts màxims de repressió espanyola contra la ciutadania de Catalunya. Ja ho anem sabent.

Què ha canviat? Els indults i el diàleg en democràcia poden marcar un escenari fins ara desconegut? Hi ha opcions reals d’aconseguir una independència de Catalunya acordada? L’observació dels missatges juridicopolítics ens proporcionen algunes dades d’anàlisi.

Una mirada atenta al discurs al llarg del temps ens revela que la posició dels poders estatals espanyols és força clara i estable. Antidemocràtica en forces ocasions, sí, però coherent. Concretament, amb l’anomenada “Transició”, i amb l’aprovació de la Constitució del 78, es va legalitzar la ideologia catalanista, i fins i tot independentista, sobre la base dels drets fonamentals de la llibertat ideològica i d’expressió i opinió, i el principi democràtic. Així es va al·legar davant del Tribunal Europeu de Drets Humans, en ocasió de la impugnació de la llei de partits polítics del 2002, exhibint en el plet “la coexistència pacífica en territori espanyol de partits nacionalistes i independentistes, que exerceixen la seva activitat amb normalitat”. Normalitat que es va acabar abruptament quan s’ha volgut fer efectiva la independència de Catalunya. Fins i tot quan s’intenta per mitjans democràtics. De fet, a la STS 459/2019, i a la jurisprudència dictada pel Tribunal Constitucional sobre temes del procés, es nega que hi hagi cap mitjà democràtic per poder assolir la independència. Només n’hi hauria si es reformés la Constitució. Tota actuació que la pretengui, encara que s’origini en les institucions democràtiques, serà perseguida penalment, o a través del Tribunal de Comptes, o qualsevol via possible. I no se’n pot ni parlar al Parlament de Catalunya. De fet, els drets fonamentals també estan en qüestió si la seva finalitat és qüestionar la unitat de l’estat espanyol o, pitjor encara, pretendre la independència efectiva de Catalunya.

El canvi de govern espanyol recent indica que entenen ja fet el “gest” vers Catalunya. Ara només volen recollir fruits en forma de suport polític i un diàleg basat en el fet que no es torni a provar de fer la independència

L’anterior filosofia va provocar una reacció sense fissures en relació al referèndum de l’1 d’octubre de 2017, que va comportar la imposició de les penes màximes possibles del Codi Penal, encaixessin o no les conductes en els tipus delictius, i fent un judici de proporcionalitat basat en la seva suposada condició d’enemics de la unitat d’Espanya i de la convivència espanyola. Aquesta pauta d’anàlisi es va estendre a tots nivells de l’ordenament jurídic, com es va cuidar d’assenyalar el mateix president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes. L’objectiu, el típic de la repressió: que entengui tota la població que no hi pot haver independència de Catalunya, i que no l’han d’intentar. Només la poden pensar.

La mobilització continuada de l’independentisme i la gran varietat i duresa extrema de la repressió exercida, junt amb l’exili, han contribuït a la internacionalització de la causa i a la de les vulneracions de drets fonamentals. Finalment, el govern espanyol ha valorat que potser era hora de matisar el discurs, atorgar els indults, i aplicar la màxima lampedusiana de canviar perquè tot continuï igual. Ho diuen clarament. Aquesta és la nova normalitat, igual que la de sempre: pactar, o fer-ho veure, pressupostos i lleis autonòmiques i estatals concretes, amb la força de qui té tots els poders al costat.

Així es va expressar el president P. Sánchez el 16 de juny d’enguany al Congrés, retraient als polítics del PP que eren “indolents” amb la unitat d’Espanya quan governaven, mentre ell treia pit que amb el govern espanyol de coalició PSOE-Podemos s’havia aconseguit erradicar els referèndums d’autodeterminació, les declaracions d’independència, i el parlar d’aquests temes al Parlament de Catalunya. Un discurs semblant el va fer el passat 30 de juny al Congrés, quan va comparèixer per donar compte dels indults, on va deixar clar que estaven en contra totalment del referèndum d’autodeterminació, només possible amb una reforma de la Constitució a la qual no pensaven donar suport mai. La realitat és que totes les institucions espanyoles avalen aquesta postura: legislatiu, executiu i poder judicial. És una posició tangible, no amagada ni dissimulada. I emmarca tots els escenaris de reunions i diàlegs que hi ha a l’horitzó.

Ara mateix, el canvi de govern espanyol recent indica que entenen ja fet el “gest” vers Catalunya. Ara només volen recollir fruits en forma de suport polític i un diàleg basat en el fet que no es torni a provar de fer la independència. Tolerar el pensament i prou. Com sempre. No hi ha engany.

Tot plegat on deixa l’independentisme? Com reaccionar davant aquesta tàctica?

Aquesta legislatura neix marcada per una primera etapa de diàleg, i aquesta hauria de servir per determinar-ne una segona de decisió. El perill és l’immobilisme

D’entrada estaria bé no menystenir la posició institucional espanyola, i entendre que el diàleg real que s’ha plantejat d’intentar durant aquests dos primers anys de legislatura només es pot produir en forma d’embat constitucional, com ja passa en altres països com el Canadà o França en relació amb l’autodeterminació i els elements plurinacionals. Recordar que el Parlament de Catalunya té poder d’iniciativa de reforma de tota la Constitució espanyola o part d’ella. Qualsevol altra posició ens farà caure en la repressió o en l’autonomisme.

En segon lloc, l’estat espanyol és prepotent i es creu invencible. I no ho és. No va saber reconèixer l’oportunitat de pacificació i acord que es va oferir amb l’Estatut d’Autonomia del 2006, i ara tampoc reconeix l’esforç de proposar un referèndum d’autodeterminació després d’haver ja votat l’1 d’octubre de 2017. Un referèndum significa un compromís independentista de respectar un resultat favorable a la unitat. Tanmateix, els referèndums poden tenir sentit quan la voluntat independentista voreja el 50%, com és el cas actual de Catalunya. Però l’independentisme no para de créixer a Catalunya. En les darreres eleccions al Parlament el 52% de vots indepes es van registrar fins i tot amb més de mig milió d’abstencions de persones amb aquesta ideologia. I els referèndums no són l'única manera d’expressar la voluntat d’un poble.

La repressió d’aquests darrers quatre anys ha estat duríssima i, tot i els indults, no ha acabat. Així ho demostra l’actual embat del Tribunal de Comptes, i les causes contra persones activistes, polítics, funcionaris, artistes i manifestants. Si deixem d’intentar la independència, la repressió ens haurà vençut.

Aquesta legislatura neix marcada per una primera etapa de diàleg, i aquesta hauria de servir per determinar-ne una segona de decisió. El perill és l’immobilisme. El repte és trobar una data per tornar-ho a fer. Ni que sigui l’últim dia de la legislatura. El de les properes eleccions. La data pendent de la independència de Catalunya.