Fa uns mesos, vaig decidir desintoxicar-me de les xarxes socials. Ho vaig fer perquè m’estaven fent més mal que bé. No ho dic jo, ho diuen les persones del meu entorn més proper (jo no hauria dit mai una cosa així, qui és el ximple que prefereix la crua realitat, plena de gent imperfecta i de situacions vitals insuportables, a les alegres i positives xarxes socials?). Segons ells, m’havia convertit en un monstre sense sentiments que insultava a tothom sense tenir motius per fer-ho (oi tant que en tenia, de motius!). Però bé, és igual, deixem-ho (en tenia a cabassos!). La qüestió és que vaig decidir fer-los cas (perquè deixessin de torturar-me psicològicament) i vaig estar desconnectada de les xarxes socials dos minuts i mig. Els va semblar poc temps, però pitjor és res, no? Jo, amb dos minuts i mig, faig deu històries d’Instagram, quatre Tiktoks i vint-i-dues piulades deixant verd al primer que passi per la meva cronologia. Què fan aquests éssers humans que viuen a la «vida real» (que en diuen ells) durant aquest temps? Com a molt, tenen temps de fer un pipí.

Els seguidors ens necessiten per saber què han de fer amb les seves vides, som l’oxigen que els permet respirar, el sol que els escalfa...

Sabeu què significa estar dos minuts i mig fora de les xarxes socials? No us en feu una idea. Pots destrossar una reputació que has tardat anys a esculpir i perdre centenars de seguidors. A part d’això —i ja deixant de pensar en un mateix, que és molt egoista—, pots enfonsar la vida dels teus seguidors. Els seguidors ens necessiten per saber què han de fer amb les seves vides, som l’oxigen que els permet respirar, el sol que els escalfa...; què farien sense nosaltres i sense saber què opinem de tot? Abans que res, són ells, qui soc jo per anar-me’n i deixar-los tirats d’un dia per l’altre durant dos minuts i mig? Podria haver provocat el caos a les xarxes socials. De fet, quasi el provoco. Quan vaig fer la desconnexió (em van haver de lligar les mans amb una corda i tancar-me a dins d’un armari), es van crear grups de WhatsApp arreu del territori català per intentar esbrinar què m’havia passat. Cada vegada que hi penso, se’m posa la pell de gallina i se’m glaça el cor. Però el meu entorn més proper em va fer un xantatge emocional tan cruel que no m’hi vaig poder negar i vaig haver d’abandonar els meus seguidors, a contracor, però ho vaig haver de fer. Em van dir: «o desconnectes de les xarxes socials o et deixem de pagar la manutenció». Com comprendreu, vaig haver de cedir i fer el que ells volien.

Suposo que us deveu estar preguntant què vaig sentir durant aquells dos minuts i mig de desconnexió? Doncs la veritat és que, després de passar-me quinze segons cridant com si m’hi anés la vida, em vaig fer la morta, com un opòssum, per veure si feia pena a algun familiar, em deslligava i tenia temps de fer almenys una piulada. Així doncs, només vaig sentir ràbia i impotència. Encara no he acabat d’entendre quin gran descobriment volien que fes durant aquell temps de desconnexió, lluny de la felicitat incondicional de les xarxes. L’únic que vaig constatar és que, a la «vida real», la gent no és feliç i que, quan algú té un problema, miren cap a una altra banda: per més que vaig cridar i em vaig fer la morta, ningú es va compadir de mi. Això no m’hauria passat mai a les xarxes socials, tu publiques una piulada dient que estàs trista i no pares de rebre comentaris de gent que no coneixes de res donant-te suport i dient-te que són allà per al que necessitis. I, a més a més, cap de les persones que interactua amb tu és lletja, tothom és guapo i jove —no és que consideri important el fet de ser de bon veure, però, vulguis que no, sempre ve de gust veure gent guapa. De moment sembla que, el meu entorn (que es preocupa molt per mi i tampoc caldria) està més relaxat i em deixaran tranquil·la una temporada. Bé, us deixo, que encara he de recuperar dos-cents cinquanta seguidors, fer tres Tiktoks, quatre històries d’Instagram i respondre els tres-cents comentaris de suport emocional que m’han enviat els meus seguidors de Twitter quan han sabut el que em va passar.