"Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa."
Montesquieu

En democràcia, les lleis es debaten al Parlament i, a més, se sotmeten a un debat social ampli i plural, lliure i sense coaccions, en el qual puguin expressar-se obertament tots els dubtes, imprecisions legislatives o perills que puguin, a criteri dels ciutadans, trobar-s'hi. Així ho hem fet sempre. Debatem a l'espai públic des de les lleis més especialitzades —el Codi Penal, els pressupostos o la llei orgànica del Poder Judicial— fins a les més innocents, com les que intenten millorar la nostra alimentació.

No els descobreixo res si els dic que hi ha una llei tramitant-se al Congrés que alguns pretenen aprovar per la via de l'emergència, gairebé d'amagatotis, sense un veritable procés d'esmenes i, per descomptat, sense debat públic. Però, no s'ha de debatre si la mera expressió del desig de "tota persona" pot forçar la "rectificació" de la menció registral del sexe al Registre Civil? Mirin que fins i tot els ingressos s'han de justificar per evitar el blanqueig o que cal presentar un empadronament per canviar el domicili. Que no s'ha de debatre que es reformi el Codi Civil per substituir les paraules pare i mare per "progenitor gestant" i el terme vídua pel de "cònjuge supervivent gestant"? Sense entrar en altres qüestions, que n'hi ha, no podem debatre com se'ns redefineix per llei? No podem dissentir de l'hormonació de menors sense estar segurs que tenen disfòria de gènere? Em xoca quan fins i tot per a l'ibuprofèn de 600 mg cal indicació mèdica. I si només estan confosos per la seva pròpia transformació adolescent? No és digne de controvèrsia poder alienar la pàtria potestat si es qüestionen els autodiagnòstics dels fills? No podem considerar greument atemptatori contra les llibertats democràtiques que se sancioni a tot aquell que en el futur dissenteixi d'aquesta normativa?

És una barbàrie democràtica que es pretengui fer un canvi d'enginyeria social sense escoltar la societat a la qual també afecta, i de manera molt important, el contingut de la llei

El projecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI no s'està debatent en totes les tertúlies no perquè no sigui rellevant o no contingui disposicions molt polèmiques, sinó perquè s'ha instaurat una espècie de policia del terror per la qual qui pretengui plantejar oposició o si més no dubtes és objecte de lapidació contemporània. Aquesta llei, amb un títol tan estrany, que esmenta dues vegades les persones transsexuals —la T de LGTBI ja les identifica, o és que trans és una cosa diferent de transgènere?— ha provocat linxaments digitals, insults, intents de cancel·lació de professionals de la psicologia i de la psiquiatria, d'activistes i de feministes amb dècades de lluita a l'esquena i, per descomptat, també de periodistes. Alguna cosa ha de passar. Les lleis no es fan amb fatxenderia ni amb amenaces velades ni amb envestides, les lleis es fan en democràcia amb debat i escoltant els experts i la sobirania popular.

Fins ara, moltes persones s'havien posat de perfil o havien expressat la seva opinió crítica amb el projecte de manera limitada. És ara, quan el Ministeri d'Igualtat i Podemos han posat la directa per forçar que la llei sigui promulgada abans que acabi l'any, "perquè així ens hem compromès amb el col·lectiu", quan estan començant a sortir a la llum les àmplies oposicions de sectors del PSOE, de gran part del feminisme, de científics i de juristes unides a les d'altres partits de les cambres. Ahir Carla Antonelli es va donar de baixa de militància del PSOE, "pels retards en la llei trans", i Podemos ha acusat el seu soci de retardar amb filibusterisme aquest projecte de llei i no descarta "que reobri el debat de l'autodeterminació de gènere". Jo des d'aquí vull agrair-li que ho faci, que l'obri. I el projecte de llei el que consagra és de l'autodeterminació del sexe. No emboliquin amb les paraules.

Algunes de les esmenes que s'han presentat són molt pertinents. Per exemple, que a tota la llei es canviï "trans" per "transsexual", i és que un prefix no és un concepte i el que sembla una simpàtica apòcope només és una forma d'intentar ocultar que la llei no parla només de transsexuals —que, insisteixo, ja van en la T de LGTBI— sinó de transgènere. Aquest salt no es pot intentar donar a l'esquena de la societat.

Jo tinc el meu parer. No comparteixo l'anomenada filosofia queer, que, segons la meva opinió, no resisteix una anàlisi filosòfica seriosa. Probablement, la meitat de la por d'expressar els dubtes sobre aquesta legislació per part de la població té a veure amb l'embolic conceptual i el neollenguatge amb què s'exposen tals teories. Sens dubte, com la gran majoria de la societat espanyola, estic a favor dels drets dels transsexuals i de tota una legislació, per cert ja existent però millorable, per a la seva plena integració en total igualtat en la societat actual i per a l'establiment de polítiques de discriminació positiva que ho assegurin. Però és que aquesta llei no va d'això o, almenys, tenim tot el dret a debatre si va de transsexuals, com volen fer veure els incauts, o de transgeneristes queer.

No es pot aprovar aquesta llei sense un debat profund i sense enganys. I com que un periodista no és sinó un transcodificador semàntic —trans- precedeix tantes coses!—, estava obligada a traduir alguns dels opacs misteris que oculta el text legislatiu.

En el fatigant "autodeterminació de gènere" s'amaga un sofisma. No és comprensible que autodeterminar-se com a català sigui impossible i per autodeterminar el sexe no calgui ni un justificant científic. És una barbàrie democràtica que es pretengui fer un canvi d'enginyeria social sense escoltar la societat, a la qual també afecta, i de manera molt important, el contingut de la llei.

I abans dels insults: l'únic que odio és que ens prenguin per ximples o per covards.