Si durant la darrera campanya electoral Oriol Junqueras exigí —va triar la paraula exigir— que l’havíem de votar perquè és injust i una pena i no hi ha dret que estigui empresonat, una personalitat, un gegant com ell, ara no vull ni imaginar quines expressions i arguments pot gastar amb els seus subordinats i en privat perquè el treguin de la gàbia. Perquè, no en tingueu cap dubte, tot el que passa avui en la política catalana és perquè el líder que és tan bona persona, el líder que és tot amor, surti de la gàbia. El cinquanta-dos per cent de l’electorat català, la majoria absoluta dels electors, vam votar a favor de la independència nacional, però Esquerra Republicana no pensa reivindicar aquesta històrica victòria electoral perquè l’únic que vol és alliberar Junqueras i els altres presos polítics. És igual que el partit de Macià i Companys hagi perdut 332.254 vots —Junts n’ha perdut 380.231— que han anat a parar a l’abstenció, l’abstenció dels ciutadans que n’estan farts de tantes falses promeses i de perdre el temps. És igual que molts electors remuguin, protestin, perquè els partits polítics fan el que volen i si tots quedem desenganyats i avorrits, molt millor encara. Del que es tracta és de desmobilitzar permanentment el poble de Catalunya, que durant una dècada ha protagonitzat les manifestacions més multitudinàries mai vistes a Europa. Oblideu-vos del Primer d’Octubre, diu Pere Aragonès entre els independentistes que se l’escolten. Recuperem forces, diuen altres dirigents. Piquem pedra, reclamen Joan Puigcercós i Josep Huguet. Són diverses maneres de vestir, amb escassa imaginació, l’acord entre Pedro Farsánchez i Esquerra Republicana.

Presos a canvi de rendició, presos a canvi d’autonomisme, presos a canvi de col·laboració activa amb la colonització espanyola. Els vots independentistes d’Esquerra Republicana només serviran perquè Pere Aragonès es desdigui de les grans promeses fetes en campanya i pacti un govern autonòmic amb els carcellers del PSOE, del PSC i de les comunes, un govern que es dirà pomposament d’esquerra però que és de claudicació. Un govern que es dirà d’esquerra i criminalitzarà els dirigents de Junts per Catalunya, comparant-los amb Vox, acusant-los de violents, de supremacistes, d’intolerants. De qualsevol difamació com ja van fer amb el president Torra. És l’estratègia que Pedro Farsánchez té preparada des de fa mesos. Esquerra té prou força electoral per establir un bloqueig permanent. Per impedir que l’independentisme pugui fer res de bo durant uns quants anys. Els més agosarats parlen d’una o dues dècades. Vint anys, que és el que reclamava Oriol Junqueras en el seu darrer article, un article que respon en el termini de temps indicat, a la pregunta que el jutge Manuel Marchena acaba de traslladar als presos polítics sobre la possibilitat d’un indult. L’article de resposta de Junqueras no fa servir ni una sola vegada la paraula independència, només parla de col·laborar amb el govern de Madrid, que es veu que té molt bon cor i ens vol donar una pluja de milions procedents d’Europa.

Diuen que ahir es va acabar el procés cap a la independència tal com l’hem conegut

Diuen que ahir es va acabar el procés cap a la independència tal com l’hem conegut. No sé si hi estic d’acord, perquè primer caldria establir què és el que hem conegut. Més aviat sembla que el que s’ha acabat, definitivament, és la carrera política d’alguns dirigents considerats independentistes. Costa d’imaginar que Oriol Junqueras mai més pugui tornar a aixecar la bandera de la separació i esdevenir creïble. No sé què podrà fer amb una llibertat que al país li ha costat tan cara. I costa d’imaginar que Esquerra Republicana pugui continuar jugant a l’equidistància després d’aquest episodi que suposa el tercer tripartit, de manera explícita o més indirecta i distreta. Esquerra Republicana però, sobretot l’actual direcció, no podrà continuar explotant l’ambigüitat amb la irritació popular que creix davant de la claudicació política. Perquè l’independentisme no ha perdut partidaris, ben al contrari. La gent està més decidida que mai. És l’espanyolisme i les forces que hi col·laboren les que estan en entredit, les que continuen i continuaran qüestionades per la majoria social favorable al divorci d’Espanya. La capitulació de la direcció d’Esquerra posa en una situació cada vegada més insostenible la meitat del partit que sí que és independentista. El mateix podem dir de la part de la CUP que és clarament independentista. Si Junts per Catalunya aprofita aquesta situació, si Carles Puigdemont deixa de rascar la guitarra, si els principals dirigents deixen de somiar en conselleries o en quotes de poder, si el partit de la unilateralitat, de la legitimitat, de la figura de Carles el Gran es dedica a construir un SNP a la catalana, un únic partit independentista unitari, transversal, de concentració i concòrdia nacionals, des de la dreta fins a l’esquerra, en poc temps pot passar de ser l’exèrcit de Pancho Villa, a esdevenir el partit que representi el 52 per cent de l’electorat. Això de la independència no s’ha acabat pas i ara ve l’autèntic desenllaç, ara veurem si es trenca Catalunya o es trenca Espanya. Potser és que primer cal desempallegar-se d’aquesta Esquerra com abans ens vam desempallegar de la Convergència i Unió de Pujol, de Duran i Lleida i d’Artur Mas.