La llegenda diu que Apple va néixer al garatge dels pares de Steve Jobs. Un dels cofundadors de la companyia, Steve Wozniak, ho va desmentir ja fa uns quants anys en una entrevista: “No hi vam dissenyar ni hi vam fabricar res. No hi vam fer proves ni prototips, ni hi vam planejar productes”. Vaja, l’èpica a can Pistraus...

Doncs bé, servidor de vostè està en condicions d’afirmar que El Nacional tampoc va ser creat al garatge dels pares de Steve Jobs. No, El Nacional va néixer a Barcelona. A la cantonada del carrer Enric Granados amb la Diagonal. I no com un digital, sinó que a les primeres èpoques va ser un blog que va anar agafant múscul, fins que el març del 2016 va convertir-se en un digital. I això puc afirmar-ho perquè hi era.

Ara que fa 10 anys de tot allò, una de les temptacions seria aprofitar per mirar enrere. Amb nostàlgia i enyor. O per comprovar que el temps ha passat molt ràpid. Però soc més partidari de fer el que anomenaré “un balanç evolutiu”. Per intentar aprendre dels errors i encarar el que ha de venir. I ara vostè em dirà: “Ha escrit que no en vol saber res, del passat?”. No! És clar que cal girar la vista cap al que s’ha viscut, només faltaria. Perquè saber d’on vens és imprescindible per saber qui ets. Però si et quedes allà, en allò que va succeir, estàs perdut. El que ja ha estat ha de servir, sobretot, per decidir la millor manera d’enfocar el futur. Ha de ser el trampolí per fer-ho millor.

Ara mateix desconeixem la manera com els mitjans de comunicació empaquetarem els continguts informatius i els servirem a la nostra clientela, però tenim clar que haurem d’aprendre a adaptar-nos al que vingui. Perquè si nosaltres no hi som, vagi vostè a saber qui pot ocupar l’espai que deixarem buit

Vivim un moment en què tot va tan de pressa que, mentre vostè està llegint això, al carrer, el món ha canviat sis cops. Tres del dret i tres del revés. Per tant, l’experiència d’aquests 3.652 dies d’El Nacional ha de ser el camí per saber evolucionar i adaptar-nos al que ja és aquí. I ara ve la gran pregunta: què és això que ja és aquí? Doncs miri, em temo que ara mateix no ho sap ningú. El mitjó gira davant dels nostres nassos, però ningú sap cap a on. I em temo que ni ho saben els que el giren. Ara mateix desconeixem la manera com els mitjans de comunicació empaquetarem els continguts informatius i els servirem a la nostra clientela, o sigui, a vostè. Ni tampoc sabem com evolucionaran els mitjans de comunicació. Però tenim clar que haurem d’aprendre a adaptar-nos al que vingui. Perquè si nosaltres no hi som, vagi vostè a saber qui pot ocupar l’espai que deixarem buit. Supervivència? Sí, però també —i sobretot— responsabilitat. Perquè volem seguir formant part del nostre país i seguir empenyent perquè sigui el més semblant al que volem que sigui.

Venen nous llenguatges, nous formats, nous canals, i vivim pendents dels algoritmes... I fixi’s com va la cosa, que fins i tot són noves les paraules que usem per referir-nos al que serà. A partir d’aquí, imagini’s la resta. I d’aquí vagi a saber quant de temps, algú decidirà tornar-ho a canviar. Hem passat de la TDT a les plataformes, del CD a l’streaming i de Facebook a TikTok... passant per un YouTube que, sembla, ara torna, i per convertir-se en la nova manera de veure televisió. O el que abans anomenàvem televisió. Pel mig han mort el minidisc, Periscope, Second Life, les impressores domèstiques i les 3D, l’MTV, els escàners de documents, les Google Glass, Blockbuster, Motorola i el metavers.

En aquests 10 anys hem aconseguit que El Nacional ofereixi una mirada diferent sobre les coses. La nostra. Que ha coincidit amb la de centenars de milers de catalans. Passi el que passi, sigui com sigui, la voluntat d’El Nacional és seguir explicant el món a la nostra manera. Si tenen la bondat d’acompanyar-nos...