Vaig escriure aquí, fa només una setmana, que aquest 16 de juliol s'acabaven les excuses. Doncs bé, s'han acabat. La Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat les seves dues sentències sobre la llei d'amnistia —la que respon al Tribunal de Comptes, assumpte C-523/24, i la que respon a l'Audiència Nacional, assumpte C-666/24— i ho ha fet en la línia que anticipaven les conclusions de l'advocat general Spielmann —encara que superant-les, sense escletxa que permeti continuar alimentant l'equívoc. Intentaré explicar amb calma què ha dit Luxemburg, què queda dempeus de les resolucions del Tribunal Suprem i, sobretot, quins camins —tres, exactament tres— queden ara oberts per resoldre això conforme a dret. Tot el que no sigui un d'aquests tres camins ja no serà interpretació jurídica, sinó una altra cosa.
El que ha dit el TJUE es pot resumir: primer, que una amnistia és competència dels estats membres i que una llei aprovada, com recull la mateixa sentència, per reduir tensions institucionals i polítiques i facilitar un escenari de reconciliació, constitueix exercici legítim d'aquesta prerrogativa. Ni la primacia ni la cooperació lleial queden compromeses, la seva tècnica legislativa no lesiona la seguretat jurídica i cenyir-la al conflicte català no discrimina ningú.
Segon —i aquí s'ensorra l'edifici construït en la Causa Especial del Suprem—, que els interessos financers de la Unió no resulten afectats per uns fets sufragats amb fons autonòmics que no provenen del pressupost europeu ni estan destinats a ell, i que la hipotètica disminució de la renda nacional bruta derivada d'una secessió no afecta, com a tal, aquests interessos. Aquesta és, literalment, la construcció que l'instructor i la Sala d'Apel·lacions van donar per indiscutible per denegar l'amnistia per malversació i per negar-se a preguntar a Luxemburg, invocant la doctrina de l'acte clar. Tan clar era l'acte que la Gran Sala ha resolt exactament el contrari del que el Suprem considerava indubtable, donant la raó, dit sigui de pas, al vot particular de la magistrada Ferrer, que ja va advertir que l'article 267 TFUE obligava a plantejar la qüestió. I tercer, que l'obligació de resoldre en dos mesos, sense valorar proves ni al·legacions exculpatòries, és consubstancial al principi mateix de l'amnistia. La insinuació que aquest termini amagava una finestra d'impunitat queda igualment enterrada.
Un tribunal suprem que reincideix a desoir Luxemburg no és un tribunal díscol, sinó un tribunal que se situa fora de l'espai judicial europeu i aquesta imatge, una vegada fixada, no es repara
Fet l'inventari, el resultat és demolidor. Dels dos pilars sobre els quals el Suprem va assentar la denegació de l'amnistia al president Puigdemont, l'europeu —l'afectació als interessos financers de la Unió— ha caigut sencer, i amb aquest la negativa a plantejar la qüestió prejudicial i el relat que el dret de la Unió mirava amb recel aquesta llei. Queda un únic suport: la interpretació segons la qual qui no paga de la seva butxaca el projecte polític que impulsa obté un "benefici personal de caràcter patrimonial" i queda per això exclòs de l'amnistia. Una lectura que la magistrada Ferrer, en el seu vot particular, va descriure amb precisió quirúrgica: aquest suposat benefici "és precisament el que la Llei vol amnistiar", i la decisió de la majoria no és interpretativa sinó derogatòria. Sobre aquest filferro, i només sobre aquest, pengen avui la denegació de l'amnistia i les ordres nacionals de detenció. Un filferro de dret intern, aliè ja a tota cobertura europea, i que té pendent la seva pròpia cita amb l'article 7 del Conveni Europeu de Drets Humans.
I ara què? Les sortides conformes a dret són tres. La primera passa pel Tribunal Constitucional: estimar els recursos d'empara que dormen al carrer Domenico Scarlatti des de fa dos anys i aplicar directament l'amnistia, amb eficàcia executiva. El mateix Tribunal va anunciar que esperaria la sentència de Luxemburg; la sentència ja existeix i confirma el que els seus dos pronunciaments —les SSTC 137/2025 i 164/2025— donaven per fet. Esgotada l'espera, cada setmana addicional de silenci deixa de ser prudència per convertir-se en càlcul polític.
La segona sortida està en mans del mateix Tribunal Suprem: assumir d'ofici que les seves resolucions han quedat sense fonament i aplicar l'amnistia a tots i d'una vegada. Sap fer-ho, perquè ja ho ha fet: quan Estrasburg va tombar la doctrina Parot en la sentència Del Río Prada, el Suprem i l'Audiència Nacional van acatar la decisió en qüestió de dies i desenes de condemnats per delictes de sang van sortir de presó sense que l'Estat s'esquerdés. Qui va saber acatar llavors hauria de saber acatar ara, la diferència és només de voluntat.
I la tercera sortida és la més elemental de totes: reconèixer que el Suprem no és l'òrgan competent i inhibir-se a favor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè sigui aquest qui resolgui el tema. La Causa Especial es va atreure el seu dia sobre construccions —la rebel·lió, els fets comesos fora d'Espanya, suposat aforament europeu— que fa anys que no existeixen. El que resta és un presumpte delicte de malversació de fons de la Generalitat, atribuït a un expresident i dos exconsellers l'aforament dels quals, conforme a l'Estatut, correspon al TSJC. Retornar la causa al seu jutge natural no seria una concessió sinó, simplement, asèptica legalitat.
Cada mes de retard en el retorn del president Puigdemont és un mes d'oxigen per a un president assetjat per la corrupció, i un mes robat a la regeneració democràtica que aquest Estat necessita
Qualsevol altre escenari —una nova pirueta argumental, un tercer pilar improvisat per substituir els dos caiguts, una altra ronda de dilacions— tindria dues conseqüències. La primera és institucional: el Suprem ja va buidar de contingut dues sentències del Tribunal de Justícia quan el 2019 aquest va reconèixer la immunitat d'Oriol Junqueras com a eurodiputat electe i el 2023 quan, a preguntes del mateix jutge Llarena, va resoldre que el Suprem no era l'òrgan preestablert per llei per a aquest cas. Allò es va fer retorçant i ometent unes respostes prejudicials; fer-ho ara suposaria desafiar frontalment la Gran Sala en unes sentències dictades, precisament, per aclarir els dubtes que els mateixos tribunals espanyols van sembrar. Un tribunal suprem que reincideix a desoir Luxemburg no és un tribunal díscol, sinó un tribunal que se situa fora de l'espai judicial europeu i aquesta imatge, una vegada fixada, no es repara.
La segona conseqüència és política, i sospito que a més d'un a la Sala Segona li incomodarà llegir-la: resistir-se a aplicar l'amnistia és, avui, fer la feina a Pedro Sánchez. Ja vaig explicar en aquestes pàgines la mecànica que, a parer meu, administra Conde-Pumpido amb el calendari de les empares, que consisteix a endarrerir el retorn del president Puigdemont perquè no sigui un problema de Sánchez sinó de qui el succeeixi, i perquè la seva presència en la política catalana no debiliti Salvador Illa, principal actiu territorial del sanchisme. Ningú té avui més interès que Pedro Sánchez que aquest retorn es demori, digui el que digui l'encarregat del nostre desastrós transport ferroviari. Cada mes de retard en el retorn del president Puigdemont és un mes d'oxigen per a un president assetjat per la corrupció, i un mes robat a la regeneració democràtica que aquest Estat necessita i que passa, entre altres coses, perquè els tribunals apliquin les lleis, també aquelles que no els agraden.
L'amnistia és constitucional segons el seu suprem intèrpret i conforme al dret de la Unió segons la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Els qui ho vam sostenir des del primer dia no necessitem que ningú ens doni la raó, ja que ens l'han donat ja tots els tribunals que podien donar-nos-la. El que queda per saber és qui assumeix la seva funció i qui prefereix passar a la història com l'últim obstacle. Empara, aplicació d'ofici o inhibició: tres portes, totes legals, totes obertes. Triar una quarta no serà un error d'interpretació. Serà una decisió i, aquesta vegada, sense excuses ni relat que l'abrigui.