Aquestes setmanes la premsa fa pena. Vull dir que fa més pena de l’habitual pena catalana. La crisi del virus no només ha acabat amb el poc prestigi que encara conservaven alguns polítics. L’ona expansiva de la catàstrofe també ha esborrat la majoria dels comentaristes polítics, de cop s’han quedar desconcertats, quequejant, sense res interessant per dir. I és que ja no poden continuar fent propaganda mal disfressada d’opinió lliure i independent, ja se’ls veu massa el llautó. Ja no saben quines botes han d’enllustrar ni quines incestuoses relacions mantenir amb el poder polític. Som a l’hora de la veritat, a l’hora inapel·lable que ha tocat la campana de la tragèdia; ens hem quedat al ras perquè tot se n’ha anat en orris. Au, tingueu paciència i llegiu les principals signatures de la canallesca si no m’acabeu de creure. El columnisme català calla o fa l’orni, sense vergonya. Els principals comentaristes polítics no són capaços de sortir del vell partidisme del que han viscut tota la vida, de la comèdia que ens ha dut fins a aquí, continuen com si fessin elemental premsa esportiva, els uns acríticament a favor del Barça, els altres acríticament a favor del Madrid. El columnisme català ha entrat en col·lapse mentre el desastre li ha passat pel damunt, no sap de què continuar divagant mentre té al davant un tema fascinant, un autèntic drama humà. El mateix tema, si fa no fa, i el mateix drama que va tenir al davant Tucídides durant la plaga d’Atenes el segon any de la guerra del Peloponès. O la tragèdia suprema que Albert Camus va descriure a La pesta l’any 1947, poc després d’acabada la segona gran guerra. És en els moments compromesos quan veiem en quina mena de persones ens hem convertit en realitat i quins amics tenim. I quina credibilitat mereixen les paraules dels uns i dels altres.

Abans del daltabaix criticaven el president Quim Torra perquè és un activista, perquè és un home d’acció, perquè no és un polític professional com per exemple Artur Mas. I a l’hora de la veritat, bé, ja hem vist el que fan, per què serveixen, els polítics professionals i ens podem preguntat, seriosament, si el que ens calen són més activistes o no. I també ens hem preguntat si l’activista és Ada Colau o Quim Torra, i també si entre tots podem distingir qui és qui en aquest joc de disfresses en el que s’ha convertit la política. I mantenim el dubte sobre si els professionals de la política pertanyen a un món que ja no existeix, un món en el qual l’opinió pública estava constantment manipulada i induïda pels grups de pressió i per una economia cada cop més depredadora i inviable. Perquè la història de la raça humana mai no estava prevista, ni anunciada, i hem arribat fins a aquí en contra de tots els profetes que ens anunciaven el futur. Gestionar la contingència, encarar-se amb l’imprevist, és el que fan les societats amb capacitat per a la sorpresa i per a la innovació, societats que no es pensen que ja ho saben tot i que ho tenen tot sota control. I la premsa que tenia previstos els propers milions d’articles d’opinió previsible per als propers anys se’ls haurà de menjar, per la gola. Serà molt divertit i aquesta festa del temps de la pandèmia no ha fet res més que començar.