La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea sobre la llei d’amnistia ha obert una porta d’esperança a totes les víctimes catalanes de la justícia espanyola, que fa gairebé una dècada que actua seguint les directrius que va marcar el monarca el 3 d’octubre del 2017. No ens enganyem, entre el Borbó i Europa, els jutges sempre triaran el primer, i per tant la situació encara s’allargarà. Tot i això, potser val la pena de pensar en la política catalana dels propers mesos.
En primer lloc, la reacció dels partits davant de la sentència ha estat grotesca, sobretot quan l’han intentada vendre com una victòria de l’independentisme o un triomf de Catalunya davant d’Espanya. Tots sabem que les nostres elits es pensen que la població és idiota, però van errats si creuen que no tenim memòria. La llei d’amnistia (de fet, de “normalització institucional, política i social”) ha estat fruit de la rendició total dels líders del moviment, de la desactivació de les veus incòmodes, i d’una colla de transaccions obscures on s’han intercanviat vots per menjadores. Com es pot vendre una Catalunya triomfant si tothom pot veure en directe la davallada dels serveis públics, les infraestructures o la llengua? La sentència pot millorar algunes situacions individuals, però no és cap bàlsam per a la nació.
L’altra evidència és que, si l’amnistia s’acaba aplicant, l’endemà cal enviar tota una generació de líders cap a casa. És extraordinari que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els màxims responsables del fracàs de l’operació independentista, encara siguin al capdavant dels seus partits i vulguin encapçalar llistes electorals. Només cal mirar com la gent els ha abandonat: a les eleccions del Parlament de Catalunya del 2017, convocades després de l’aplicació del 155, Junts i Esquerra van obtenir 1,88 milions de vots; a les del 2024 en van ser 1,11 milions, una davallada del 41%.
La desconnexió del president Puigdemont de la realitat catalana és tràgica, però és un dels grans motius de l’enfonsament de Junts, un partit sense objectius clars i on cada grupuscle fa la guerra per la seva banda. Pel que fa a Junqueras, només cal escoltar els seus discursos messiànics i plens de retrets per entendre que serà un candidat nefast. Ara bé, la necessitat de relleu va més enllà, perquè és obvi que el món independentista s’ha fossilitzat: tant l’ANC com Òmnium tenen líders de més de seixanta anys, i són plens de noms caducats que només volen mantenir la presència als mitjans. La renovació de cares ha de ser total.
Espero sincerament que tots els perseguits per la justícia espanyola puguin recuperar les llibertats democràtiques, però el futur de la nació passa per canviar les cúpules i trencar tots els lligams amb el Partit Socialista
Aquests dies algunes veus han lamentat a les xarxes socials que molts nens catalans se sentin atrets per la selecció espanyola, però és ben lògic. El referèndum de l’1-O es va celebrar fa gairebé deu anys, i per tant aquells joves que van ser protagonistes a l’època de més efervescència nacional —les manifestacions multitudinàries, la Via Catalana, la consulta del 9-N— ja passen dels vint-i-cinc. Avui als instituts i a les universitats només hi ha nois i noies que recorden un món independentista ple de rendicions, jugades estèrils, discursos buits i xantatges emocionals. Els adolescents de seguida ensumen el fracàs i en fugen i, davant d’un bàndol ple de perdedors i de iaios, és lògic que molts se sentin atrets pel poder agressiu de l’estat i els possibles èxits esportius. També cal recordar que quan els nostres joves van tenir un esclat de dignitat a la plaça d’Urquinaona, el govern del president Quim Torra va esclafar la revolta amb un aplaudiment general, perquè a Catalunya no hi ha res més important que els contenidors.
Les receptes que podrien fer créixer el moviment el 2026 i atreure les noves generacions són ben conegudes, però ara mateix només les aplica Aliança Catalana. Sílvia Orriols no s’enlaira perquè els catalans hàgim canviat d’ideologia, sinó perquè és l’única que connecta amb la por i la fúria de la gent que viu fora de les bombolles elitistes, i ho fa amb un discurs expressat amb una oratòria impecable i dissenyat per a les xarxes socials. Per això els seus vídeos triomfen a TikTok (el lloc on hi ha els joves), mentre encara tenim polítics que es pensen que un semàfor verd de La Vanguardia fa guanyar eleccions.
Espero sincerament que tots els perseguits per la justícia espanyola puguin recuperar les llibertats democràtiques, però el futur de la nació passa per canviar les cúpules i trencar tots els lligams amb el Partit Socialista. Tot i que, si fem cas a les enquestes, la propera legislatura serà ben galdosa. M’ensumo que l’últim espetec del vell processisme serà defensar un "pacte antifeixista" entre PSC, Junts i Esquerra, liderat pel partit que va enviar la policia a espiar reunions sindicals de mestres.