Jordi Amat i Fusté (Barcelona, 1978), escriptor, filòleg i crític literari, planteja al seu últim llibre, Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d’una ciutat en disputa (1975-2025) (Edicions 62, 2025) la necessitat d’identificar els referents culturals que han convertit Barcelona en una ciutat marcada actualment pels problemes d’habitatge i la fugida constant dels seus habitants tradicionals. Després de l'èxit d'El fill del xofer, Amat planteja ara un viatge plagat de referents —fotogràfics, literaris, cinematogràfics, musicals, però també socials i polítics—, amb el que traça un itinerari que busca respostes en el transcurs dels últims cinquanta anys d’història d’una Barcelona que ha acabat generant una “certa sensació d’hostilitat” cap a aquelles persones que cada cop consideren menys seva la ciutat.
Senyor Amat, vostè inicia el llibre Les batalles de Barcelona amb una imatge relativament recent, la d'uns manifestants ruixant turistes amb pistoles d'aigua. D'alguna manera, Barcelona ha escapat al control dels barcelonins?
De molts barcelonins, sí. O, en tot cas, aquesta és la sensació que tenen. És a dir, que la ciutat que senten com a seva els genera una certa hostilitat, i aquesta hostilitat té algunes figures que l'encarnen, com el turista o l'expat. Aquesta imatge gairebé lúdica de dues noies amb pistoles d'aigua ruixant els turistes, que no recordo quan era la manifestació però crec que era a l'estiu i potser amb la calor que devia fer no devia ser massa problemàtica, de sobte va generar un impacte i una crítica negativa molt severa perquè tots sabem quin és el pes econòmic que té el turisme a la nostra ciutat, com si allò pogués ser una amenaça. M'ha semblat que revela una inquietud que expressava de manera irònica el replegament que es va produir entre certes elits locals, molt significativa del desconeixement de quin és el sentiment dels ciutadans.
Una acció relativament banal encara que molesta, però que va fer la volta al món. Quina valoració podem fer d'accions com aquesta?
L'acció, que era banal, va aconseguir molt més del que la manifestació pretenia. Jo no hi vaig anar a la manifestació, però recordo la mobilització, les xarxes, les associacions vinculades i tot plegat, i després hi va anar poca gent. Però jo no sé si és més important avui en una manifestació que aconsegueixi una imatge viral o que haguessin anat 10.000 persones més. No crec que hagués canviat gaire la percepció si no s'hagués produït aquella imatge que de sobte, grans cadenes televisives generalistes o grans diaris van posar a primera plana. Llavors, també hi havia aquest desconcert del de fora: “Nosaltres venim aquí a gastar, quin problema teniu amb nosaltres?” El cas del turisme segurament és el més simptomàtic d'un desconcert per part dels turistes i de la indústria que no hi saben veure les externalitats i al mateix temps una percepció per part de la ciutadania d'aquell senyor que passeja per la Rambla i que sent que se li està negant que l'artèria tradicional que definia la ciutat sigui seva.
Vostè defineix el llibre Les batalles de Barcelona com "un assaig de crítica cultural que analitza com s'ha anat reconfigurant i disputant l'imaginari de la ciutat durant l'últim mig segle". Qui creu que guanya o perd aquestes batalles de Barcelona?
Crec que no l'està guanyant la ciutat en el seu conjunt. Si avaluem el baròmetre de la relació dels ciutadans amb la seva ciutat, durant els primers anys de la democràcia va ascendent la corba de satisfacció amb la ciutat amb la qual es viu, i des de l'any 2000 va baixant progressivament, i li costa molt remuntar. Això vol dir que els ciutadans senten que la seva relació amb la ciutat no és bona. A la vegada crec que hi ha hagut moments, sobretot amb l'alcaldia d'Ada Colau, en que les elits locals, d'una manera molt bel·ligerant, van sentir amenaçat el model del qual se'n sentien beneficiaris i que estaven perdent la ciutat, i van tenir una reacció molt forta en molts camps diferents. Avui, a banda de la gent que, per desgràcia, malviu a la nostra ciutat, i que no els veiem però que n'hi ha molta, la sensació creixent és que la classe mitjana amb professions convencionals i sous mitjans, cada vegada ho té més difícil per viure a la ciutat. I el que el llibre vol intentar entendre és com la cultura ha anat expressant aquesta incomoditat, malestar, hostilitat. En últim terme, la sensació que m'està expulsant de la ciutat on jo vull viure. Aquesta avui és la franja més interessant en la que es juga la batalla
Precisament la sensació aquesta que Barcelona expulsa els barcelonins encaixa amb el discurs de l'alcalde Jaume Collboni, quan diu que el seu compromís és garantir el dret dels barcelonins a quedar-se a la ciutat. Si l'habitatge és el principal problema que té Barcelona, com podem garantir que no marxin?
No és la meva especialitat, però com que és un problema que ens afecta tots, em sembla que és ingenu pensar que el problema s'arreglarà si no hi ha una enorme complicitat de tots els actors implicats. És a dir, la demonització per se del propietari em sembla que dificulta enormement que es pugui afrontar d'una manera realista la presa de decisions que comencin, molt a poc a poc, a pal·liar un problema molt gros. No hi ha encara una aliança virtuosa entre institucions, propietaris i aquells professionals que estan pensant amb ambició el problema. Pensar que sense els propietaris això té solució és una ingenuïtat. A la vegada crec que els actors fonamentals en la democratització de la ciutat, tal com la coneixem, van ser els arquitectes il·lustrats, i que ara hi ha una il·lustració que està pensant des de l'urbanisme i des de l'economia el problema, que són claus també en la solució. Crec que no estem en un mal camí. Crec que el discurs de l'alcalde Collboni, què és molt difícil que se'n surti, però aquesta interiorització d'algú que les elits entenien que seria còmplice, que veuen que no ho és tant com esperaven, i que ell sap que la seva reelecció depèn que la ciutadania percebi que comença el canvi, és una bona situació.
Al llibre estableix una comparació amb la cultura de la transició espanyola, on el mirall català seria la normalització. Aquesta normalització és política, lingüística, nacional, ciutadana?
Tenim molt clar diferents fases de la democratització del país, digues-li Catalunya o digues-li Espanya. Si dius Espanya tens clar el que va ser la transició política i el pas de règim a règim; si dius Catalunya tens clar que la tornada del president Tarradellas, l'aprovació de l'Estatut, la Generalitat autonòmica de Jordi Pujol normalitzen una situació que té com a política de referència les que tenen a veure amb la llengua, ara més o menys problematitzades. Però la normalització és fer que un país sigui normal, fer que la nació sigui tan normal com sigui possible, fer que la ciutat sigui normal. Llavors, aquesta dimensió aplicada a la ciutat em sembla que no la tenim prou ben interioritzada perquè en el relat de la democratització no hem pensat com un actor clau els ajuntaments democràtics que surten de les eleccions del 79. Llavors, el que fa la cultura de la transició és impulsar una cultura de consens en un moment en què hi ha la voluntat clara de les institucions i la consciència dels ciutadans que el país necessita unes transformacions perquè sigui democràtic, i també que la ciutat sigui democràtica. Aquesta normalització és urbanística i cultural. Al llibre m'agrada encadenar imatges, n'hi ha dues que em semblen significatives. Una és el pregó de Mercè Rodoreda de l'any 80, és a dir, la ciutat quan decideix qui ha de crear un discurs sobre ella agafa la gran novel·lista catalana del segle XX, una exiliada que projecta una determinada imatge de la ciutat. A la vegada l'alcalde Serra diu, jo vull que una de les icones del meu mandat sigui una escultura pública de Joan Miró i fa Dona i ocell. I hi ha una imatge, que al llibre no està descrita però que em sembla igual de significativa, que és aquella en el que van de bracet, davant de l'Ajuntament, en una fotografia de la Pilar Aymerich, Pasqual Maragall i Maria Aurèlia Capmany. Aquell binomi, el que representen les tradicions que es troben en aquella fotografia, em sembla que diu molt de la normalització entesa en la clau de l'alcalde Maragall.
En el relat de la democratització no hem pensat com un actor clau els ajuntaments democràtics que surten de les eleccions del 79"
Però hi ha qui dubta del paper dels primers ajuntaments democràtics en aquesta normalització?
Crec que no està interioritzat com un element de canvi institucional tan rellevant com els altres. És a dir, en termes de producció de llibres d'història, la quantitat de llibres d'història sobre la transició és infinita; sobre la construcció de l'autonomia, n'hi ha molts, però sobre estudis que valorin el que va ser la transformació de la ciutat crec que no n'hi ha tants.
Al llibre parla molt d’imatges, una d'elles és la d'Antonio Rebollo a la inauguració dels Jocs Olímpics. Vostè està d'acord amb aquest discurs que Barcelona, com que no és capital d'Estat, s'ha de construir a cops de grans esdeveniments: les exposicions universals, el Congrés Eucarístic, els Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cultures…
M'agradaria pensar que no, però si no hi hagués hagut el pretext del 92, l'Estat hauria invertit en la ciutat com ho va fer?, sabem que no. Llavors, el fet de no ser capital d'Estat i en la comparació que ens afecta que és la de Barcelona i Madrid, jo crec que Madrid és clarament una capital amb vocació imperial, on la capitalitat de l'Amèrica Llatina és molt significativa. I això fa que quan Barcelona ha de fer grans transformacions d'entrada no compti amb la complicitat de l'Estat i, per tant, no tingui els recursos necessaris per fer el que vol fer. La història ens diu que això ha estat possible quan hi ha hagut aquests esdeveniments. És un mal consol pensar que això ha anat d'aquesta manera.
No hi ha cap altra solució? O la solució és la independència?
La independència és una resposta ideològica a una constatació d'alguns problemes, cosa que no vol dir que sigui políticament factible. Els motius ideològics els entenc. La qüestió és si una proposta d'aquesta mena és realitzable, i sobretot si és pensable després del que va passar. Diguem-ho d’altra manera. Si jo fos l'alcalde de Barcelona, tindria molt clar que l'única possibilitat que tinc que els meus ciutadans no es vagin despenjant progressivament del sistema democràtic és donar resposta a unes demandes que crec que avui dia no sé si són urgents però són molt fortes i que si no se li dona resposta els ciutadans tindran dret a desconfiar sobre les seves institucions i que, per tant, la salvació de la democràcia depèn d'intentar enfrontar-se d'una manera consistent i no populista al problema de l'habitatge i que mobilitzin els recursos com puguin.
La democràcia està en perill?
La democràcia, tal com l'hem conegut, viu un procés de mutació que la degrada. Venint de la idea de la democràcia liberal que sorgeix de la Primera Guerra Mundial, crec que l'autoritarisme està agafant força i crec que en molts casos les capitals són focus de resistència davant d'aquesta amenaça i que, per tant, posar en risc la qualitat de la democràcia a les ciutats seria una derrota molt forta.
Posar en risc la qualitat de la democràcia a les ciutats seria una derrota molt forta”
Enllaçant la imatge de Rebollo a la inauguració dels Jocs Olímpics, després esmenta també una altra imatge molt clàssica de Barcelona, que és la ballaruga de Joan Clos a la rua Carlinhos Brown. Vam fer el cim i vam baixar als inferns en només deu anys?
La imatge de la fletxa és estèticament bellíssima i la poso en relació amb una cosa que va passar en el marc de les olimpíades, un parell d'anys abans, que és l'exposició del Quadrat d'or a la Pedrera, on per primera vegada, la ciutat fa seu i exhibeix amb orgull el patrimoni arquitectònic creat per la burgesia modernista. Els rics de la ciutat l'embelleixen a principis de segle i l'any 1990, la ciutat diu "nosaltres som això". Llavors el contrast entre aquesta aposta estètica darrere de la qual hi ha importants intervencions urbanístiques amb el que és el Fòrum, és la demostració que és molt perillós estirar el xiclet de l'èxit, perquè es pot esfilagarsar. I em sembla molt clar, des del moment en què l'alcalde Maragall ho proposa d'una manera enormement frívola l'any 96, i el que acaba succeint és que, fruit de l'èxit dels Jocs, la ciutat perd consciència crítica com per no veure que allò que s'estava pretenent era una quimera megalòmana. L'encarnació perfecta d'aquesta farsa és la carnavalona del Carlinhos Brown i l'alcalde Clos, que és la imatge que ens ha quedat del Fòrum.
Al llibre fa tot un recorregut de referents culturals: la pel·lícula de Woody Allen Vicky, Cristina, Barcelona; el desallotjament del cinema Princesa, i diversos assajos sobre la ciutat de Barcelona. Trobo a faltar un fet: Ciutat morta.
Ciutat morta és un problema que em vaig plantejar durant l'elaboració del llibre. Quan vaig veure el documental vaig quedar molt commogut, i també, ara no recordo què va venir abans o després, per una Sabatina de Gregorio Morán a La Vanguardia en què parlava del cas de la noia poeta que s'acaba suïcidant [Patricia Heras]. Tinc una relació ambivalent amb quin ha estat el pes del món antisistema en la percepció que tenim de la nostra ciutat, en la mesura que ha tingut un protagonisme en bona part esterilitzador, tal com jo ho entenc. I això és mèrit seu i demèrit de la socialdemocràcia de saber-se actualitzar en el món posterior als Jocs Olímpics. Llavors, Ciutat Morta respon a la denúncia antisistema sobre la mecànica de funcionament de la ciutat. Aquella pel·lícula em va commoure, amb la sensació de pensar, ostres, si això és veritat, quantes coses grosses passen que no sabem. Recordo també un post de Carles Martí, polític socialista que si no recordo malament havia estat regidor de Ciutat Vella i que era identificat com el dolent de la pel·lícula, quan una de les persones que havien estat detingudes és condemnada amb posterioritat per un homicidi. Aquesta escletxa en aquell relat perfecte de qüestionament del sistema que és la pel·lícula, i que era una sospita enorme sobre un dels protagonistes, és la que em va portar a decidir que no em veia amb cor, perquè em semblava que no tenia un judici moral prou consistent, per a poder-la introduir.
En tot cas, Barcelona també s'ha fet gràcies als antisistema. Com a mínim hem tingut vuit anys una alcaldessa vinculada amb els antisistema.
Sí, vaig escriure el pròleg de les memòries de Jaume Asens fa relativament poc. Em va agradar molt poder escriure aquell pròleg, i prendre consciència de tot el que hi havia abans de la victòria electoral de Colau. És a dir, un moviment que jo no havia vist, o que havia vist molt de lluny, que des de feia quinze anys havia estat substanciant una proposta política a la contra. Amb moltes raons per estar a la contra. Amb raons creixents per estar a la contra. Llavors, crec que aquella victòria inesperada i excepcional d'Ada Colau, a qui jo no coneixia i després ens hem fet amics, i amb l'arribada a l'alcaldia hi ha un aprenentatge de com el món antisistema pot aprofitar, o fins a quin punt pot aprofitar, les enormes palanques de les institucions que governen la ciutat. Amb les virtuts i els defectes que va tenir la seva alcaldia, crec que hi ha un aprenentatge progressiu de com algú que ve d'on ve, quan està on ella i ells van arribar, van entendre els límits del que es podia fer i fins a quin punt els podien eixamplar, i com de frustrant que era no poder-los eixamplar més. Hi ha una diferència en el meu judici, que em sembla que és la justa, entre l'exercici de la política real, amb les seves limitacions i enormes complexitats i les seves ambigüitats i l'elaboració d'una ideologia constructiva i reformista. Hi ha moments en els que la realitat imposa que aquests discursos sobre la ciutat siguin a la contra. Perquè la ciutat t'expulsa, perquè la ciutat és hostil, perquè guanyes 2.000 euros i ni guanyant 2.000 euros pots viure a la ciutat, i la majoria de gent en deu guanyar menys. Crec que el discurs cultural que nega la possibilitat d'una reforma pot ser una font de frustració molt forta. Aquest és el meu punt de discrepància amb el món de l'antisistema, tenint en compte, a la vegada, que en determinades circumstàncies no hi ha canvi sense conflicte i que, per tant, negar la utilitat del conflicte com a mecanisme d'evolució democràtica és no entendre com funciona la democràcia.
Hi ha moments en els que la realitat imposa que aquests discursos sobre la ciutat siguin a la contra. Perquè la ciutat t'expulsa, perquè la ciutat és hostil, perquè guanyes 2.000 euros i ni guanyant 2.000 euros pots viure a la ciutat”
Els anys de Colau coincideixen amb els del procés sobiranista. Vostè hi dedica un bon espai al llibre a parlar del procés, i explica que el procés no crea un moviment cultural. El fracàs mateix del procés té a veure amb el fet que no aconsegueix governar la capital del país al qual aspira a independitzar?
Hi ha una expressió molt sentida per part de l'alcalde Trias la nit que perd les eleccions, quan s'adreça al president Mas i, no recordo les paraules exactes però li va dir, "president, ho sento". Aquest "ho sento" era la consciència de la importància que tenia comptar o no amb la capital jugant-hi a favor. Una altra cosa que a mi m'agradaria discutir, que no sabrem mai, és fins a quin punt el grau més alt o més baix d'independentisme d'aquella campanya va afavorir o no Xavier Trias.
És la campanya també dels comptes a Suïssa.
Sí, jo vaig fer un acte a l'Ajuntament i vaig denunciar públicament el que em sembla un exemple de guerra bruta repugnant, i que la seva resistència ens dignificava a tots els barcelonins, estiguéssim a favor d'ell o no, però la seva actitud ens va dignificar a tots els barcelonins, ho pensava llavors i ho segueixo pensant. Comptar amb Barcelona era molt important, ho sabien perfectament, i vaig estar llegint algunes de les declaracions que es van fer durant aquella campanya electoral, perquè el moviment anés musculant-se en termes institucionals i d'imatge pública cara enllà. Barcelona no és sense Catalunya, però el que coneix la gent de Catalunya al món és Barcelona, i si la capital hagués projectat una imatge diferent, probablement la percepció hauria estat diferent. Llavors el que a mi m'interessa sobre els imaginaris és la paradoxa que de la quantitat enorme de llibres que el procés va generar, no en recordo cap dels més rellevants que pensés la capital. Hem tingut centenars de testimonis, una pila de coses, però com serà la capital no ho recordo. I em sembla significatiu també que en aquells anys, que són anys de moltíssim fervor, la cultura no projectés una imatge que acompanyés, on Barcelona hi tingués un paper. Un dels problemes del procés és que no proposa de manera reeixida un canvi de model cultural.
Esbossa una certa tensió entre la Barcelona de l'Eixample, la Barcelona de Jordi Amat, amb la Barcelona, ja que el cita, de Javier Pérez Andújar, la Barcelona metropolitana, de Sant Adrià de Besòs?
Faig una cosa que podia ser una mica carrinclona però em semblava que l'havia de fer, que era dir qui soc jo. Jo soc un petit burgès de l'Eixample. Com que la cultura en general és crítica, tendeix a estar més còmode situant-se a la perifèria. Llavors hi ha una discussió sobre qui és el perifèric en la nostra cultura. Llavors jo vaig dir, escolta'm, jo escric des del centre. I com a privilegi, però a la vegada amb la consciència que hi ha perifèries. I a les perifèries, fonamentalment hi viuen els pobres. I aquests pobres no els hem vist. Llavors, em sembla que una de les coses interessants de Paseos con mi madre, del Javier Pérez Andújar, o de l'exposició de Barcelona vista del Besòs, una exposició de fotografies que comento, o aquell pregó tan polèmic de Pérez Andújar, és que hi havia una memòria cultural alternativa, sobre la novel·la popular, els quioscos, La Banda Trapera del Río... que no és el meu món. Però a la vegada jo tinc consciència que és un exercici cívic necessari incorporar-lo a una comprensió completa de la ciutat, i per això el llibre acaba amb El 47. L'any 96 hi ha una exposició a la Fundació Tàpies on hi ha un retrat de Manolo Vital. I en el catàleg hi ha la seva autobiografia, que ell dicta i la transcriu el Manolo Borja-Villel. Ningú li va semblar que allò fos rellevant. Trenta anys després, aquella història transformada en èpica cinematogràfica va emocionar gent de tot arreu, per què s'ha produït aquell canvi? Per què ara aquell biopic edulcorat, que nega la importància de Comissions Obreres, ens impacta tant? Doncs perquè aquella és una causa justa i és la causa de la perifèria. Però no em veig amb tensió, em veig amb la consciència cívica que si no hi ha un reconeixement d'aquest món, no em sento en condicions de poder-lo descriure.
Com a final, Barcelona serà metropolitana o no serà?
Barcelona serà metropolitana més enllà de l'àrea metropolitana. Perquè ho pugui ser, és a dir, que puguis sentir que vius a Barcelona vivint a Vilanova, Manresa o Mataró i que és l'única solució real al problema de l'habitatge, perquè el problema de la densitat de la ciutat el coneixem, s'hi pot construir però el problema de la densitat és real per la demanda que hi ha, cal que hi hagi unes connexions que ara no hi són, i cal que siguin entés per part dels alcaldes metropolitans també, que això els beneficia. Moltes vegades no sumen perquè això sigui així.
ENTREVISTA COMPLETA: