"Per als que no tenim creences, la democràcia és la nostra religió"
Paul Auster
Amb la Begoña embarrancada a la Moncloa —en espera de la decisió de l'Audiència de Madrid— i David Sánchez esperant també a palau el seu propi destí —en mans de l'Audiència de Badajoz— sent un menjapà, fem una pausa en el viacrucis judicial d'aquest govern espanyol per fixar-nos en la destinació que dona no ja als nostres impostos, sinó als conceptes més alts als quals guardem devoció.
Havia passat desapercebut —si més no per a mi— que la gran idea del Pla d'Acció per la Democràcia no ha consistit a aplicar-se el conte o, almenys, a recordar quines són les premisses bàsiques d'un règim basat no només en la voluntat popular, sinó en l'existència de contrapoders i contrapesos que controlin el poder emanat de les urnes; no, la idea estrella d'un pla que ha costat dotze milions d'euros ha estat la creació d'una marca de roba streetwear anomenada Dmocracia. Una col·lecció càpsula de dessuadores, samarretes i pantalons tipus xandall que pretenen entroncar "la democràcia com a cultura popular" i establir "una reflexió sobre com transmetre memòria democràtica en una època de nous valors culturals". Si cada roba comunica, "per què no utilitzar-la per recordar valors democràtics?". No es veia res d'igual des que al govern de Zapatero —tot rima, al final— se'ls va acudir pal·liar el problema de l'habitatge llançant les Keli Finder, les sabatilles per recórrer el carrer buscant pis.
Se m'amunteguen els motius. Mola molt ser modern amb els diners de tots i contractar influencers d'aquests —Marina Rivers— i fer shooting al Congrés dels Diputats amb unes peces que, la veritat, per a la presó són còmodes. Després de governar per TikTok, era un pas fins i tot lògic. El que no és tan admissible és tot el que això ens diu d'un govern per al qual els valors constitucionals i el sistema de govern són un rebranding de conceptes sagrats per pretendre que el jove ja no és tant un ciutadà com un consumidor d'identitats emocionals. A més, és mentida que cap jove sigui tan curt de gambals per pensar que la democràcia és una marca o un estil desimbolt d'estar al món. Això no passaria de ser una frivolitat —que ha gastat un piló de diners i els ha distribuït en forma de publicitat als mitjans adequats— si no fos perquè la democràcia no és un estat emocional, per molt jove que siguis, sinó un sistema que inclou eleccions lliures, separació de poders, independència judicial, llibertat de premsa, control parlamentari, òrgans reguladors independents i rendició de comptes. Just el que el govern guai s'està carregant.
La democràcia convertida en roba d'estar per casa. Tota una metàfora visual del que els importa
La democràcia com a eslògan. Aquí rau el moll de l'os de l'actitud de Sánchez. La democràcia de posar i treure. Així l'entén i la practica aquest govern. Mentre endeguen campanyes de claveguera i comunicatives per impedir ser controlats, pretenen vendre a les noves generacions uns xandalls cars i posats com a idea democràtica. Instagram com a nou parlament. Les peces se sortegen —suposo que pretenen fer-les virals com els plàstics d'Audemars— en una rifa que proposa "vestir Dmocracia". Fungible, substituïble, redissenyable, perible com ho és la mateixa moda. Un govern adolescent, prenyat d'adolescents, que no entenen que la seva tasca no és transformar-se en el que pretenen atraure, sinó comportar-se de manera que atregui. I la seriositat, l'honestedat, la capacitat de gestió, la solució de problemes també dels joves, l'esperança, la visió de futur sí que seria una manera de crear adeptes al millor dels sistemes de govern possibles.
En un sistema constitucional, la democràcia pertany al conjunt de la ciutadania i de les institucions, no a l'executiu de torn. Una campanya que presenta la democràcia com un relat propi, pròxim a un tipus de jovent i no a un altre, fa tota la impressió d'identificar la defensa de la democràcia amb la defensa de la seva acció política. O sigui, de buscar vots. No obviem que l'ús de recursos públics per construir un relat polític mereix un escrutini especialment exigent. La comunicació institucional és legítima quan informa sobre drets, serveis o campanyes d'interès general, i és veritablement més discutible quan cerca modelar percepcions polítiques mitjançant tècniques de publicitat comercial, especialment si no hi ha indicadors clars sobre la seva utilitat. Propaganda. Un vell enemic de la democràcia.
No sé per què m'han vingut a la memòria els delictes de malversació imputats als líders del procés: recordin que la Fiscalia va xifrar una vegada i una altra en una mica més de dos milions les despeses de diners públics per al referèndum. Amb aquesta definició tan ajustada que va fer el Suprem de malversació, no sé pas si emprar una suma set vegades més gran en accions absurdes per "promocionar" la democràcia, sense cap constatació d'efectivitat real, deu ser gaire més lícit.
Valdria més que assumissin que fa anys que la deterioren. Que estan disposats a atropellar el sistema de contrapesos per tal de defensar les martingales dels seus i potser les pròpies. Que els seus intents legislatius només pretenen evitar les conseqüències penals de fosques trames de corrupció i atac a l'essència democràtica que acabaran per aflorar totalment. Que menteixen, que defugen qualsevol responsabilitat i que romanen en el poder sense suport parlamentari. Tot en mode six-seven, només faltaria.
La democràcia convertida en roba d'estar per casa. Tota una metàfora visual del que els importa. Encara que, insisteixo, la col·lecció, per a l'ús en el mòdul, és del tot adequada.