Aquesta setmana han aparegut dues estelades noves a casa. Pregunto a la de tretze què en vol fer i em diu que la vol per la paret de l’habitació. Seguidament miro a la de setze i li pregunto si pensa fer el mateix, “primer la duré a la mani”. “Hi aniré amb la samarreta del Barça i l’estelada”. M’explica que hi anirà amb les seves amigues i em pregunta si tinc lloc al cotxe per tornar-les després dels concerts. "Mola anar a la mani?". “Mola ser indepe i per això anem a la mani”. No li ha agradat que insinuï lleugeresa en la seva idea de manifestar-se el dia 11. Suposo que hi ha un record que m’ha portat a pensar-ho. Ella per sort l’ha oblidat, jo el tindré sempre present per evitar que això del país els faci bola: diria que era l’any 2016 o 2017, al pic del procés, ella tenia 7 o 8 anys, i ens va dir: “De debò que hem d’anar a una altra manifestació? Aneu-hi vosaltres, jo no hi vull anar més”. Li vam fer bastant cas. Que no ho recordi deu ser bon senyal.

El que no tenia identificat, després de com va reaccionar l’independentisme als fets del 2017, és que ser “indepe” i portar l’estelada torni a “molar”

Torno a agafar el fil de com diu que anirà vestida, perquè m’ho diu per reforçar el que són clarament símbols d’identitat: la samarreta del Barça i l’estelada. No hi ha cap dubte que des de fa quatre o cinc anys ser del Barça torna a molar. El president Laporta ha complert la promesa de “tornar l’alegria al barcelonisme” amb escreix. I amb l’alegria, l’orgull. Ara et trobes gent jove vestida del Barça pel carrer, a l’escola, als concerts i fins i tot a alguna discoteca. El que no tenia identificat, després de com va reaccionar l’independentisme als fets del 2017, és que ser “indepe” i portar l’estelada torni a “molar”. Almenys per a alguns joves. En aquest cas no són de cap entitat ni estan polititzades, però són indepes.

No m’atreveixo a pronosticar que aquest comportament sigui majoritari entre el jovent, tot i que pel que he anat preguntant és freqüent. Ni que, tal com en el seu dia vam conèixer el català emprenyat, d’aquesta Diada en surti l’independentista festiu. Però és un perfil nou. És un independentista que viu desconnectat de la política i dels partits. Que no està enfadat —uns, perquè són joves, no van viure el procés; altres perquè passen dels polítics; altres perquè són tossuts—, però expressen una catalanitat irreductible amb l’estelada. Expressen amb alegria i despreocupació un rotund “no ens fareu espanyols” senzillament perquè no els dona la gana. L’existència d’aquest independentisme justifica el que es fa a la Diada: els actes, els concerts, les ofrenes, la manifestació. De fet, és el que s’havia fet tota la vida. Això vol dir que vull tornar al suport magre dels anys 90? No, mirem-ho al revés. La llavor del 17 ve d’aquell independentisme sociològic. Del d’ara en dic festiu perquè contrasta amb la mala llet que hi ha dins la política. Seria més correcte dir-ne sociocultural —però no descriu bé l’actitud d’aquests joves— o identitari, en el sentit que és amb el que s’identifiquen —però es pot confondre.

Doncs bé, aquest independentisme festiu és una esperança per al moviment independentista i un gran repte per a qui vulgui donar-li sentit polític. Qui ho pot liderar i com? Com es fa viable per evitar una nova frustració? La batalla política i mediàtica d’aquesta Diada serà sobre el nombre d’assistents. Ja us ho avanço: n’hi haurà menys que durant els millors anys del procés. Però us ho recordo: n’hi haurà molts més i més transversals i representatius que als 90. Hi faltaran els que es van perdre en acabar el momentum, els enfadats, els que han trobat una nova llum —perillosíssima— i els que els fa mandra si no té sentit polític. Però l’anàlisi qualitativa s’hauria de fixar en l’independentisme festiu.