Als qui ens agrada la política ens passa darrerament com als aficionats al futbol: la lliga ja no és el que era, ni les eleccions tampoc. Hi havia un temps on la política aixecava passions, fins al punt que semblava que cada 11 de setembre era com una Champions, i cada escomesa electoral una final Barça-Madrid. Va aixecar tantes passions que gairebé ens quedem sense lliga política. Però el cert és que benvingut sigui tornar a la política electoral de tota la vida, entenent per “tota la vida” els quasi cinquanta anys que fa que podem tornar a votar. La millor notícia és que votar continua sent, al nostre país, un esport de poc risc, que només ens obliga a sortir de casa un diumenge de tant en tant, amb la bona disposició a contribuir al noble art de governar.
Per qui estigui ben segur del que vol votar, li recomano la tàctica d’un savi que deia que el millor és posar la papereta dels teus sota el coixí, i oblidar-te de tot el que es pugui dir aquests dies, no fos cas que t’ho repensessis. Vindria a ser un procés de discerniment de primer nivell, és a dir, que el cor et diu què has de fer i no t’ho penses gaire. Acostuma a ser el que fa la majoria de votants fidels, que són els que asseguren els anomenats “terres electorals”.
Per qui estigui segur que només pot anar a votar una opció, però no sap si ho farà perquè potser vol castigar els seus amb l’abstenció, els recomano la mateixa tàctica de discerniment: papereta sota el coixí i silenci ràdio. Perquè si s’ho ha de rumiar gaire, acabarà no votant, i sovint després se’n penedirà. Les campanyes acostumen a ser esperpèntiques a l’hora de voler raonar amb arguments racionals, perquè tothom està massa pendent dels “experts caps de campanya”, que només busquen no cometre errors i dilueixen massa els debats i les posicions.
Els darrers anys, el més apassionant de la política electoral ve després: els pactes
Ara arribem a qui vol reflexionar de debò sobre què ha de votar, sense “a prioris”. Tots sabem que són una minoria, però existeixen. Són els mal anomenats indecisos, que en realitat molt sovint estan en dues de les categories anteriors, però no s’ho volen confessar. Aquests potser emprendran un procés de discerniment més acurat, valorant pros i contres dels partits més propers als seus posicionaments. Per a aquests sí que les campanyes podrien ser interessants. Però desenganyeu-vos, equips de campanya: són pocs i gairebé sempre acabaran votant amb arguments molt més irracionals del que us penseu.
Als qui ens agrada remenar resultats electorals i jugar amb els Excels, sabem que hi ha dos eixos que intercanvien molt pocs votants. En l'eix social, els votants de dreta voten partits de dreta, i els votants d’esquerres voten partits d’esquerra, i en l’eix nacional, els partits ara dits independentistes voten partits independentistes, i els no independentistes voten no independentistes. Després, l’abstenció hi fa la resta. Però la nit electoral serà només el final del primer temps. Perquè els darrers anys, el més apassionant de la política electoral ve després: els pactes. Hem vist —contra tot pronòstic— Puigdemont votar el PSOE; el PP convertir Collboni en alcalde; pseudoCiutadans fer alcaldessa la Colau. Suposo que els darrers dies de campanya veurem com tothom nega qualsevol opció de pacte amb ningú. Però gaudirem d’unes propostes de pactes postelectorals que ens faran reviure una segona part d’infart, especialment acostumats com ens tenen alguns a estirar la corda fins al darrer minut. Tindrem noves parelles de fet impensables, com Junts i PSC? O matrimonis de conveniència com ERC i PSC? O trios consentits clàssics, com el tripartit, o ménage à trois fins fa poc necessaris i ara per ara impensables, com el front independentista?
Podem tenir moltes altres combinacions possibles, perquè el secret a veus serà la irrupció del partit d’extrema dreta català de Sílvia Orriols, que amb quatre idees clares sobre immigració i okupes pot robar la cartera a la dreta de tots els colors i fer-se un lloc en l’imaginari polític, seguint la perillosa evolució de l’extrema dreta a tota Europa. Aquí sí que us demano si us plau discerniment electoral. Compte amb els cants de sirenes. Que votar continua sent la menys dolenta de totes les solucions per molt que ens avorreixi el discerniment electoral. I encara que al final ens toqui repetir eleccions i tornar a votar al novembre perquè no hi haurà combinacions a gust de tothom.