Potser influenciat per Los Domingos, la meravella d’Alauda Ruiz de Azúa —bàsicament perquè et creus els actors— o per Rosalía, que ara té Déu nostre Senyor com a parella —i li resulta més fiable que un cantant que no vocalitza—, agafo l’aeri amb un grup de coreans i la meva acompanyant i en 5 minuts ens plantem a la basílica de Montserrat per anar a missa d’onze.

Avui a Montserrat hi ha la Federació d’Escudelles, Ranxos i Sopes Històriques (la FERSHC, en les seves sigles en català), de la qual desconeixia l’existència i no sabia el que em perdia. Més tard tastarem un plat de ranxo boníssim. De moment, el subprior Bernat Juliol els dona la benvinguda a ells i a nosaltres. I arriba l’hora de l’homilia, que és el que m’impulsa a escriure l’article. No sé si per la influència de Lleó XIV, que fa poc va rebre la visita d’Albert Serra i altres personalitats, però Bernat Juliol comença amb una referència cinematogràfica.

Segurament, no ens costarà gaire de posar rostre als falsos profetes que, en la seva bogeria, no paren d’incendiar el món amb noves guerres, conflictes i estultícies

Diu: “L’any 1975, l’irreverent grup d’humoristes anglès Monty Python va fer una pel·lícula titulada Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors. En aquest film, parodiaven el famós rei Artur i els seus mítics cavallers. A l’inici de l’acció, es veu una boira espessa i comença a sentir-se el so d’un cavall que s’aproxima noblement. Tot tendeix cap a fer pensar l’espectador que apareixerà un senyor poderós muntat dalt d’un formós cavall. Tanmateix, la tensió dramàtica cau en picat quan de la boira en surt un home petit i de poques llums que va fent ridículs saltets com si estigués cavalcant. I darrere seu, hi va un fidel escuder fent picar un coco tot reproduint el so del galop del cavall”.

Després, el monjo ho compara amb la segona vinguda del Senyor que estem esperant, i ens diu que aquesta no ens decebrà. Penso que la comparació no és la millor que s’ha fet. Però aviat descobreixo que Juliol volia fer una crítica política. “Els nostres humoristes sabien perfectament què feien. Ens avisaven dels perills de creure en els falsos profetes, en aquells que, sota l’aparença de noblesa, no són sinó histriònics cavallers fent veure que van a cavall i que amb el so d’uns cocos n’imiten el galop. Segurament, no ens costarà gaire de posar rostre a aquests falsos profetes que, en la seva bogeria, no paren d’incendiar el món amb noves guerres, conflictes i estultícies”. Ben trobat, penso, ara sí.

Després, l’home fa una dissertació sobre no tenir por de la vida i del futur i sobre l’esperança, que interessa més a la meva acompanyant que a mi, perquè no soc dels convençuts en la segona i definitiva vinguda de Crist. Bé, ella tampoc. Així que em quedo reflexionant sobre com ha canviat el conte. Els Monty Python se’n fotien a La vida de Brian de la religió organitzada, el fanatisme, el dogma i el mateix Jesús. I no tinc clar si ara no es podria fer aquell humor o si el que era una blasfèmia ara és una pel·li de Nadal. En tot cas, si l’Església ha guanyat sentit de l’humor, jo me n’alegro. M’han aportat més els Monty Python que els capellans. I gràcies al discurs de John Cleese al funeral de Graham Chapman, va sonar una cançó de Julio Iglesias al del meu pare. Que, a veure, tenia un pare —en Julio Iglesias, no jo— que feia miracles. Va engendrar a 91 anys.