La recent condemna al fiscal general de l'Estat ha generat una convulsió política, mediàtica i jurídica que, si bé afecta el cor institucional de l'Estat, no hauria de sorprendre cap jurista mínimament objectiu i intel·lectualment honest. El cas s'ha presentat com una suposada persecució política contra el nucli dur del sanchisme, però una mirada més rigorosa revela una realitat molt més complexa i, sobretot, incòmoda per a aquells que durant anys han tancat els ulls davant de pràctiques similars quan les víctimes eren unes altres: l'independentisme català i els que el defensaven. Avui, quan s'ha girat la truita, els que van callar o van aplaudir la repressió descobreixen de sobte els perills d'una maquinària que mai van deixar d'alimentar.
Hi ha una diferència fonamental entre la repressió patida per l'independentisme català i els procediments actuals contra dirigents socialistes: mentre els primers vam ser perseguits per les nostres idees polítiques o el nostre acompliment professional, els segons ho són per actes concrets, susceptibles de retret penal.
L'independentisme va patir actuacions penals, policials, tributàries i mediàtiques basades en un desacord ideològic amb els seus objectius polítics; es va construir un “enemic” i es va legitimar tot el que fos útil per neutralitzar-lo. En canvi, el que afecta avui l'entorn de Pedro Sánchez no està relacionat amb l'exercici de drets polítics, sinó amb greus fets presumptament delictius. Confondre els dos plans és un error històric i moral.
El relat dominant ha volgut situar la repressió de l'independentisme com un fenomen propi del govern de Mariano Rajoy. Però, l'anàlisi jurídica, processal, estadística i mediàtica dels últims anys demostra que va ser durant el govern de Pedro Sánchez quan l'aparell repressiu va adoptar formes més sofisticades, més perverses, més invisibles i, sobretot, més sistemàtiques.
La cooperació entre determinades fiscalies, unitats policials, aparells tributaris i mitjans afins va generar una maquinària molt eficaç per erosionar drets fonamentals sense generar grans escàndols públics. Álvaro García Ortiz no va ser aliè a aquest funcionament: el va dirigir, el va avalar i el va potenciar. La seva condemna no és una anomalia; és la conseqüència natural d'un sistema que ell mateix va ajudar a consolidar.
Des d'un punt estrictament tècnic, la condemna del fiscal general no és sorprenent. Les proves indiciàries practicades durant el judici oral permeten reconstruir amb claredat la dinàmica comissiva de la revelació d'informació reservada. El debat no gira al voltant de si els periodistes tenien una font —un extrem que forma part de la lògica del periodisme d'investigació que no s'ha de confondre amb el periodisme de filtracions—, sinó de si García Ortiz va intervenir en una cadena de revelacions prohibides per la llei. I els indicis, concatenats i raonats conforme a la jurisprudència més consolidada, permeten sostenir sense massa dificultat l'autoria d'aquests fets.
Que la font periodística continuï protegida, com ha de ser, no elimina la responsabilitat dels que, des de posicions institucionals, gestionen informació sensible i estan sotmesos a estrictes deures de sigil —part del truc mediàtic ha estat pretendre confondre "la font" amb el "revelador". En aquest cas, l'element objectiu de la conducta i la connexió indiciària entre el càrrec i la filtració configuren un escenari que cap jurista honest pot qualificar de sorprenent.
El que crida l'atenció no és la condemna, sinó l'oblit col·lectiu del fet que Álvaro García Ortiz ha estat, durant anys, un dels braços executors de la política repressiva contra l'independentisme català. La seva trajectòria al capdavant de la Fiscalia General i, abans, com a número dos, es caracteritza per una participació activa en estratègies dirigides a erosionar drets fonamentals mitjançant filtracions, querelles selectives, operacions mediàtiques i una visió patrimonialista de la Fiscalia.
La sentència encara no s'ha fet pública, i, per tant, el seu contingut haurà de ser analitzat amb rigor quan es conegui. Tanmateix, resulta evident que la maquinària mediàtica afí al govern de Pedro Sánchez ha activat ja una estratègia de deslegitimació preventiva. Tant és quin sigui el contingut exacte de la sentència: la reacció política i narrativa estava preconfigurada.
El mateix ecosistema mediàtic que durant anys va donar suport sense fissures a actuacions il·legals contra l'independentisme, ara s'erigeix en defensor apassionat d'una injustificable versió del que s'ha d'entendre per estat de dret. La contradicció és evident: els que abans justificaven qualsevol desviació del poder punitiu perquè afectava l'"enemic", avui denuncien colpisme quan les decisions judicials afecten un dels seus.
L'escàndol no és la condemna: és la incapacitat dels que avui clamen contra la suposada persecució de reconèixer que els mecanismes que ara els colpegen van ser denunciats durant anys pels sectors que ells mateixos van estigmatitzar. Molts juristes, activistes i defensors de drets fonamentals vam assenyalar, una vegada i una altra, que l'arquitectura repressiva de l'Estat espanyol operava al marge del control judicial efectiu, amb una connivència inquietant entre aparells policials, fiscals, tributaris i mediàtics.
Davant d'aquestes denúncies, la resposta va ser el silenci còmplice. Avui, quan les víctimes ja no són independentistes ni el seu entorn, sinó figures centrals de l'espai polític que va alimentar aquest silenci i va utilitzar els recursos públics per reprimir, s'esquincen les vestidures i parlen de persecució, lawfare o activisme judicial. Però la realitat és més simple: estan descobrint que el poder sense controls sempre acaba passant factura.
En tot cas, no hem de perdre de vista que el veritable detonant de l'actual crisi institucional no és la sentència —que encara no la coneixem—, sinó la promulgació de la llei d'amnistia. Aquesta norma ha tensionat el sistema fins a extrems insospitats perquè ha posat en evidència les contradiccions acumulades durant anys i ha obligat un sector del poder a posicionar-se en un escenari de pèrdua de control.
Defensar qui va construir part essencial de l'aparell que et perseguia és un error que confon adversari ocasional amb aliat estructural
La reacció no ha estat cap a una regeneració institucional, sinó cap a una implosió caòtica que reprodueix la polarització esquerra-dreta com si es tractés d'un tallafoc. I enmig d'aquest caos, part de l'independentisme ha sortit a defensar García Ortiz, un dels seus principals repressors, com si la identitat política del perseguit configurés per si mateixa la seva innocència jurídica. La paradoxa és difícil de justificar: defensar qui va construir part essencial de l'aparell que et perseguia és un error que confon adversari ocasional amb aliat estructural.
Ens podrà agradar més o menys la sentència del Tribunal Suprem i serà legítim discutir-la quan es publiqui. Però el que no es pot acceptar és l'amnèsia selectiva respecte de l'actuació del mateix Álvaro García Ortiz durant els anys de govern de Pedro Sánchez. Va ser protagonista de filtracions, estratègies de desgast contra adversaris polítics, ús pervers dels instruments de control tributari i dinàmiques institucionals que avui ell mateix pateix.
Per això, la qüestió central no és la sort processal de García Ortiz, sinó el sistema que ell va contribuir a consolidar: un sistema que va utilitzar la informació sensible —personal, privada, tributària— com a arma, la Fiscalia com a instrument polític i els mitjans com a altaveus de filtracions que mai no s'haurien hagut de produir.
La condemna a García Ortiz no és un llamp caigut en un cel serè: és el retorn inevitable de pràctiques que durant anys molts de nosaltres vam denunciar sense ser escoltats. La progressia espanyola, avui escandalitzada, s'està simplement enfrontant a una realitat que va contribuir a normalitzar. I la lliçó és evident: un Estat que permet l'erosió de drets fonamentals contra un col·lectiu polític acaba aplicant les mateixes armes contra els seus propis defensors quan canvien les circumstàncies.
En definitiva, la condemna a García Ortiz no deixa marge al dubte: la seva culpabilitat és evident en vista de les proves practicades. Però aquest no és l'autèntic desafiament al qual s'enfronta avui l'Estat espanyol. El que és veritablement rellevant és si aquesta situació servirà —o no— com a detonant per a la regeneració democràtica tantes vegades anunciada i sempre posposada. I convé dir-ho clarament: el govern de Pedro Sánchez no està en condicions de liderar aquest procés perquè ha sigut part activa del deteriorament institucional que ara diu que lamenta. La regeneració democràtica només serà possible mitjançant un pacte ampli, seriós i estructural entre totes les forces polítiques que estiguin disposades a transformar l'actual formalitat democràtica —que funciona més com un decorat que com una garantia efectiva de drets— en una democràcia sense adjectius, exigent amb si mateixa i respectuosa amb tothom.
Per assolir aquest horitzó és indispensable començar per regenerar el mateix partit al govern espanyol, atrapat en dinàmiques internes més pròpies d'una secta que d'un partit polític i que l'incapaciten per impulsar canvis profunds. Tampoc és sa per a cap democràcia que no hi hagi alternatives ideològiques reals ni que l'absència d'alternança al poder esdevingui una forma de normativitat política que erosiona els contrapesos i asfixia la cultura democràtica. Si aquesta crisi serveix per obrir un nou cicle, serà un pas endavant; si només condueix a reacomodaments superficials, Espanya continuarà atrapada al mateix bucle de decadència institucional que tants han contribuït a construir.