Incapaç d’oferir cap mirada esperançadora cap al futur i entretinguda a repartir-se les engrunes del sistema neoautonòmic, la casta independentista ha tingut la pensada de fer allò tan espanyol d’exercitar-se a potinejar el passat. La darrera setmana, el Parlament no sabia com fer-se perdonar la famosa loteria de jubilacions daurades i ses senyories d’Esquerra, Junts, la CUP i en En Comú Podem tingueren la pensada d’aprovar una resolució per “reparar la memòria històrica, dignificar i reivindicar” les dones acusades de bruixeria, emplaçant els ajuntaments a revisar el nomenclàtor per incloure-hi noms de dones pertanyents al municipi acusades de fetilleria, així com a impulsar estudis amb perspectiva de gènere sobre un grup de dones “injustament condemnades, executades i reprimides al llarg de la història” en un cas de “feminicidi institucionalitzat”.

Els parlamentaris havien cercat inspiració en un documental que La Nostra va emetre al Sense Ficció, “Bruixes, la gran mentida”, un film ordit per Joanna Pardos i Sàpiens. Escric “film” i “documental” perquè em falten mots per definir un pamflet que no passaria els criteris d’un parvulari d’història o periodisme, una mamarratxada presentista amb dramatitzacions d’autèntica vergonya aliena i producció nefanda amb l’únic objectiu d’aplicar els rols emancipadors del present (alguns dels quals, només faltaria, han estat idees desvetlladores per a la llibertat de dones i homes) a senyores del segle XV. Afirmar, com s’hi deia, que l’assenyalament de les bruixes com a fembres singularitzades, ja fos per la solteria o la seva independència econòmica, és el mateix mecanisme que avui estigmatitza i violenta les dones, a banda de fals, només es justifica si hom vol cretinitzar l’espectador.

No hi ha forma de fer més mal a les dones que utilitzar-les per comerciar amb tanta estultícia

Sabem que TV3 comparteix amb el conclave parlamentari aquesta pèrfida tasca i no és estrany, per tant, que la més alta instància del país presentés en persona una projecció d’aquesta tifa de documental tot afirmant que “a Catalunya es va viure un feminicidi institucionalitzat durant prop de dos segles.” Tant li fot que, a l’esmentada època, la realitat política no permeti parlar d’institucions tal com les entenem el segle XXI; tant és que la vida d’una víctima de la nauseabunda violència dels homes d’enguany no tingui res, però res, en comú amb la de les dones del passat, sobretot pel que fa a les motivacions de fons. Tot això és igual, són minúcies de perepunyetes, davant la classe política més analfabeta de la història de Catalunya (això sí, ai las, que ens ho permet assegurar el present). No hi ha forma de fer més mal a les dones que utilitzar-les per comerciar amb tanta estultícia.

Torneu a repassar la pel·lícula, us ho prego, i els ho demanaria també als historiadors competents que són diputats al Parlament; no crec que puguin empassar-se’l sense quedar galtavermells. El més fotut de tot plegat és que la cambra catalana, un conjunt de polítics que és fill del 155 i que ha negociat la claudicació de l’1-O a canvi dels indults regalats pel PSOE, es vanti de poder indultar unes dones que, en la majoria de casos, no tenien ni la prerrogativa d’ésser jutjades. A banda de ruqueta, fet que podria ésser contingent, l’elit política és inauditament perversa; només així s’explica que es fomenti que una dona relligui la seva (meravellosa, insisteixo) lluita emancipatòria al discurs victimari que l’associa a una bruixa cremada en temps de foscúria medieval. La tanoqueria dels polítics ja no em sorprèn; la seva maldat, ho admeto, encara m’astora.

Per desviar l’atenció de la seva inexistent ambició nacional, no m’estranyaria que, en un futur immediat, els nostres parlamentaris s’empesquin indultar els moriscos que els nostres esplèndids monarques van dedicar-se a assassinar amb tal de fer més gran l’imperi o qui sap si arribaran fins i tot a revocar les sentències de mort ordides per la Inquisició, Jaume I, o àdhuc les que els nostres sofertíssims agricultors dicten a diari contra l’aviram nacional. La ignorància d’aquesta penya no té límit. Espero que la història no els indulti mai i sigui molt dura amb nosaltres per haver-nos empassat tanta ximpleria i amb uns portaveus tan malvats.