Ara fa deu anys, les places dels Països Catalans i de la resta de l'Estat espanyol van omplir-se per proclamar ben fort que no els representaven. Eren temps d'una dura crisi econòmica, i d'un descontentament creixent amb un sistema que no donava resposta als seus problemes, si no els empitjorava. Ja fa deu anys d'aquell 15 de maig del 2011. Què en queda avui de tot allò? Quina traducció política ha tingut aquella indignació col·lectiva? En parlem amb sociòlegs i politòlegs. El símptoma fa tan sols deu dies: Pablo Iglesias, després de prometre "assaltar el cel", va abandonar la primera política i ha desaparegut del mapa. Ni tan sols queda la seva cua de cavall, que s'ha tallat aquesta setmana.

Les reivindicacions eren molt diverses. En primer lloc, les polítiques d'habitatge, posar fi als desnonaments de famílies vulnerables que no tenien una alternativa d'habitatge. També la supressió de la reforma laboral (en aquell moment la de Zapatero, però després la de Mariano Rajoy). O la supressió d'uns privilegis dels quals gaudien els polítics, mentre els casos de corrupció no paraven d'esclatar als telenotícies i les portades de diaris. I, sobretot, posar fi a un sistema representatiu bipartidista que s'havia allunyat cada cop més de la ciutadania.

El primer que cal preguntar: què ha canviat en aquests deu anys a Espanya? Carol Galais, investigadora a la UAB i coautora del llibre col·lectiu Tras la indignación el 15M: miradas desde el presente, subratlla que va aconseguir crear un moviment transversal reagrupant diverses queixes, des de la corrupció fins a la gestió de la crisi. “Va aconseguir que calés un sentiment de rebuig a l’establishment polític entre àmplies capes de la població, però també que la gent s'interessés més per la política”, valora Galais. Una política més participativa, directa, horitzontal, al carrer. Fins i tot va aconseguir que “es frenessin mesures que conduïen a un deteriorament de la cosa pública”. Tot i això avisa que aquesta de forma de fer política podria “recular” ara a conseqüència de la pandèmia.

Josep Maria Antentas, professor de sociologia de la UAB, creu que ha canviat, sobretot, l’estructura del sistema de partits. Primer va ser l’entrada de Podemos a les institucions i després es va produir un “efecte rebot”, amb la “falsa alternativa” de Ciutadans i l’emergència de l’extrema dreta de Vox. Apunta que és normal que passi en moments de crisi com els de l’última dècada. “Altra cosa, però, és que els partits tradicionals continuen sent els puntuals, encara que no puguin governar com abans”, contraposa Antentas. Les polítiques continuen sent les mateixes, també, i les formacions que han emergit “s’han hagut d’adaptar a les regles del joc”.

El professor Jaime Pastor, de la UNED, ho sintetitza: “Ha canviat molt, però en el fons no hi ha hagut cap canvi substancial”.  O dit d’una altra manera, “s’ha canviat l’agenda de temes però no el règim”. Hi ha hagut canvis procedimentals també, com la fi del bipartidisme, certa rendició de comptes o la celebració de primàries. També s’ha produït “certa renovació de la classe política”. Però les formacions que han intentat capitalitzar aquesta indignació a les institucions, amb una “aspiració de ruptura del règim i agenda de reconstrucció democràtica”, no han pogut acabar amb la “cultura política de la Transició”. S’ha debilitat el sistema, però “no prou per a acabar amb els dos partits hegemònics del bipartidisme”.

La principal traducció política va ser justament la irrupció de Podemos, una formació que va donar la campanada a les eleccions del 2014 sota el lideratge del professor universitari Pablo Iglesias i altres companys de la Universitat Complutense de Madrid. Era un discurs de ruptura i d'impugnació del règim, contra la "casta", des de l'IBEX fins a la monarquia, passant per gestos cap a l'independentisme. "El cel no es pren per consens; el cel es pren per assalt", advertia el jove líder polític. "Tic, tac", li deia al president Mariano Rajoy. Ara, però, sembla haver tocat sostre.

Galais assenyala que “Podemos ha tingut un èxit innegable en canalitzar la indignació i la manca d’identificació amb els principals partits espanyols”. No obstant això, afegeix, “en algun moment van deixar l’estratègia més populista, que consistia a esperonar un sentiment dels de baix contra els de dalt, i tornar als eixos de conflicte més clàssics, que ja havien demostrat esgotament per a mobilitzar nous votants”. També constata “problemes innegables” com ara de lideratge, de divisió interna, de funcionament i d'incoherències. “Sobretot ha hagut d'enfrontar-se als recursos d'un sistema —incloent també els mitjans de comunicació— que era molt més poderós que ells i que han erosionat la seva imatge pública”, conclou la investigadora de la UAB.

Jaime Pastor va ser justament un dels intel·lectuals i acadèmics que va impulsar la fundació de Podemos. I explica que va sorgir amb "una idea d'acabar amb la casta i parlant de processos constituents". Però la seva entrada al govern espanyol, lamenta, ha estat la "constatació que no es podia trencar amb el règim del 78 i que calia optar per una via reformista". Tot i això, afegeix, grans mesures com l'ingrés mínim vital han acabat aigualides pel mateix funcionament del sistema. Podemos, conclou en aquest sentit, també mostra "signes d'esgotament com a exponent institucional" del 15-M.

Pel que fa al rol de Podemos, Josep Maria Antentas assenyala que “la seva força ha estat la seva existència”, perquè ha qüestionat el monopoli bipartidista. Ara bé, el professor de sociologia també constata que “no ha tingut prou força per a imposar un canvi d’agenda”. Es pot veure en el primer any de govern de coalició: “Les polítiques han estat les del PSOE, i en allò que s’ha vist obligat el PSOE ha estat poc, s’ha quedat en anuncis i poc s’ha concretat”. Tot plegat, conclou, “ajuda a explicar la crisi lenta però real” que pateix la formació fundada per Pablo Iglesias i altres professors de la Complutense, dels quals només queda —o quedava— Iglesias.

El paper de l’independentisme

Si primer es van omplir les places pel 15-M, després ho van fer els carrers de Catalunya en el marc del moviment independentista. Com els indignats, també feia una crítica que anava a les arrels de l'Estat espanyol i el sistema nascut de la Constitució del 78.

Antentas assegura que, durant els últims deu anys, hi ha hagut “dos grans eixos de crítica” al sistema: un ha estat el 15-M/Podemos i l’altre l’independentisme català. Ara bé, segons el sociòleg hi ha hagut un problema, i és que no hi ha hagut cap mena de sinergia, que “s’han vist com a rivals” l’un a l’altre. “Només en els últims anys s’han vist algunes aliances, en el context de derrota i repressió”, afegeix en aquesta línia. Per això creu que aquestes “crítiques desconnectades i per camins diferents” han debilitat tots dos moviments en la seva impugnació del sistema.

Per la seva part, Carol Galais defensa que l’independentisme ha contribuït a “assenyalar les incoherències democràtiques del sistema polític espanyol”, amb unes demandes que traspassaven el territori català. Però s’ha hagut d’enfrontar als mateixos problemes que el moviment del 15-M: “És cert que va posar entrebancs i dificultats a l’anomenat règim del 78 entre 2014 i 2017 aproximadament, però passat l’1-O podríem dir que les institucions de l’Estat han sortit reforçades d’aquest episodi”. A més a més, apunta, hi ha hagut una manca de “llaços de solidaritat”, tant per l’”èmfasi en una identitat nacional” com per una “clara catalanofòbia”.

Una involució?

Veient els resultats més recents, per exemple a la Comunitat de Madrid, es podria dir que el sistema es troba en replegament cap al vell bipartidisme? Almenys hi ha una certa reorganització de l’espai de la dreta. “A Vox encara li queda marge per créixer, però per les inèrcies del sistema electoral i de partits i per l’evolució dels valors i actituds de la ciutadania, crec que decauran fins a esdevenir marginals en un parell de legislatures”, sosté la investigadora. “Fonamentalment, les seves demandes quedaran recollides pel PP, com era el cas fins no fa gaire, de manera més eficient, més transversal i amb més possibilitats d’assolir el poder de manera còmoda i estètica”, afegeix Galais en aquesta mateixa línia.

Jaime Pastor assegura que "efectivament" hi ha "signes de retrocés o de contrareforma", que ha agreujat la llarga pandèmia i han evidenciat les eleccions madrilenyes. Però, de la mateixa manera, el professor de ciència política, afegeix que "estem en un període de crisi profunda i canvis bruscos". Per tant, caldrà estar atents a si es consolida aquest retrocés o no. "Però no hem de tirar la tovallola. Hi haurà més revoltes. La clau estarà que siguin capitalitzats pels moviments més crítics i no per l'extrema dreta, com pot estar passant ara", conclou amb aquest avís a navegants.