Deien Marx i Engels a El manifest comunista que la societat burgesa, malgrat haver sorgit de l'enfonsament del feudalisme, no havia abolit les contradiccions de classe: tan sols s'havia limitat a "substituir les velles classes, les velles condicions d'opressió, les velles formes de lluita, per altres de noves". Doncs bé, es compleixen ara els 10 anys del moviment del 15-M, la resposta espanyola a la crisi global del 2008, i tot ha canviat perquè, en el fons, res no canviï, com deien els dos pares fundadors del comunisme molt abans que Lampedusa a Il Gattopardo. El dinosaure, l'elefant, el Minotaure, continua allà, més o menys amagat, devorant monarques, presidents, líders i partits com crispetes al cinema, però sostenint, alhora, tota la funció.

El bipartidisme PSOE-PP ha estat soscavat en aquesta última dècada però pot ser que estigui en via de recomposició. El PSOE va rebre el cop de l'emergència de Podemos, i es va situar en mínims històrics (85 diputats a les eleccions del 2016) però els morats, traducció electoral del moviment dels indignats, que van assolir amb les seves confluències territorials fins a 71 escons, disposen ara de la meitat, 35. I el seu líder, Pablo Iglesias, acaba d'acomiadar-se de la política just quan, en coalició amb els socialistes de Pedro Sánchez, havia aconseguit assaltar si no el cel, el Consell de Ministres. El PP, per la seva part, va implosionar electoralment, obtenint només 66 escons l'abril del 2019, arran del cop combinat de Ciutadans i Vox (57 i 24 diputats). Però els taronges, que també han acomiadat Albert Rivera, estan en ple procés de descomposició sota l'ègida d'Inés Arrimadas i els ultres d'Abascal han topat a Madrid amb el mur de la popular Ayuso, qui està en condicions de reunificar totes les dretes o gairebé, com va fer Aznar a començaments dels anys noranta.

Però no només ha estat la dècada del 15-M i de l'anomenada nova política. També ha estat la dècada indepe, la dècada del procés. La primera gran manifestació històrica d'aquest nou temps que ja se'ns ha fet una mica vell, amb la pandèmia com a punt i final, no es va produir a la madrilenya porta del Sol i els seus voltants, sinó al centre de Barcelona. Va ser el juliol del 2010, després de la sentència del Tribunal Constitucional que va trencar l'espina dorsal de l'Estatut, la qual cosa, ja en el 2012, es va repetir i es va tornar a repetir any rere any en cada Diada de l'11 de Setembre com un gegantí clamor a favor de la independència de Catalunya. Vet aquí una diferència important amb el moviment del 15-M: a Catalunya hi va haver mobilització massiva continuada al carrer entre el 2012 i el 2019. I fins i tot quan, primer després de la consulta del 9-N del 2014, i després el referèndum de l'1-O del 2017, els líders de l'independentisme havien estat ja escapçats. Així les gasta el poder espanyol amb els revolucionaris de la dècada: als del 15-M els asseu al Consell de Ministres, als de l'1-O els envia a la presó o a l'exili. Ningú no ha fet fora Iglesias de la vicepresidència del govern espanyol; en canvi, sí que es va llançar a Puigdemont i a Junqueras, un exiliat i l'altre condemnat i a la presó.

Així les gasta el poder espanyol amb els revolucionaris de la dècada: als del 15-M els asseu al Consell de Ministres, als de l'1-O els envia a la presó o a l'exili

El dels indignats va ser un moviment popular que el sistema va reconduir a través de Podemos pel carril de l'esquerra —amb parades imprevistes a l'extrema dreta—. El desafiament que presentava a l'statu quo era, sens dubte, important. Ull. No ho nego. Així ho indiquen els atacs que ha rebut l'encara secretari general de Podemos des del primer dia i els nervis que van aflorar, inicialment, en els grans poders econòmics i mediàtics. Però no ens enganyem: al final es tractava de substituir el PSOE com a força hegemònica de l'esquerra mitjançant l'actualització del programa socialdemòcrata de Felipe González de 1982 i ampliar els drets de les dones i alguns col·lectius situats en els marges del sistema, camí que ja va iniciar Zapatero. Si els podemites volien fer un Estat espanyol millor, o fins i tot bo, els independentistes catalans volien / volen fer el seu propi Estat. Aquest era l'autèntic envit, de soca-rel, al Minotaure. La diferència entre l'eteri assaltar el cel de Iglesias, i la molt concreta aspiració a constituir un nou estat sobirà dels independentistes catalans.

És la qüestió catalana i no la lluita de classes o la seva versió postmoderna, podemita, la que ha posat l'Estat espanyol davant el mirall i al caire de l'abisme en els últims deu anys

Hi va haver qui va intentar donar-li una puntada de peu al tauler. Però en realitat, estava ja gairebé trencat i no tant per les seves pròpies contradiccions en termes de materialisme històric, que dirien Marx i Engels, sinó de la seva pròpia arquitectura interna, de les seves pròpies bases —i misèries— fundacionals. És la qüestió catalana i no la lluita de classes o la seva versió postmoderna, podemita, la que ha posat l'Estat espanyol davant el mirall i al caire de l'abisme en els últims deu anys. Aquest ha estat l'agent màxim de possible desestabilització del sistema, la gran font d'inquietud dels poders i els poderosos. Encara que el podemisme, presoner de prejudicis d'esquerra molt clàssics, només ha sabut o ha volgut veure en el moviment independentista català una revolució de burgesos, de rics. La qual cosa és, aquesta sí, una autèntica constant històrica en les relacions entre l'esquerra espanyola i el catalanisme.

En la segona dècada del segle XX, el règim del 78, corcat fins al moll de l'os, se les va haver de veure amb el doble desafiament del 15-M i l'independentisme català, però, com s'ha demostrat, la veritable revolució era la dels somriures. I l'elefant, el dinosaure, el Minotaure, allà segueix, acostumant-se al nou look de Pablo, que s'ha tallat la cua com els toreros després de l'última faena.