"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer". La frase la va pronunciar Lluís Companys des del palau de la Generalitat l'1 de març de 1936 quan va tornar triomfalment a Barcelona, amnistiat per Manuel Azaña i reelegit president de la Generalitat. Després de les eleccions de febrer d'aquell any, que van donar la victòria al Front Popular a Espanya i al Front d'Esquerres a Catalunya, el president de la República espanyola va voler tancar mitjançant la posada en llibertat dels 3.000 presos polítics, entre ells la pràctica totalitat del Govern, i el restabliment de la Generalitat, la ferida oberta pels Fets d'Octubre. Una revolució, sigui dit de passada, que, com va destacar Josep Fontana a La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, no va ser un fet aïllat, ni molt menys un sainet, sinó un dels moviments de resposta que es van produir a l'Espanya i l'Europa de 1934 davant de l'avanç del feixisme. El passat que mai no se'n va anar? Més aviat succeeix que l'ahir no torna tan fàcilment com fantasiegen alguns.

Fixem el frame, com es diu ara: el 1936, Azaña va obrir un "nou temps" amb Catalunya -expressió d'aquest dissabte de Pedro Sánchez a Barcelona- obrint les portes de les presons i del Parlament; i comparem-ho amb el present. Sánchez pretén conservar el suport d'ERC a Madrid, com el que van brindar Companys i les esquerres catalanes a Azaña, sense amnistia i regatejant els indults, alhora que s'aprofita de la pertinaç intervenció judicial de la política catalana, que encobreix i allarga a la pràctica la vigència del formalment desactivat 155 per afavorir el seu candidat-sorpresa a la Generalitat, Salvador Illa. Aquest és el cargol descollat del diàleg -sempre necessari- i la col·laboració -legítima i lleial- d'ERC amb el govern del PSOE i Podemos a Madrid que pot costar-los de nou la victòria electoral als republicans a Catalunya. L'avanç en paral·lel del PSC i Junts en (gairebé totes) les enquestes dibuixa aquest escenari.

Perquè, no ens enganyem. La data de les eleccions és important, molt important. I és escandalós el grapeig antidemocràtic i el tuf a 155 permanent que envolta la seva submissió al criteri dels tribunals per sobre dels riscos que comporta l'evolució, incontrolada, de la pandèmia. Però siguin les eleccions el 14 de febrer -com volen Sánchez i el seu candidat Illa- o el 30 de maig, com preferien Pere Aragonès i gairebé tots els partits excepte el PSC, amb més o menys èmfasi, el que al final importarà, com sempre, és qui i en quines condicions formarà govern, que és del que es tracta. En bona lògica, com ja va succeir el desembre del 2017, l'independentisme hauria de boicotejar els comicis, però això seria regalar-li el partit a l'adversari per incompareixença.

Sánchez no és Azaña, que va amnistiar Companys, ni Felipe González, que va sacrificar el PSC perquè Pujol li donés suport a Madrid i governés Catalunya a cor què vols

No som al 1936 -encara que els paral·lelismes siguin molts-... ni el 1993. Per a ERC hauria d'haver quedat clar que Sánchez no és Azaña, que va amnistiar Companys, ni tampoc Felipe González, que sacrificava el PSC perquè Jordi Pujol li donés suport a Madrid i governés Catalunya a cor què vols. Un esquema que, com és sabut, van trencar al seu dia el PSC de Montilla, Zaragoza i Iceta amb Maragall i el mateix Montilla, amb ERC com a suport. Ara, el PSOE no vol que l'ERC d'Aragonès sigui la CiU de Pujol, o, a tot estirar, que només ho sigui a mitges, com a suport parlamentari a Madrid. Sánchez vol aconseguir el que Arrimadas no va poder el 2017, fer-se amb la presidència de la Generalitat, una cosa que Illa sí que sembla tenir opcions d'aconseguir, fins i tot sense ser necessàriament primera força si l'independentisme no suma la majoria.

A Jéssica Albiach no se li ha sentit dir no a estar en un govern amb Salvador Illa investit per la ultradreta de Vox

Illa calla davant de l'oferiment de vots gratis de la ultradreta de Vox per a la seva investidura com va callar Ada Colau quan els hi va regalar Manuel Valls per impedir que l'independentisme, ERC, es fes amb l'alcaldia de Barcelona. A més, i a diferència d'Arrimadas, Illa pot sumar al vot gratis de l'antic 155 ampliat amb Vox -Ciutadans i el PP- el dels comuns. Vet aquí la clau. A Jéssica Albiach no se li ha sentit dir no a estar en un govern amb Salvador Illa eventualment investit per la ultradreta. De nou és el model Colau -d'ultrapragmatisme cínic per conservar o obtenir la cadira costi el que costi- el que sembla ser a sobre de la taula del amic Sánchez i el seu spin doctor de capçalera, Iván Redondo. Davant de la qual cosa, a ERC, i a Junts, i a la gent més assenyada de la CUP, no li'n queda cap altra que assumir la (dura) realitat i decretar el cessament immediat d'hostilitats mútues per mobilitzar i reagrupar tot el vot independentista que la (lògica) por del contagi permeti. D'això depèn que, en les pròximes eleccions, se celebrin quan se celebrin, puguin tornar a completar la històrica frase de Companys: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir..."