Alliberar-se també és deixar d’esperar totes aquelles disculpes que mai no arribaran. Val per a les clavegueres de l’Estat espanyol i val per a la vida. Aquest dilluns, a la comissió d’investigació per a l’operació Catalunya, Xavier Trias cridava els comuns a disculpar-se per haver aprofitat políticament la notícia falsa que l’exalcalde tenia un compte milionari a Suïssa. Ni Podemos ni Sumar eren a la comissió en qüestió, però. També va sostenir que per haver decidit de carregar-se l’independentisme amb mètodes il·legals, “en un país normal algú aniria a la presó”, referint-se a la gent del PP. Xavier Trias és un home càndid amb una visió de la política catalana —i espanyola— que funciona com si el 2017, i els empresonaments, i la repressió, no haguessin passat mai. Tot allò que l’Estat espanyol va fer per parar els peus a l’independentisme —d’inventar-se comptes falsos a Suïssa a detenir la canalla catalana i empaperar-la amb la connivència de la Generalitat— va servir de xoc de realitat i va despullar la cruesa del conflicte. 

El moviment independentista s’havia adreçat sobre una noció del bé, de la llibertat, de la raó o de la justícia amb vocació universal. L’Estat espanyol s’havia sustentat sobre una noció del bé, de la llibertat, de la raó o de la justícia supeditades a la integritat de l’Estat i a una idea descarnada de l’exercici del poder. Bo i que la repressió va fer caure el tel que impedia que els catalans albiréssim fins a quin punt els espanyols estaven disposats a tot per barrar-nos el pas, alguns independentistes van decidir aixoplugar-se sota l’aparença de normalitat per poder-se continuar dient independentistes, però des d’una matriu, de facto, reformista. Quan Trias espera que algú es disculpi per l’operació Catalunya, en realitat espera que l’Estat espanyol canviï el seu ordre de prioritats d’arrel. Trias desitja que l’Estat espanyol es desnaturalitzi perquè la idea d’independència —i els costos personals i col·lectius que hi van associats i que ell coneix bé— ja no tingui sentit. A més a més, els països “normals” no existeixen. No hi ha cap país absolutament lliure de conflicte, perquè no hi ha cap idea de democràcia, ni cap sistema polític democràtic, ni cap estructura administrativa que sigui radicalment perfecta a la pràctica. 

“No pretenc que vagin a la presó, però que passin vergonya” és la manifestació d’una manera de fer política derrotada i resignada. És l’actitud que explica Convergència: un mètode per a treure rèdit electoral de la queixa i el gemec, però mai útil del tot per a posar les bases ideològiques i intel·lectuals que permetin alliberar-se, també d’esperar disculpes de qui pensa que va fer allò que havia de fer. O d’esperar que Podemos i Sumar enviïn algú a una comissió d’investigació que els trenca el joc d’aparences sobre el qual aguanten el seu discurs nacional. L’espai dels comuns és un espai que viu de posar-se de perfil amb qualsevol cosa que els assenyali les incoherències. Evidentment, aprofitar-se de la guerra bruta exposa amb força honestedat quin és el seu projecte nacional, però els trenca el joc que els serveix de motor per viure, per explicar-se i per poder continuar fent de crossa del PSOE. De fet, els comuns van furtar l’alcaldia a Trias amb aquesta mateixa estratègia: justificant-se en la necessitat d’un govern d’esquerres, votant al costat del PP per fer alcalde Collboni amb un PSC més a la dreta que mai. 

Esperar que l’Estat espanyol deixi de fer d’Estat espanyol perquè nosaltres, per fi, puguem ser catalans

Xavier Trias escull —i aquest verb és important— la lectura moral després d’haver experimentat les immoralitats espanyoles. O la moral espanyola, que s’estructura amb la idea d’unitat territorial al capdamunt de tot. Prefereix un penediment que reordeni què està bé i què no ho està que la llibertat de no dependre de cap penediment. Prefereix la sensació de tenir domini sobre els escrúpols espanyols que despenjar-se’n definitivament. Aquest és el modus operandi dels convergents de l’antiga escola, que durant el procés es va convertir en el modus operandi de tota una classe política: esperar que l’Estat espanyol deixi de fer d’Estat espanyol perquè nosaltres, per fi, puguem ser catalans. Ser catalans sense les conseqüències de la repressió, sense clatellot cada vegada que aixequem el cap, vull dir. Xavier Trias espera disculpes perquè no vol haver de fer política havent entès que l’Estat espanyol fa el que creu que ha de fer i que, per això, és irreformable. En política, com a la vida, hi ha disculpes que no arriben perquè qui ha infligit el mal l’ha cregut útil i inevitable i, per tant, mancat de qualsevol necessitat de disculpa.