De la mateixa manera que els fiscals exigeixen a Jordi Cuixart en el recurs contra la seva excarceració parcial per tornar a la seva fàbrica de Sentmenat que es penedeixi de ser independentista o ―més horror encara― que rectifiqui el Ho tornarem a fer, Miquel Iceta adverteix que només votarà un president d'ERC si renuncia a la independència o a plantejar-la. Després de la guerra arriba la pau dels vencedors sota formes diverses: el nou ordre o el retorn al vell i, sempre, en major o menor grau, això que, parlant dels règims de la presó, l'hospital, l'escola, la clínica o la fàbrica, el filòsof Michel Foucault anomenava "les disciplines".

Contra el que pugui semblar, així està la política a Catalunya: no només segueix a la presó o a l'exili sinó sota arrest domiciliari. Els límits estan molt clars: una vegada fixat, regat i alimentat generosament el "frame" o marc de la "derrota" de l'independentisme ―Per què hem perdut, es pretén que tot quedi circumscrit i encapsulat a la taula de diàleg entre governs pensada per parlar de tot i decidir gairebé res. I a una vaga promesa d'acord per reconstruir la codependència política Catalunya-Espanya en clau autonomista, el que permetria apuntalar el sistema almenys fins que passin quaranta anys més.

Contra el que pugui semblar, així està la política a Catalunya: no només continua a la presó o en l'exili sinó sota arrest domiciliari

Aquesta mena de pax sanchista, avalada per Pablo Iglesias, hàbil mediador i part en tot això, pot fer néixer una consulta "legal" sobre un possible acord polític, sens dubte. Però aquest pacte només pot arribar a port si es descarta l'autodeterminació o qualsevol cosa que se li assembli, com la solució quebequesa, o sigui, la negociació de la independència si és rebutjada la proposta neoautonomista o "federalista" del govern central. A tot estirar, es posaria sobre la taula de diàleg la recuperació de part del que el TC va amputar a l'Estatut del 2006, amb algunes transferències i inversions i sense "perjudicar" la resta d'actors del sistema, o sigui, els de sempre: els que ara es queixen que Espanya està buida o buidada, la qual cosa és veritat, malgrat haver gaudit de quaranta anys de solidaritat fiscal d'una part de l'"Espanya plena". De què han servit els AVE i les autovies gratuïtes? Sota aquestes premisses de neocafè per a tothom, els barons territorials i altres dirigents del PSOE ja han donat permís a Pedro Sánchez al comitè federal del partit per explorar aquest camí en què el president vol també implicar el PP de Pablo Casado.

La traducció política d'aquest nou clima Catalunya-Espanya, d'ordre i concert, és a dir de "nova transició", passa, esclar, per l'estabilitat parlamentària aquí i allà. És de manual. Ja que el govern PSOE-Podemos té el suport extern d'ERC, i ja que ERC també dona suport al govern Colau-PSC a l'Ajuntament de Barcelona, no seria cap barbaritat, es diu, que ERC governés en coalició amb Podem la Generalitat amb el suport extern del PSC, sempre que els números quadrin. I d'acord amb les últimes enquestes, aquest seria un escenari plausible. També ho seria una reedició de l'actual administració independentista amb ERC al capdavant d'un Govern amb JxCat i suport de la CUP, però aquest és justament l'esquema que pretenen avortar els arquitectes de la nova transició.

Mentre Iceta exigeix a Aragonès que renunciï a l'independentisme per tenir el seu vot, es nega a visitar Oriol Junqueras a la presó o, simplement, a reconèixer els presos polítics

La pregunta de les pròximes eleccions al Parlament, siguin quan siguin, està servida. Retorn al tripartit per la porta del darrere? Diuen que aquesta seria la fórmula màgica per trencar la dinàmica de blocs, creant-ne un altre de nou, un híbrid entre independentistes "pragmàtics", comuns i icetistes. Succeeix, emperò, que el joc de simetries Barcelona-Madrid fa aigües per tot arreu. Mentre Iceta exigeix a Aragonès que renunciï a l'independentisme per a, arribat el cas, tenir el seu vot, es nega a visitar Oriol Junqueras a la presó o, simplement, a reconèixer els presos polítics. O a abjurar del 155. Vet aquí el problema número 1 de l'operació de blanqueig del PSC en què s'han embarcat fins i tot alguns que es proclamen independentistes.

Per això, per a l'independentisme, en general, ―el "bo" i el "dolent"―, la qüestió no hauria de ser el què, sinó el per a què: quin seria el paper del PSC en aquest possible escenari de neotripartit. Un PSC capaç d'impulsar la via canadenca, com el seu dia va proposar Iceta, o un PSC exercint de policia indígena de la disciplina neoautonòmica? Si la resposta passa per la primera opció, el perímetre del nou consens podria ampliar-se a JxCat, la qual cosa, sens dubte, reportaria tranquil·litat a ERC pel fet de compartir riscos amb els de Carles Puigdemont, encara que potser foragitaria els comuns. En canvi, si passa per la segona, si la presumpta solució és un pacte amb un PSC dur, més preocupat, com ara, de muscular-se amb el vot orfe de Cs que dels interessos de Pedro Sánchez en l'escenari català, ERC tornarà a situar-se al caire de l'abisme com ja li va succeir després de l'experiència dels tripartits del 2003 i el 2006.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat