Temps de paradoxes. El català, llengua de 10 milions de persones, es normalitza al Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya —juntament amb el basc i el gallec— 45 anys després d’aprovada la Constitució i enfila el reconeixement com a idioma oficial a la UE, en plena presidència espanyola, justament quan travessa un dels seus moments més baixos, de més retrocés en l’ús social, institucional i mediàtic de la seva història recent. Mentrestant, l’ajuntament de València, governat pel PP i Vox, prossegueix la seva esperpèntica croada descatalanitzadora reintroduint el topònim “Valencia”, en castellà, com a nom oficial de la ciutat, i desfigurant la forma catalana i valenciana, única i oficial fins ara, “València”, amb un accent tancat imposat pels ultres i acceptat pel PP. El mateix PP, que, en un atac de lucidesa, reclama als també socis a les Balears que facin marxa enrere en la creació d’una “oficina de llibertat lingüística” que el que pretén és imposar el castellà com a llengua de l’administració en contra de l’Estatut balear, la Constitució i el que faci falta. La paradoxa és que és la dreta espanyolista més patriotera, encarnada en la coalició PP-Vox, qui avui més divideix Espanya amb el seu secessionisme lingüístic delirant.

Però, tot té (almenys) una explicació. El català continuaria proscrit al Congrés dels Diputats si el socialista Pedro Sánchez no necessités els vots dels independentistes de Junts per Catalunya per ser investit —l’aritmètica és tossuda. De la mateixa manera que el PP no hauria comprat —i, de fet, li comença a cremar als dits— el sinistre programa lingüicida de Vox contra el català al País Valencià i les Illes si no necessités els d’Abascal per governar. D’una manera o d’una altra, i gairebé sempre més per mal que per bé, la llengua —i les llengües— són mercaderia a subhasta a la llotja de la política espanyola des de la transició. El mateix José María Aznar va confessar en una entrevista mítica a TV3 que parlava català en la intimitat quan va necessitar els vots de Jordi Pujol —el mateix a qui els hooligans del PP cridaven allò de “Pujol, enano, habla castellano”— per ser investit president del govern espanyol. La inseguretat històrica d’Espanya com a projecte nacional porta les seves elits i dirigents a qüestionar tot el seu ésser gairebé cada vegada que s'ha d’iniciar un nou cicle polític o simplement investir un nou president de govern. Ara bé: contràriament al que es diu, la història, si és que es repeteix, mai repeteix faldilla o corbata. El 1996, el suport de CiU al PP no va suposar el reconeixement del català a les Corts —ni a la UE— però va permetre que els Mossos substituïssin la Guàrdia Civil a les carreteres i ampliar el finançament autonòmic, amb la cessió del 30% de l’IRPF, a més de la supressió de la mili, el fins llavors servei militar obligatori. Ara que és Sánchez qui es juga les garrofes, o sigui, la Moncloa, no amb Pujol sinó amb Puigdemont, hi podria haver la temptació que la innegable victòria político-simbòlica assolida pel catalanisme amb la normalització del català al Congrés i la possible oficialització a la UE servissin de coartada per diferir la resta de qüestions sobre la taula: l’amnistia, la mediació i l’acceptació que l'únic límit del diàleg han de ser les convencions internacionals.

El parèntesi Feijóo es tancarà perquè ni Sánchez ni Puigdemont no volen eleccions malgrat que la temptació és forta per a tots dos: l’un per superar el PP i no dependre de Junts i l’altre per revalidar l'acció d'or a Madrid i deixar enrere ERC

Vet aquí la paradoxa més gran de totes. Si al 77, l’estabilització de Catalunya, la zona més econòmicament i políticament sensible de l’Estat, va requerir de l’Operació Tarradellas, ara requereix una mena d’Operació Puigdemont. Però si llavors hi va haver prou amb un Estatut, el futur polític d’Espanya depèn ara d’un líder, Puigdemont, que, a diferència de Tarradellas, no vol un Estatut sinó la independència i que, si més no en aquests moments, pot posar i treure presidents del "Gobierno". En aquestes coordenades, fins a on arribarà Pedro Sánchez?  Aquesta setmana, que s'obrirà amb els debats d'investidura a Madrid i de política general al Parlament de Catalunya i desembocarà en l'aniversari de l'1-O, tancarà el parèntesi Feijóo si no hi ha tamayazos d’última hora El candidat del PP té un Aznar que, vist el que s’ha vist aquest diumenge a Madrid en l’acte contra l’amnistia, podria fins i tot succeir-lo si es repetissin eleccions. Feijóo no té un Majestic ni un Pujol que l’esperi al passeig de Gràcia amb un cove autonòmic sota el braç sinó un Puigdemont a Waterloo que proposa un "compromís històric" amb dret a marxar d'Espanya. Però el parèntesi Feijóo també es tancarà perquè ni Sánchez ni Puigdemont no volen eleccions malgrat que la temptació pugui ser forta per a tots dos: l’un per superar el PP i no dependre de Junts i l’altre per revalidar l'acció d'or sobtada a Madrid, la posició clau i decisiva a les Corts espanyoles, i deixar enrere ERC.

Les properes setmanes veurem si la voluntat de poder del president espanyol és mera desmesura o hybris tacticta per conservar la cadira o una palanca per dissenyar un nou marc de relació Catalunya-Espanya. En certa manera, Sánchez haurà de decidir si vol continuar sent un suïcida que guanya totes les partides al caire de l’abisme o una mena de nou Adolfo Suárez, disposat a perdre el poder per guanyar la història. En funció de les passes de Sánchez, també Puigdemont haurà de decidir si accepta la treva de deu anys que —diuen— necessiten Catalunya i Espanya i li està oferint la Moncloa, i implora l’stablishment barceloní, o bé torna a jugar-s’ho tot, com el 2017, a una sola carta.