Últimament, em crida l'atenció la quantitat de parelles del meu entorn que se separen. Des que va acabar la pandèmia, em trobo amb persones conegudes que han posat fi a la seva relació. M'agafa per sorpresa i veig que no soc l'única que té aquesta sensació. Els casos que conec són de parelles entre quaranta i cinquanta anys, amb fills, que fa uns quinze anys que estan junts. Rebo la notícia amb pena, perquè potser soc molt tradicional per a aquestes coses, però soc de les que pensen que posar punt final a una relació de parella, quan hi ha fills, és una cosa trista. Comprenc, lògicament, que aquesta decisió es pren pensant que és per a millor, però, tanmateix, observo i analitzo que, en molts casos, les coses es podrien fer d'una altra manera.
On més directament veig els efectes dels processos de separació és en els nens. Hi ha senyals que t'avisen que els més petits estan patint. Encara que facin tot el possible per adaptar-se i que no se'ls noti. A classe he viscut ja diversos casos en els quals veus com nens i nenes que sempre estaven alegres, eren participatius i oberts, de sobte es queden en la inòpia. Es despisten, i els costa molt més que abans comprendre el que se'ls explica. Si et fixes en la mirada, en aquests casos, també es nota. També és cert que, una vegada superat el procés, floreixen un altre cop, tornen del "seu viatge", i troben la normalitat una altra vegada.
Hi ha moltes tensions que es viuen darrerament i l'estrès al qual som sotmesos, la manca moltes vegades de compromís i un moment de forts canvis en els estereotips i rols provoquen que, amb l'empoderament i canvi en el punt de vista de la societat, hi hagi parelles que esclatin. Concretament, després dels confinaments imposats durant la pandèmia, l'any 2021 es va produir un augment del 13% dels divorcis a Espanya. Una pujada que venia després de tres anys de descens en els registres. El 2022 la xifra descendia, encara que continuava sent més elevada que abans de la pandèmia. Aquell any es van registrar 81.300 divorcis a Espanya i, en la meitat, hi havia fills menors sobre els quals s'havia d'abordar la custòdia.
La situació per la qual passen aquestes famílies dependrà, absolutament, de la capacitat d'abordar els conflictes, de la seva comunicació, de la sensibilitat i del respecte amb què es tractin. Un punt d'inflexió que pot fer la vida més amable i feliç o, al contrari, convertir-la en un autèntic calvari, amb problemes constants i dolor. En el 50% dels casos, la custòdia es va donar a la mare; en el 45% és compartida i en el 3% és per al pare. Els torns en convivència, organització d'habitatges, gestió dels temps són un enorme focus de desacords. També s'ha d'abordar la pensió alimentària, la pensió compensatòria, el repartiment dels béns. I tots sabem que discutir per diners és complicat i molt desagradable.
Treballar les emocions no sol ser el nostre fort, perquè no ho fem de manera constant (quan no hi ha problemes) i necessitem recórrer-hi amb urgència, i així ho fem malament i fem tard
Reiniciar una nova vida és, sens dubte, un repte i és cert que no tenim ni idea de com es fa. Fins que et toca, esclar. I és llavors quan et coneixes millor i també a qui tenies al teu costat. Com per a gairebé totes les coses importants que ens passen a la vida, no estem preparats per afrontar un moment així. Emocionalment, no tenim eines; legalment som uns autèntics ignorants; i quan estem deprimits o ressentits, no solem prendre les millors decisions. En fi, un cúmul de despropòsits que fan del divorci en molts casos un camp de batalla que acaba esquitxant per tot arreu.
De tot això he pogut parlar-ne aquesta setmana amb Eva Bach, una dona sàvia de la qual fa temps tinc la sort d'aprendre. La seva vocació és la pedagogia de les emocions. Va ser una pionera en la introducció de l'educació emocional i del creixement personal en l'àmbit educatiu i familiar a Catalunya. Els seus llibres són eines amenes, lluminoses i càlides que ens donen la mà per transitar per conflictes, reptes i de vegades emocions desconegudes.
Ara, precisament, es presenta el seu últim llibre, que en realitat no és nou, però ha estat presentat de nou, actualitzat: El divorci que ens uneix. Una obra en la qual l'Eva intercanvia cartes amb la Cecilia (Cecilia Martí, mestra, orientadora i mediadora familiar a València). El llenguatge entre elles és directe, amè, divertit i ens fa sentir com si estiguéssim veient-les conversar mentre prenen un cafè. I et fan pensar.
Quant de mal que ens fem de vegades per impuls, per haver perdut ja la capacitat d'empatia. Quin mal que fa la sensació de culpa, que obre la porta a la condescendència, a l'endeutament emocional, a la permissivitat sense límits, que acaba generant altres problemes. Quants es van quedar enganxats al camí, bloquejats emocionalment, per no saber que tot això podia fer-se d'una altra manera. Treballar les emocions no sol ser el nostre fort, perquè no ho fem de manera constant (quan no hi ha problemes) i necessitem recórrer-hi amb urgència, i així ho fem malament i fem tard.
Per això aquest llibre de Bach i Martí és també interessant llegir-lo quan estàs en parella i no tens la més mínima intenció de divorciar-te. Perquè precisament t'ajuda a reflexionar sobre qüestions que haurien de ser tingudes en compte cada dia, per millorar les nostres relacions i ser capaces d'afrontar conflictes incipients. Quantes ruptures i dolor s'haurien pogut solucionar, si s'hagués sabut identificar a temps el problema i generar les condicions propícies per resoldre'l.
Tots tenim algun divorci a mà. I quan llegeixes aquest llibre, t'adones que sempre es pot aprendre a col·laborar d'una manera conscient a fer que aquest tràngol, sigui de qui sigui, pugui ser una miqueta menys difícil. Perquè, com diu el títol, "hi ha divorcis que uneixen", després de matrimonis que separen. I d'això també es pot aprendre.