Estàvem esperant els eixordadors informes de l'UCO que farien caure al govern aquest mes de juliol i el que ha saltat és l'informe Montoro que fa caure la marca PP. Una corrupció estructural adherida a la pell de les legislatures de Mariano Rajoy que destapa com un segon ministeri —a més d'Interior— va operar des de dins per cooptar l'Estat i muntar un despatx de consultoria dins del Gabinet d'Hisenda. Des d'allà es van fabricar lleis previ pagament, es va fer negoci, es va perseguir periodistes i enemics polítics amb les seves dades fiscals. Es va enfonsar gent, es va silenciar mitjans. També va servir per a la guerra freda de Montoro en el PP, des d'on va apuntar i va disparar José María Aznar, Esperanza Aguirre i José Manuel Soria, entre d'altres.
Si el ministre Montoro va actuar sol o per ordre de Mariano Rajoy és la incògnita a aclarir. Fins i tot Aguirre demana aquestes explicacions. Jorge Fernández Díaz va demanar d'asseure al banc dels acusats el PP en la trama Kitchen per haver-se "lucrat a títol lucratiu" de l'espionatge a Bárcenas. Una operació dels mateixos autors dels dossiers anònims contra independentistes o membres de Podemos. Aquest cas és similar. Una Kitchen fiscal amb Montoro als comandaments.
El negoci de la influència és difícil de concretar en el penal. A la cúpula d'alts càrrecs de Montoro que van entrar i van sortir de la consultora al ministeri només els matarà trobar les comissions en els seus comptes. I això que els correus intervinguts en el jutjat de Tarragona, la cronologia de l'èxit o fracàs, segons es contractés Equipo Econòmic, és eloqüent.
El PP té una trentena de causes pendents als jutjats a partir de setembre que li recordaran d'on venen
De les lliçons immediates del cas Montoro hi ha la resistència que va tenir per veure la llum a Madrid. La Fiscalia General de l'Estat va ignorar les denúncies dels expedients tributaris filtrats, la instrucció al jutjat d'instrucció 22 es va arxivar fins que el jutjat número 2 de Tarragona, lluny del radi de control dels seus protagonistes, va estirar el fil. Aleshores, les denúncies anònimes, sempre amb el mateix contingut, s'havien acumulat. I fins i tot la instrucció de Tarragona va tenir moments difícils. Com la reprimenda i multa del Fiscal Anticorrupció a la fiscal de la causa per demanar el bolc d'un compte de correu que estava convençuda que pertanyia a Cristóbal Montoro. Tampoc no es va donar llum verda a les escoltes.
El cas Montoro revela també l'estratègia estèril del PP. El Congrés que va ratificar Alberto Núñez Feijóo per majoria aclaparadora havia de servir de pista d'enlairament cap a la formació i posició de govern. Va arribar la compareixença de Pedro Sánchez i Feijóo va perdre aquesta oportunitat. Entre guanyar-se els votants d'ultradreta o els liberals de centre, es va quedar sense cap. I en lloc de sortir amb més amics, va carregar contra el PNB i va treure el sogre de Sánchez i els prostíbuls a resplendir amb la intenció de desgastar encara més Sánchez. Mantenir un discurs sense matisos contra la corrupció del PSOE, en la inflamació de l'"això en democràcia mai no ha passat" fa que la partida es posi en taules ràpidament. El PP té una trentena de causes pendents als jutjats a partir de setembre que li recordaran d'on ve. Feijóo no és responsable polític de la corrupció de Montoro i el seu equip. Però s'asseu sobre una marca tacada i sobre una herència política que ha de deixar anar. Si convoques una manifestació sota el lema Màfia o Democràcia corres el risc que posin la gavina a sobre de la pancarta amb el cas Montoro.
El PP no sap llegir el pols de Torre Pacheco, de la Dana o les mateixes enquestes. Tot el rèdit va a VOX. Un partit buit de significat per a una part important de l'electorat que funciona com a revulsiu que connecta la por i la indignació amb el vot de protesta. Col·locar-se en posició de govern no hauria de resultar molt complicat quan el PSOE pateix més pel desgast dels set anys que pel cas Koldo. A hores d'ara, el PP encara no ho ha aconseguit.