Ha arribat, per fi, la "decadència d’Occident"? (O. Spengler, 1918-1923). Europa corre un risc seriós de perdre la seva distinció política més preuada: unes democràcies liberals que garanteixen drets i llibertats combinades amb una estabilitat socioeconòmica i uns sistemes de benestar. Al seu recomanable llibre Waste Land (Terra Erma, 2025), Robert Kaplan adverteix que Occident viu un "Weimar global" —en referència a la república alemanya d’entreguerres que es va esfondrar davant la polarització i la violència protagonitzada sobretot per nazis i comunistes. Sempre hem d’estar atents, ens diu Kaplan, als anys 1917 (Revolució Rusa) i 1933 (accés de Hitler al poder a Alemanya). A alguns els ha semblat un diagnòstic exagerat. Ho és?
Per entendre què està passant, sempre és convenient dirigir una mirada al que sabem d’història, incloent-hi les bases evolutives de la nostra espècie. El biòleg i genetista Dobzhansky insisteix que recordem que en l’esfera pràctica dels humans "res no té sentit si no es mira sota la llum de l’evolució". D’altra banda, el científic i filòsof de la ciència Daniel Dennet formula un advertiment analític de manera concisa: "La teoria de l’evolució és un 'àcid universal' que lamina conceptes, idees i teories tradicionals".
Això va més enllà del simple "malestar en la cultura" freudià. És clar que arribarem a conclusions diferents si basem les nostres anàlisis en alguna antropologia voluntariosament optimista sobre el "progrès" moral dels humans, o si mantenim un realisme escèptic sobre possibles canvis d’allò que sembla més inerradicable en els nostres comportaments. Ens calen, segurament, totes dues perspectives, però no és senzill combinar-les si no volem abandonar el que ens diuen els fets empírics i la història.
Fets, fets, fets. Història, història, història.
Tant el feixisme com els drets humans són productes humans (i occidentals). En tots dos casos trobem aspectes del nostre passat evolutiu. Els primats-sàpiens tenim tant la capacitat i el desig de saber com la capacitat i el desig d’ignorar. Som capaços d’actuar des de premisses morals, en part també heretades del nostre passat evolutiu, i, alhora, d’actuar des d’un mal radical més específicament humà. A diferència de bona part dels filòsofs contemporanis, Kant estava molt interessat en la ciència. Tanmateix, si hagués estat coetani de Darwin probablement hauria revisat bona part de la seva concepció de la moralitat, potser desenvolupant els seus propis conceptes sobre la "insociable sociabilitat" dels humans i la "fusta torta de la humanitat" (1784).
Avui estem davant d’implosions socials que tenen part del seu origen en els processos de globalització-privatització impulsats per suposats "progressistes" com B. Clinton i T. Blair, ara fa uns trenta anys. Un temps en el qual semblava que no existien els dilemes tràgics. Resultat: enriquiment molt accelerat de microminories, augment de les desigualtats, empobriment de classes mitjanes i baixes, manca de perspectives de molts joves, ciutats que "expulsen" llurs ciutadans a través del preu de l’habitatge, etc. I en temps de crisis, les veritats complexes acostumen a molestar.
Sabem que en temps de crisi la majoria dels humans es tornen més primitius (Schumpeter ho va descriure en termes econòmics; Horkheimer, en termes filosòfics). També sabem que el progrés polític i moral d’una societat mai no està consolidat. La història mostra un reguitzell llarg d’exemples en què en política no es pot donar res per irreversible. Per molt estables que ens hagin semblat durant algunes dècades les institucions liberals i la cultura democràtica, és fàcil veure que no estan vacunades davant de guerres o implosions socials (alguns indicadors actuals, potser innecessaris d'esmentar: assalt trumpista al Capitoli; malestar reflectit als carrers de França, Itàlia, Bèlgica, Albània o Espanya; "blocs polítics" que competeixen en demagògia en temes com l’habitatge o la immigració; erosió dels serveis públics (educació); baix nivell argumentatiu dels lideratges; xarxes socials: notícies falses, influenciadors sense cervell, actors anònims impunes, mobilitzacions violentes...).
Quan la "modernitat" incompleix les seves promeses, una part de la població ho viu amb una barreja de decepció i una reacció romàntica de rebel·lió. S’imposa l’emotivitat, com també una "voluntat d’ignorància" (Nietzsche) i d’irracionalitat (Luter caracteritzava la raó com la núvia del diable).
Per molt estables que ens hagin semblat durant algunes dècades les institucions liberals i la cultura democràtica, és fàcil veure que no estan vacunades davant de guerres o implosions socials
Però cal mirar sempre de front i amb realisme la història humana. I no enlluernar-nos amb els embruixos retòrics als quals ens impulsen les nostres pròpies idees. És quan crec que entenem millor Shakespeare o Berlin. En temps de crisi, reapareixen mites que tornen nostàlgics molts humans. Davant d’un present viscut com una edat de ferro insatisfactòria, es creen ficcions sobre edats d’or, siguin enyorats "paradisos perduts" (islamisme, judaisme), siguin projectes vers nous futurs (feixismes, comunismes) inevitablement totalitaris (sempre, això sí, en nom d’un "poble" pensat, també irracionalment, com una entitat innocent i virtuosa.
Queda clar que tant els somnis de la raó com els somnis de la irracionalitat han creat monstres. El segle XX els ha experimentat tots dos. Cal estar atents en totes dues direccions per evitar noves barbàries, siguin quines siguin les idees que vulguin legitimar-les.
El més important del món polític i moral és la pràctica. Veure si es garanteixen coses com els drets individuals i col·lectius, llibertats, benestar, estabilitat, etc.). Weimar fou un dels períodes culturals més creatius de la història europea contemporània, però va fracassar políticament davant la barbàrie. I sabem, a més, que és en aquestes situacions quan les minories (nacionals, lingüístiques, ètniques, etc.) ho tenen pitjor, quan més exposades es troben davant les tiranies de les majories. En nom de què les majories tracten de justificar el seu domini esdevé completament secundari.
Sempre cal i caldrà lluitar contra la barbàrie, contra els monstres de la raó i contra els monstres de la irracionalitat. Ambdós creen situacions distòpiques. Hem après, sobretot per la via de la pràctica, que aquests monstres latents es combaten amb institucions i drets liberals que funcionin eficaçment, cultura democràtica basada en el respecte dels drets humans, serveis de benestar, redistribució i polítiques de reconeixement que respectin les identitats particulars de les minories, les quals formen part de la dignitat humana (i que els "cosmopolites il·lustrats" solen ignorar o marginar).
Hume ens va fer més escèptics en les nostres idees, més pràctics en els nostres comportaments i més tolerants i flexibles en les nostres morals. No és una mala guia en els temps convulsos als quals sembla que estem arribant, menats per autoritarismes antics i tecnologies modernes.
Weimar global? Certament, hi ha elements que compartim. Tanmateix, avui, si no badem, disposem de recursos històrics, internacionals i institucionals per evitar-ne el col·lapse. O no?