La nova número tres del PSOE, Rebeca Torró, té tota la raó: el PSOE i el PP no són el mateix. Però treballen a la mateixa cova: el castell de Dràcula. Els pillastres socialistes, Cerdán, Koldo y Ábalos, tots ells homes de la màxima confiança de l’actual president del govern espanyol, Pedro Sánchez, eren els bergants que es gastaven en prostitutes les comissions que s’embutxacaven mitjançant adjudicacions d’obra pública des del ministeri de Transports, que dirigia el tercer de la trama. No sabem encara, en canvi, en què se les gastava Nosferatu, o sigui, Cristóbal Montoro, el ministre d’Hisenda amb José María Aznar i, 7 anys després, amb Mariano Rajoy, que feia lleis a mida a canvi d’entregues milionàries per part de les beneficiàries, grans companyies elèctriques, tabacaleres i bancs. O aprofitava els mecanismes de l’administració tributària per espiar rivals polítics del seu mateix partit, Rodrigo Rato o Esperanza Aguirre, personatges com Rafael Nadal, l’oncle del qual recentment informava al congrés del PP que a Mallorca es parla català, o posava en marxa una mena de Hacienda patriótica per controlar els comptes del fill gran del president Jordi Pujol. En una ala fosca del castell, al costat del ministeri des del qual Nosferatu Montoro xuclava la sang en cada campanya de la renda a l’humil contribuent, el ministre-vampir s’havia muntat una agència, Equipo Económico, que hauria arribat a ingressar 17 milions d’euros com a resultat del tràfic legislatiu. És a dir, de modificar lleis perquè les empreses implicades poguessin ampliar els seus marges de benefici i possibilitats d’actuació. Un correu intervingut pels Mossos va activar la investigació d’un jutge de Tarragona.

Montoro va muntar Equipo Económico després de la fi del govern d’Aznar el 2004 i hi va continuar treballant a tot drap quan va tornar al ministeri amb Rajoy el 2011. Dèiem aquí fa uns dies que un dels problemes del PP per esdevenir una dreta normal és el de voler ser i assemblar-se a Vox; l’altre és desfer-se de la imatge sinistra de ser la dreta més corrupta d’Europa. Passen els anys, i, per si els d’Alberto Núñez Feijóo no tinguessin prou cadàvers a l’armari: la Gürtel —el novembre se celebrarà l’últim judici d’aquesta trama, que va justificar la victoriosa moció de censura de Sánchez contra Rajoy—, la Kitchen, la Púnica, casos que podríem qualificar d’històrics i que arriben a una trentena de procediments oberts als jutjats, els populars han hagut de carregar els últims temps amb el processament per frau a Hisenda de la parella de la presidenta Ayuso, la investigació per l’actuació criminal del president Mazón durant la Dana i, ara, l’esclat del cas Montoro. Un fantasma que torna del passat i que, com si assistíssim a la projecció d’una vella pel·lícula de por en un cinema a la fresca farà passar millor la calorada a Sánchez, el zombi de la Moncloa. L'home a qui, en l’últim minut, els seus socis d’investidura van salvar de morir asfixiat entre vapors roents a les saunes de dubtosa reputació del seu senyor sogre.

L’esclat del cas Montoro en plena voràgine del cas Cerdán evidencia fins a quin punt la democràcia espanyola continua ballant sobre la tomba emblanquinada de la corrupció franquista

L’esclat del cas Montoro en plena voràgine del cas Cerdán evidencia de nou fins a quin punt els partits i els polítics de la democràcia espanyola continuen ballant sobre la tomba emblanquinada de la corrupció franquista. La transició va garantir la persistència d’uns mecanismes podrits fins a la nàusea, el que explica la cohabitació en el mateix edifici de les normes d’una democràcia europea presumptament consolidada amb les pràctiques mafioses més execrables a compte de l’erari públic. Equipo Económico no és més que una de les moltes sucursals d’una oficina oberta des de temps immemorials en què corruptes i corruptors fan negocis a l’ombra d’un Estat construït, com el castell del vampir, amb la suor, la sang i els impostos que religiosament paguen els altres.

Els grans partits, però també les administracions i les empreses, haurien de conjurar-se contra la corrupció. Sovint, en situacions semblants, proliferen les crides a un pacte d'estat que posi fi a l’habitual “i tu més”, el soroll, les venjances i la política de curta volada amb què els partits intenten aprofitar electoralment la crisi de l’altre, que garanteixi la transparència i les bones pràctiques i actuï immediatament davant la sospita. Però, podem demanar i esperar que Dràcula es clavi ell mateix l’estaca?

Ara mateix, el fort creixement dels populismes d’extrema dreta, en bona part sustentat en la percepció negativa de la política tradicional d’amplis sectors de la població, i especialment els joves, aconsellaria concertar esforços contra els corruptes i els corruptors per tal de dignificar el sistema abans que sigui massa tard. Però quan l’intercanvi opac de favors en les zones grises del sistema es cronifica i infecta fins al moll de l’os la maquinària de l’Estat, fins al punt de produir lleis votades al Parlament democràtic per emparar la corrupció, és molt difícil erradicar-la perquè tot l’edifici trontolla. Els àudios de Villarejo, les últimes entregues dels quals són el detonant del cas Ábalos-Cerdán, en són una mostra. La implicació de grans companyies, com ha succeït en les martingales legals de Montoro, és sempre un fre en aquests casos perquè la justícia arribi fins al final i, realment, caigui tothom qui hagi de caure.

El PP i el PSOE són veïns al castell del comte Orlok, que era el nom amb el qual el 1922 va rebatejar el comte Dràcula el gran director de cinema Friedrich W. Murnäu. Ho va fer per poder estrenar la pel·lícula Nosferatu, un dels cims del cinema expressionista alemany, sense pagar drets d’autor a la vídua de Bram Stoker, l’escriptor irlandès autor de la novel·la original sobre el vampir més famós de tots els temps. Amb permís del comte Montoro, esclar.