Gabriel Rufián parlant de Churchill el passat dia al Congrés d’Espanya va ser imponent, perquè l’hemicicle era gairebé buit. I perquè va sentenciar que “Churchill va guanyar la guerra però dos mesos després va perdre les eleccions. Simplement perquè no va saber comunicar”. Per més que la història sigui mestra de la vida, especialment la història recent, la que pot arribar a ser la més comprensible, amb això no n’hi ha prou. Cal sobretot tenir la disposició mental per aprendre, cal deixar descansar, una estoneta, la buidor de la nostra pròpia estupidesa, de la nostra pròpia vanitat, i deixar de fer suposicions, deixar de prejutjar i començar a voler saber alguna cosa d’una punyetera vegada. Cal deixar d’opinar i començar a escoltar en silenci, sí senyor, també cal saber callar per poder parlar. Deixar-se penetrar per un sabor que, en definitiva, això vol dir la paraula saber. Vol dir que de cop i volta deixes de suposar, d’imaginar, de preveure, el gust que té una poma i passes a tenir l’evidència del gust d’aquella poma individual dins del teu cos individual. I qui diu una poma diu una paella espanyola. És aleshores quan te n’adones que abans de jutjar primer has de saber. I que per aprendre primer has de ser valent. Prou valent per sortir de tu, per deixar la teva vanitat, has d’estar disposat a deixar de pensar en tu per pensar en una cosa que és fora de tu. Has de deixar voler seduir per gosar deixar-te seduir, amb totes les conseqüències. És per aquest motiu que els vells filòsofs grecs parlaven de l’amor com a única forma de coneixement.

La frase de Rufián s’afegeix a les d’altres que gosen servir-se del prestigi de Churchill per defensar simultàniament una cosa i la contrària. Pedro Farsánchez també ha mirat de disculpar la manifesta incapacitat per abordar la crisi del virus amb referències, més o menys velades, al primer ministre britànic. Una personalitat complexa i fascinant, també un cadàver polític després del desastre dels Dardanels, també un conservador i un imperialista espantós. Churchill els agrada a tots els polítics siguin del signe que siguin perquè és la figura del guanyador, de l’heroi de la nació, perquè és reverenciat com poques figures per l’opinió pública. Arriba un moment en què els polítics que avui patim ja no el veuen ni temerari com fou, ni tempestuós ni poc equilibrat, politoxicòman, masclista, agressiu, físicament millorable i pintor mediocre. Oblidant que un gran home també té grans inconvenients i que aquesta competitivitat per aconseguir reconeixement social gràcies a la propaganda política és un dels grans errors de la nostra societat devorada per la mala consciència, tan hipòcrita i tan puritana, tan falsa com un discurs d’Ada Colau, la reina del maniqueisme i de la farsa política. Ara bé, dir que sir Winston Leonard Spencer-Churchill no sabia comunicar, que el premi Nobel de Literatura de 1953, que el fascinant escriptor de la Història de la Segona Guerra Mundial, de Crisi Mundial, de l’Autobiografia de la seva joventut, de la Story of the Malakand Field Force, de The River War, de l’extraordinària biografia del seu pare, Lord Randolph Churchill, de Grans contemporanis, que un dels millors retòrics polítics de tots els temps no sabia comunicar és, probablement, una afirmació que mereix encara alguns comentaris més. Els que seguiran a aquest article. Aquí i per a tots vostès.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat