Alguns apunts sobre la marxa de la campanya de les elecciones generals del 23-J i els possibles escenaris posteriors, amb la pretensió de no avorrir gaire el lector.

Pot guanyar Sánchez el 23-J, com sostenia l'últim sondeig del CIS? Malgrat la rebolcada que li va propinar en el cara a cara d’avui fa vuit dies, immisericorde, el candidat del PP, Alberto Núñez Feijóo, l’actual president, Pedro Sánchez, no ha llançat encara la tovallola. Sap que pot guanyar als punts, en l’últim revolt. Un supervivent nat de la política com ell, un renascut, podria aconseguir la gesta. El 1993, José María Aznar va guanyar el cara a cara a Felipe González però el líder del PSOE es va imposar a les urnes i va governar amb la CiU de Jordi Pujol i Miquel Roca i el PNB de Xabier Arzalluz. Sánchez va ser defenestrat per la vella guàrdia del partit arran del seu “no és no” a investir Mariano Rajoy quan Espanya se n’anava en orris per la debilitat del bipartidisme, assetjat pels ara fantasmagòrics Ciutadans i Podemos, i el procés català; va guanyar les primàries per a la presidència a Susana Díaz i a Patxi López quan ningú no donava per ell ni un ral —tret del PSC, que sempre llegeix hàbilment els corrents més subterranis del seu “partit germà”— i va fer fora Rajoy amb una moció de censura inèdita el 2018; desnonat com a president per ERC a l'hora de votar els pressupostos, Sánchez va convocar eleccions generals per a l’abril del 2019, i, en no poder ser investit, les va repetir el novembre, aconseguint formar govern aquesta vegada amb el Podemos ja declinant de Pablo Iglesias, qui acabaria marxant de l’Executiu espanyol. Amb aquests antecedents sense parangó en la política espanyola, seria estrany que el soldat Sánchez, malgrat la mala cara que fa, se’n sortís d’alguna manera diumenge que ve?

La resposta —segona qüestió— cal buscar-la en les expectatives de l’aspirant favorit a la Moncloa. Pot Alberto Núñez Feijóo ser president sense Vox? El líder del PP necessita una victòria com més folgada millor per evitar dependre dels neofranquistes de Vox, malgrat els pactes autonòmics, si bé, sap que l’única possibilitat que té a hores d’ara d’aconseguir el triomf és sumant 176 escons amb els de Santiago Abascal. És una paradoxa diabòlica. Cap altre partit pot sumar-se a una aliança PP-Vox, la qual cosa debilita les opcions de Feijóo. No seria sorprenent que l’expresident de la Xunta, que té les maneres suaus de Rajoy però en el terreny de les aliances supera Aznar per la dreta, guanyés les eleccions en vots i diputats però Sánchez estigués en condicions d’arreplegar una nova majoria Frankenstein amb Podemos, ERC, Bildu, el PNB i algun altre que superés el bloc de la dreta i l’extrema dreta. L’altra via a l’abast de Feijóo per accedir a la presidència és la gran coalició amb el PSOE que, de fet, insinua cada vegada que ofereix a Sánchez un pacte per respectar el candidat més votat. Un acord amb el PSOE, si bé exigiria el sacrifici de Sánchez, li permetria prescindir de Vox, és a dir, li evitaria el tràngol d'haver de cedir a Abascal la vicepresidència —qui la reclamaria com al seu dia la va reclamar Iglesias— i, no menys important, li permetria tranquil·litzar els socis europeus, alarmats per la puixança de l’ultrapopulisme de dretes. 

Té Junts algun pla —més enllà del fum discursiu, l'èpica de la confrontació i la gestualitat exagerada— davant l’eventualitat, real, que hagi de decidir el proper president del govern espanyol? 

I tercera qüestió: pot decidir l’independentisme català qui manarà a Espanya després del 23-J? La majoria dels sondejos coneguts fins ara apunten que l’ERC de Gabriel Rufián-Oriol Junqueras podria patir una seriosa davallada i fins i tot podria ser superada per la Junts de Míriam Nogueras-Carles Puigdemont, que aguantaria o milloraria els resultats anteriors, ara en solitari, sense el PDeCAT. La CUP podria quedar fora del Congrés dels Diputats. Vegem-ho.

ERC, malgrat els intents de Rufián per desmarcar-se del PSOE i de Sumar-comuns, ha acabat convergint amb els objectius de la campanya socialista: aturar la dreta i l’extrema dreta. Amb aquest plantejament a) les fugues d’una part dels seus electors al PSC estan cantades (teoria de l’original, la còpia i/o el vot útil) i b) les possibilitats reals de forçar Sánchez en una negociació d’investidura en clau del conflicte Catalunya-Espanya serien poc menys que zero. Per la seva banda, Junts està jugant relativament bé la carta de no assumir el guió oficial de la campanya en clau espanyola i de l’esquerra, és a dir, la crida a aturar els “feixistes” i, en conseqüència a impedir un govern PP-Vox o, el que és el mateix, a no fer res que pogués dificultar l’elecció de Sánchez. Amb la retòrica del bloqueig i la confrontació total amb Espanya, Junts segurament pot aspirar a retenir una part de l’independentisme emprenyat que crida a abstenir-se als comicis no tant per anar contra l’Estat sinó per passar comptes amb els partits independentistes. Però, la matemàtica electoral sovint és diabòlica i Junts es podria trobar que, efectivament, depengués dels seus diputats l’elecció o no de Sánchez com al seu dia va dependre d’una ERC ara a la baixa.

A banda de l’objectiu del sorpasso a ERC, que, en cas de produir-se no sé si superarà la categoria de pírric, ¿té Junts algun pla —més enllà del fum discursiu, l'èpica de la confrontació i la gestualitat exagerada— davant l’eventualitat, real, que hagi de decidir el proper president del govern espanyol? En la mesura que doni resposta a aquesta pregunta durant el que queda de campanya podrà aspirar a atreure un altre segment de l’electorat, el que està per la independència però no és idiota. El que no li dona la gana cedir espais de poder als partits estatals en nom de no se sap ben bé què després de tot el que ha passat. Aquest electorat també existeix; a diferència del que succeeix amb els sectors més pragmàtics d’ERC no vol votar PSC o comuns, i és més clau del que sembla per mobilitzar el vot independentista que vol votar però encara està indecís. I si Sánchez guanya el 23-J? Aquesta és la pregunta que s’hauria de fer l’independentisme.