Al republicà Pere Aragonès li ha canviat la cara: a millor, com si hagués descarregat un sac de pedres o hagués fet una aturada salvífica enmig d'una cursa extenuant; al socialista Salvador Illa, persona inexpressiva per naturalesa, també li ha canviat la cara: a pitjor, com si, de sobte, li haguessin robat la cartera, l'anunciada que no provada victòria electoral que havia de protagonitzar el 14 de febrer. Pedro Sánchez, l’únic de tots tres que, ara com ara, és president, calla. Els propers dies sabrem si, tal com abona el seu ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, acaba recorrent la suspensió de les eleccions al Parlament de Catalunya fins al 30 de maig i acabem votant sí o sí quan ho va decidir el Tribunal Suprem, en primera instància, inhabilitant el president Quim Torra. En segona instància ho van fer Junts i ERC en renunciar a investir un substitut.

En resum: hi ha qui s’estima més no jugar-se-la ara que (suposadament) li tocava el torn quan les enquestes comencen a fer baixada. I hi ha qui, en mode pujada (als sondejos), sembla disposat, si cal, a ser el president del cementiri. Però president al cap i a la fi. En el mentrestant, i en el súmmum del cinisme, el ministre-candidat Illa rebutja donar suport a un govern presidit per un independentista, però no li fa fàstics a rebre suports independentistes —de fet, sense els d'ERC i Bildu no seria ministre, ni Pedro Sánchez president del govern— per tal d’encimbellar-se a la presidència. I si no és gràcies a ERC, ho serà gràcies a Carrizosa (Cs) i Fernández (PP) o Garriga (Vox), atès que el suport d'Albiach (En Comú) es dona per descomptat i el de Borràs (Junts) s'ha declarat impossible. Illa és la gran oportunitat del bloc del 155, no s’oblidi, per rescabalar-se del fracàs d’Arrimadas el 21-D del 2017. De la victòria electoral que la llavors candidata de Cs va ser incapaç de culminar amb la presidència de la Generalitat. La tossuderia dels independentistes, que van continuar votant Puigdemont i Junqueras, per aquest ordre, que no es van quedar a casa malgrat la desfeta i la repressió, que no van regalar la Generalitat a l’unionisme abstenint-se i fustigant-se, com molts els demanaven —i els tornen a demanar—, va ser, esclar, l'últim dic de contenció. Ara hi ha qui dubta si la paret no es deu haver esquerdat. 

Els morts per la pandèmia, morts estan. Com si mai haguessin existit. Aquesta és la sensació, la terrible conclusió a què acaba portant l’embafament de mediocritat i càlcul electoralista que ens està inoculant la (mala) política. Ara que es comença a admetre que la pandèmia ha actuat com un gran accelerador de tendències prèvies, sigui la digitalització de la vida, que és molt del segle XXI, o la fugida de les ciutats al camp, que és molt del segle XIV, la política sembla condemnar-se a la inutilitat quan venen mal dades. En els quatre mesos que queden, en teoria, per a les properes eleccions a Catalunya, veurem aprovar desenes de decrets per regular perímetres de confinament i zones horàries de normalitat per un Parlament espectral, però continuarem en la incertesa de saber si, en la ruleta de la pandèmia, serem els propers a la cua de l’UCI. Situació en la qual, si es produeix, difícilment podrem votar ni el 14 de febrer ni el 30 de maig ni el 40 de setembre.

Quan es confon el dret a la salut —i, per tant, a una política sanitària i una vacuna efectiva i d’accés universal per a tothom— amb el dret a guanyar unes eleccions, pot passar qualsevol cosa

Trigarem anys i panys a recuperar el mínim de confiança en els poders públics i en la política. Tan sols la ciència pot salvar-nos, però passa que va lenta en un temps per definició accelerat —per això tenim la percepció que la solució s’eternitza, per més ràpid que treballin els laboratoris— i també està sota sospita en la seva relació amb els poders. Que una part del Govern de Catalunya es permeti el luxe d’ignorar recomanacions d’experts perquè figura que no són del seu color polític, ho siguin o no ho siguin, és una barbaritat que només pot succeir en un país sense brúixola com aquest. Quan es confon el dret a la salut —i, per tant, a una política sanitària i una vacuna efectiva i d’accés universal per a tothom— amb el dret a guanyar unes eleccions, pot passar qualsevol cosa. Entre d’altres, que sigui impossible, perquè no ho aguantarà l’economia ni, sobretot, la gent, implantar el confinament sever com el d’aviat farà un any que demanen molts especialistes. L’única mesura, agradi o no —a servidora, gens—, que ha permès fins ara uns mesos, no gaires, de treva vírica. No és qüestió de comparar-nos amb la disciplina asiàtica —aquí som mediterranis, o liberals, o individualistes, feliçment— sinó d'analitzar per què tenim aquest nivell de dèficit de confiança en qui triem per governar-nos.

Hi ha signes clars de revolta social, d'una certa extensió de la pràctica de la rave il·legal però il·legalitzable, com vam veure aquest Nadal. Es detecta en el retorn massiu a platges i muntanyes, els restaurants clandestins o l'enfrontament amb la policia, com ha succeït a Pallejà i Matadepera, quan intenta fer complir les normes. La pandèmia dispara l'estrès social i la confusió de les normes governamentals per fer front al virus l'eleva a la màxima potència. La dinàmica de la campanya electoral permanent —i més a Catalunya— ha contaminat fins al paroxisme les decisions. La paradoxa és que el gran gestor de l'emergència, el ministre-candidat Illa, és incapaç de garantir en termes de seguretat sanitària l'exercici del dret a vot que tant invoca. Sense salut tampoc hi ha democràcia. Aquí i a les Canàries.

El 'gran gestor', el ministre-candidat Illa, és incapaç de garantir en termes de seguretat sanitària l'exercici del dret a vot que tant invoca. Sense salut tampoc hi ha democràcia. Aquí i a les Canàries

Estaria bé que, en el temps de suspensió electoral, els partits, a més de competir legítimament pel vot, pactessin excloure de la campanya l’arribada de les vacunes de la Covid-19 i els avenços en la seva aplicació. La vacuna és un bé comú, de tothom i de ningú, incloses les sigles i marques electorals. El virus ja ha condicionat prou massa coses com perquè també li cedim de franc el control de l’agenda política col·lectiva i l’administració del nostre vot. És de vergonya aliena l’aparició de les xeringues de les vacunes en la propaganda electoral. I, per descomptat, encara més, que el ministre de Sanitat, i candidat, ho continuï sent en plena campanya electoral (ara reexpandida).

Estaria bé que el silent Pedro Sánchez, després d’haver decidit el nou candidat del PSC, decideixi alguna cosa abans que les eleccions a Catalunya s’hagin de tornar a suspendre i ningú no sàpiga com explicar-ho. Esclar que tot és possible en un país que viu des de fa tres anys llargs en estat d’excepció efectiu, democràticament parlant. Fins i tot, que no votem mai més per decisió pròpia. Que ho fem, d'ofici, quan li convingui a un tribunal o una junta electoral. Vet aquí una altra de les tendències accelerades per la pandèmia: la dissolució del poder real en mans d’organismes parapolítics, mai no referendats pel vot popular. Entre els quals, també, els comitès de salut pública parapetats darrere d'una muntanya de xifres de les quals mai retran comptes. En temps de mascareta, més que mai, s'ha de donar la cara.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat