Susana Díaz, qui tornarà a guanyar les eleccions al Parlament andalús, va al·ludir ara fa una setmana al “numeret” de l’1 d’octubre. Va ser durant el debat de candidats emès per Canal Sur ―avui serà la segona volta a TVE― i en resposta al seu rival del PP Juanma Moreno, que no té cap opció de governar ni tan sols articulant un front de dretes amb Cs i els ultres de Vox, segons les enquestes. Moreno, previsible, retreia a la candidata del PSOE que Pedro Sánchez negociï els pressupostos de l’Estat amb els independentistes catalans a les presons. Díaz li va respondre que si Mariano Rajoy no hagués fet tard amb el 155, s’hauria evitat el dit “numeret” de l’1-O. Vet aquí la diferència entre aquells socis del 155. 

Una vegada més, Catalunya esdevé un eix de la campanya andalusa i jo si fos andalús em preguntaria per què. Per què Catalunya és un “problema” per a Andalusia i Astúries o Múrcia, no? La pregunta és tan incòmoda com la resposta, però la sap tothom. Al final, a Andalusia, als andalusos, per més patriotes espanyols que siguin, tant els faria que s'independitzessin els antics regnes d'Astúries o Múrcia. En canvi, si Catalunya esdevingués un Estat independent, l’autonomia andalusa, el sistema polític usufructuat pel PSOE de Susana Díaz des de fa 36 anys, és a dir, tants com Franco va estar al poder, possiblement hauria d’abaixar la persiana per fallida. Les misses de l’autonomia andalusa ―unes quantes més― les paguen en molt bona part amb els seus impostos els obrers del metall del Baix Llobregat i els pagesos de Lleida, col·lectius en els quals hi ha molts andalusos d'origen, via aportacions a la “caixa comuna” espanyola que tant preocupa als polítics andalusos. No debades, la posició andalusa ha estat sempre el “topall” que ha marcat el sostre català en totes les negociacions del finançament autonòmic. No debades l’Estatut d’Autonomia d’Andalusia conté competències calcades del català que el Tribunal Constitucional, en canvi, ha deixat incòlumes.

L’eslògan electoral és imbatible i per això fa 36 anys que és el mateix: “Andalucía primero” (els “supremacistes”, parafrasejant Sartre, són els altres)

Andalusia ha estat sempre l’autèntic “problema” espanyol. Un problema social, econòmic, i un objecte de depredació cultural. Ho era a principis del segle XX i en vigílies de la Guerra Civil, quan al camp andalús, on han perviscut fins fa quatre dies les estructures del feudalisme, bufaven vents de revolució social. I ho va continuar sent a la duríssima postguerra franquista. Que centenars de milers d’andalusos fossin literalment expulsats de casa seva pel franquisme amb destinació a Catalunya o a Alemanya n’és la prova. Que 50 o 60 anys després de la gran explosió migratòria els polítics d’Andalusia mirin més a Catalunya que a les seves pròpies potencialitats, continua evidenciant on són les arrels de l’autèntic “problema” espanyol. El problema “andalús” d’Espanya el va detectar perfectament el PSOE als inicis de la transició, en impulsar una autonomia d’imitació, equivalent a la pràctica a la de les anomenades nacionalitats històriques, Catalunya, Euskadi, Galícia, que després s’estendria a la resta del mapa en forma de “cafè per a tothom”.

L’eslògan electoral és imbatible i per això fa 36 anys que és el mateix: “Andalucía primero” (els “supremacistes”, parafrasejant Sartre, són els altres). Susana Díaz, la presidenta de la Junta, és profundament nacionalista, com tots els seus antecessors, i per això el PSOE sempre guanya i/o governa a Andalusia (el PP va ser primer el 2012 però es va quedar a l’oposició, abans d’Arrimadas hi va haver un Arenas). Mentre Catalunya no sigui independent, Espanya no resoldrà el problema andalús. I per això, tampoc.